D'on sorgeix la idea de Dones valentes al teatre? Glòria: La idea neix de mi. Vaig venir al Teatre Lliure a presentar projectes i idees que tinc al cap i una d'elles era l’adaptació del llibre Dones valentes. El vaig llegir fa uns anys, quan va sortir publicat el 2020, i ja en aquell moment vaig pensar que aquelles històries es podrien passar al teatre, tot i no ser el meu terreny habitual -no soc una persona que faci teatre documental-. Vaig plantejar la idea al Lliure i van trobar que la proposta era interessant. A partir d’allí la vaig anar desenvolupant. El primer pas va ser parlar amb la Txell Feixas—autora del llibre— per veure si ens donava els drets i el permís i, un cop els vaig tenir, vaig començar a buscar complicitats perquè no volia fer la dramatúrgia sola.
El teu pare era arabista. Creus que aquesta connexió familiar ha tingut importància a l'hora d'escollir aquest projecte? Glòria: Sí, em connectava d'alguna manera amb aquestes històries i amb aquestes dones del món àrab. El meu pare va dedicar la seva vida a estudiar la presència de l'Islam a Catalunya des de l'època medieval, en els topònims, en la gastronomia, en els cognoms... la marca que el nostre passat i la convivència amb la cultura àrab ha deixat en la societat catalana. Va escriure el primer diccionari àrab-català/català-àrab amb voluntat d'integració i per desmuntar l'arabofòbia latent en un moment de molta immigració aquí, sobretot des del Magrib. Tot això està en la motivació i d’alguna manera era una cosa que teníem present, per si es podia recollir com una capa més en aquest projecte, però ha quedat més soterrada perquè al final agafen força les pròpies històries.
Com ha estat el procés de fer una dramatúrgia conjunta? Aina: Com tot procés compartit, ha tingut els seus avantatges i inconvenients. Abans d'escriure el text, vam fer un procés de recerca juntes que va durar gairebé un any i ens va ajudar a crear un imaginari comú a partir d’aquestes històries, perquè al final estem parlant de fets reals, és un text assagístic, són entrevistes a dones reals. Vam haver de posar-nos d'acord en codis estètics, decidint si anàvem cap a un teatre més documental o documentat, i treballant les tensions entre realitat i ficció, perquè en el moment que poses uns actors en escena ja crees el codi de la ficció i s’ha de veure com es pot combinar amb uns relats realistes. Som dues persones diferents i hi ha coses que veiem diferents, però sempre ens hem acabat trobant. Glòria: Per a mi ha estat un procés molt ric. I el repte era majúscul. Partíem d'un llibre amb una narrativa pròpia, que nosaltres mantenim, però ésclar, ens plantejàvem moltes preguntes. No deixa de ser un procés de creació. Nosaltres estem fent una escriptura, estem transformant aquest llibre al llenguatge de les arts escèniques. Per mi no hauria tingut sentit fer un encàrrec, perquè volia estar-hi present, però jo sola creia que no ho podia fer. L’Aina i jo gairebé no ens coneixíem, era una aventura però m’hi vaig llençar, segueixo les intuïcions.
Quina relació heu mantingut amb la Txell? Aina: Hem tingut vincle amb ella durant tot el procés. Per exemple, ens va ajudar a resoldre dubtes sobre com representar una escena a Gaza del 2020. Li vam preguntar a la Txell què faria si l’hagués de tornar a escriure i ens va dir que faria exactament el mateix perquè és la radiografia d'un moment i la memòria d'un poble. Ens va ajudar a entendre que, tot i ser un text del 2020, continua sent totalment vigent. Glòria: La Txell ens ha acompanyat i ens ha donat molta llibertat, està profundament agraïda i emocionada de veure que aquestes històries segueixen vives i arriben a l'escenari. Per a nosaltres era imprescindible que ens acompanyés d’aprop i l’escoltàvem molt atentament per anar absorbint el seu coneixement i la seva experiència en primera persona. Encara que les històries siguin del 2020, moltes ressonen avui amb força. Les vides d’aquestes dones van ser així i continuen existint i, segurament, totes han canviat, no a millor en molts casos.
Quin paper hi té l’espai escènic? Glòria: L’espai està inspirat en moltes converses amb l’equip artístic. És un procés de creació fins que no arribes a trobar un mecanisme o el dispositiu. No era fàcil pensar en l’espai perquè, sobretot, volíem escoltar aquestes històries i moure’ns en aquestes línies fines de fer un teatre documentat, entre la realitat i la ficció, entre la presentació i la representació. No tenim els testimonis reals a escena sinó intèrprets que posen el cos i la veu a aquests relats. Conceptualment, està molt relacionat amb el territori, amb una mirada cap aquest costat de la Mediterrània, on la terra és molt important perquè forma part d’aquestes identitats i d’unes dones que, d’alguna manera, sobre un paisatge que ja existeix, intenten reescriure la seva història. És un dispositiu senzill i minimalista que juga amb la matèria i alguns objectes.
Parleu-nos dels testimonis reals i del repartiment Aina: A mi em va impactar molt el text de la Txell perquè trenca els silencis de les violències, però no des de la victimització sinó posant el focus en dones que superen aquesta violència. D’una manera o altra han posat el seu cos, han parat aquesta violència i han trencat un silenci explicant-ho a la Txell, i això és el que estem posant en valor també a escena, que aquestes dones, malgrat tot el que els ha passat, han explicat la seva història i, tot i haver-ho passat malament, es volen refer, han fugit de llocs i s’han plantat davant d’un sistema patriarcal molt violent psicològicament, físicament i sexualment. Crec que és important que les dones de Dones valentes siguin les protagonistes dels materials que generem. Glòria: Són dones diverses amb experiències diverses, no és el crit d’una dona, sinó el crit de moltes dones. La Txell presenta aquestes dones com a lluitadores excepcionals, que estan teixint una revolució, s’estan enfrontant a un patriarcat que domina la política, la cultura, la religió a la seva regió, molt sovint jugant-s’hi la vida. I són excepcionals també perquè no totes poden o s’atreveixen a parlar. I, amb tot, al llarg del text ens anem adonant que la història d’una donaen concretés també la de tantes altres dones.
Pel que fa al repartiment, tenia clar que havien de ser actrius professionals. També volia una presència masculina perquè els homes formen part d'aquestes històries i també perquè són, en alguns casos, o han de ser, agents actius del canvi. Vam buscar intèrprets que tinguessin arrels o vincles amb el món àrab, excepte per a la figura de la periodista. Creia que era important. El repartiment ha estat i és essencial en aquest projecte. Aina: Tota l’obra passa al Pròxim Orient i majoritàriament el càsting té arrels al nord d’Àfrica, però tot i que la situació no té res a veure amb Líban, sí que hi ha una llengua, uns orígens i alguna religió comuna. La Manar Taljo sí que té origen del Pròxim Orient, el seu pare és de Siria. Glòria: Ha estat un procés d’immersió, d’escolta i aprenentatge molt gran.
