Catarina e a beleza de matar fascistas

Tiago Rodrigues posa en dubte la legitimitat de la violència antifeixista. Un espectacle per a aquests temps d'auge global de la ultradreta.

Premi Ubu 2022 al millor espectacle estranger.

Aquesta és la història d’una família peculiar: tots els seus membres es dediquen a matar feixistes. Una tradició que té més de 70 anys. Avui s’han reunit per celebrar que la jove Catarina s'ha d'iniciar assassinant el jutge Neto de Moura, un masclista que ha estat denunciat públicament pel moviment feminista. Però a l’hora de la veritat, què farà la Catarina?

El director portuguès Tiago Rodrigues parteix del cas real de Catarina Eufémia, una camperola assassinada al 1954 mentre reclamava drets laborals –un crim que no va ser mai jutjat–, i que és símbol de la resistència antifeixista i de l’emancipació de la dona a Portugal. A través seu, Rodrigues planteja diverses preguntes sobre la violència: pot arribar a ser legítima?, és diferent la violència del feixisme històric en contra de les dones de la del masclisme actual? I en definitiva, hi ha lloc per a la violència en la lluita per un món millor?


"Le mystère Tiago Rodrigues", per Chantal Boiron (Ubu, Scènes d'Europe)


LA PREMSA N'HA DIT...

"Un dels 10 millors espectacles europeus del 2022."
Matt Wolf - The New York Times

“L’escenificació de Tiago Rodrigues està orquestrada minuciosament, les petites escenes s’encadenen amb gràcia i dinamisme, i el seu text està sembrat d’humor negre i de poesia però es torna insuportable a l’hora del discurs feixista. [...] Els espectadors no poden suportar més aquests horrors, els insults esclaten i es llançen boles de paper a la cara dels intèrprets. El públic està prou revoltat contra el feixisme? [...] Els intèrprets actuen amb precisió i talent. Un extra per al coratge de Romeu Costa, que s’arrisca a ser esbudellat pel públic. Bravo Tiago Rodrigues. Quin gran manifest contra el feixisme.”
Claudine Arrazat - critiquetheatreclau.com

“Si bé Catarina suggereix sempre més del que ensenya, és conduït pel llenguatge, en un llarg i controvertit monòleg final, fins a desbordar la seva pròpia teatralitat per empènyer l’experiència de realitat de l’espectador. No és estrany si una part del públic, sentint-se atrapat com a hostatge i transformat malgrat ell mateix en audiència còmplice d’un pensament reaccionari -o, més exactament, en ajudant del fracàs de les nostres democràcies-, reacciona amb violència o desconcert. [...] En un gest profundament pessimista, Tiago Rodrigues deixa de banda maneres de fer fàcils i deixa que la política s’insinuï per on ella vulgui. I ella s’insinua prou com per que el partit de Giorgia Meloni intentés, fa uns mesos, fer prohibir la peça a Itàlia. QED?" Mathias Daval – IO/GAZETTE

"Aquest espectacle, sense cap didactisme declarat, renova el caràcter experimental del Lehrstück brechtià o bé, arribant a les files de públic, el caràcter immersiu d’allò que va ser el “teatre invisible” d’Augusto Boal? [...] Quina virtut concedim a l’interminable monòleg final de la paraula desfermada de feixisme? Certament, l’evident talent de l’actor que n’és l’intèrpret, vomitant per torns el seu odi per les dones, l’homosexualitat, l’avortament, els migrants i la democràcia, omple del tot el seu paper provocador. Els uns s’ho prenen en broma mentre que d’altres, farts, se’n van de la sala. Podem concloure que més enllà de tot didactisme i de tot simulacre de participació de l’espectador, A beleza de matar fascistas té la funció catàrtica d’esmolar-nos la vigilància davant de l’eventual retorn de la “bèstia immunda”. Christian Drapon – Crayonné au théâtre

"Tiago Rodrigues pregunta: què és el feixisme avui? Fins a qui punt es poden trencar les regles de la democràcia per defensar-ne millor les causes? La violència seria una potencial eina de defensa de la democràcia? L’obra revela el dubte sobre la violència, la forma de reaccionar davant l’extremisme i la intolerància, per defensar la democràcia. [...] En els autoritarismes en ascens –encara que només sigui en l’actualitat immediata de la guerra a Ucraïna que encara es juga la sort als daus-, l’obra distòpica que transcorre al 2028 s’impregna de realitat. Ara bé, la mort -la desaparició irremeiable d’un individu insubstituïble-, és un argument poderós contra l’assassinat, la guerra, la violència, fins i tot exercida contra els assassins i els violents en represàlies. [...] Un espectacle de la nostra època, divertit i seriós, entre cites brechtianes i realitat opressiva." Véronique Hotte - hottello

"Mantenir viva la paradoxa, vet aquí el repte a l’alçada del qual aconsegueix mostrar-se Catarina e a beleza de matar fascistas. Incitant la filla a passar a l’acte, justificant la violència davant l’auge de la intolerància, el desviament de les regles democràtiques per salvar la democràcia, la mare de Catarina fa en realitat l’invers del que diu lliurant una defesa fervent en favor de la paraula i del seu poder, de la necessitat política de dir les coses pel seu nom. Als qui busquen les diferències, releguen el moviment a la història o s’esgarrifen de la paraula, cal respondre’ls sense tremolar: feixistes. I quan l’enemic comença al seu torn el discurs, desviant el sentit dels mots com es fa en tots els règims totalitaris, la violència de la peça arriba a un paroxisme que les armes, preses per joguines, amb prou feines havien encetat. Hauríem desitjat que els Catarina l’haguessin fet callar, voldríem que algú de la sala digués alguna cosa, la mà crispada, ens preguntem per què, ben educats, callem i no ens movem. El sentit de compromís és en la paraula o en el gest? Tiago Rodrigues i els Catarina responen: potser en algun lloc entremig, en refusar oposar-los." Aïnhoa Jean-Calmettes – Mouvement.net

“Aquest espectacle del Théâtre D. Maria II té un nivell tant alt d’excel·lència que, si alguns el consideren un manifest, com a tal sintetitzaria tota la importància del teatre en la nostra societat actual. El teatre ens pot lliurar de l’apatia? Pot deixar-nos anar el pensament en la construcció d’un model millor de societat? Podem, a més, afirmar que aquestes preguntes no són conseqüència de la peça, sinó que són a l’origen mateix de la seva concepció. Tiago Rodrigues, alhora dramaturg i director, allibera l’esperit crític, massa sovint reduït a una pretesa neutralitat davant dels contextos socials que travessem, i ens incita a l’acció.” Marta Moreira - intro.pt

“La Catarina... de Tiago Rodrigues conté la quinta essència de la tragèdia. Així, inspira al sacrifici individual, és dialèctica sense ser didàctica, examina el millor destí col·lectiu i resta indiferent a la sort dels seus herois. I, sobretot, recorda la importància del ritual en l’establiment i el manteniment de les comunitats humanes.” Rui Pina Coelho - Sinais em linha


PER SABER-NE MÉS
Le spectacle, contrat imaginaire, de Tiago Rodrigues
Temos medo dos mortos, entrevista amb João Tordo (Anatomia dos Mártires)
Old Europe Is (Not) Dying: Literature, Tradition and Politics in Tiago Rodrigues’ Sopro (and Other Performances), de Rui Pina Coelho