Quaranta anys...

Quaranta anys...

El temps és el gran arquitecte , i el seu geni modifica la matèria, fa créixer les bestioles, i als humans ens pot fer més savis, si entenem la saviesa com aquell conjunt d’atributs que ens permeten ser més crítics, més creatius, més sensibles i, en definitiva, millors. La cultura és aquella eina del tot necessària perquè el temps, aquest gran constructor, no sigui un fenomen inútil. I el teatre és un dels instruments més poderosos que disposa la cultura.
Ha fet quaranta anys el Teatre Lliure. Aquells que l’iniciaren foren qualificats de somiatruites, l’empresa era una quimera. “S’estavellaran” deia la gent ordenada, “no se’n sortiran” afirmaven. I ho fou, i ha estat possible. Un projecte teatral diferent des del primer espectacle a l’escena de Gràcia, un teatre sense cotilles, crític, lliure, enlluernador, creatiu. Res a veure amb aquell teatre que copava l’escena comercial. El Lliure era una veu distinta que just s’insinuava en alguna d’aquelles representacions de l’anomenat teatre independent. I aviat el públic, potser diferent, va respondre al repte. Entusiasta s’apropà a aquest espai nou, tècnicament limitat però que la imaginació, el talent i el treball dels seus artistes el feia màgic. I aquest públic modulava la nostra veu. Tot era possible al Lliure, i un ampli repertori apareixia i apareix, estem en present, en cadascuna de les temporades.
No sé si puc escriure gaire més del Teatre Lliure. Sóc un més d’aquest públic que s’hi emmiralla. I proper per amistat a algun dels seus creadors, me l’he estimat des del primer dia com si també fos meu. I si bé no és un bon averany apropiar-se de res i menys de l’esforç dels altres, he de dir que sentir com a propi allò que s’esdevé al teatre m’amoïna ben poc. La representació és sempre tan poderosa, i alhora tan efímera, que acaba no pertanyent mai a ningú, ni als propis actors; fuig de nosaltres només deixant la petjada al fil de la memòria, en apagar els llums, a la darrera representació. I és a través d’aquesta memòria que podria recordar actrius i actors en espectacles rodons, textos que em sorprengueren, aquella direcció diferent que feia que l’espectacle fos únic, escenografies que eren ja, per si mateixes, una part extraordinària de la representació, la música i la llum… Vull –en la mesura del possible– oblidar la memòria, aquests quaranta anys no són un final per pouar en el records, són només un esglaó, un any més d’aquest camí que segueix.
El Teatre Lliure va passar del carrer Montseny a Montjuïc, però no va abandonar el barri de Gràcia, era el seu bressol. I el ventall es va fer més ampli, més arriscat. Res no conegut. Però créixer, fer-se gran, té les seves servituds. I nous reptes són necessaris per no empenyorar el futur. Posats a mirar l’horitzó, m’agradaria atrevir-me a apuntar-ne algun.
Un teatre és un indret on tot pot succeir. I perquè aquesta premissa s’acompleixi, el teatre ha de ser lliure, sense lligams, ni econòmics ni polítics. L’espectacle ens porta a aquella frontera que potser només intuíem. De la mà de la imaginació, de la fantasia, del somni. La percepció de la realitat, sigui la que sigui, el teatre la fa versemblant, possible, i és aquest procés l’essència de qualsevol espectacle. El Teatre Lliure és una Fundació per a un teatre públic, amb voluntat de servei, sense voler altre benefici que el propi del debat que es posa en escena. Ha de ser així, i cal ser vigilants a qualsevol temptació que, enduts per l’ofec econòmic o pels cants de sirena dels més poderosos, ens pogués arribar. Ser lliures, aquesta fou la gran conquesta, i no la podem malbaratar ni perdre en els quaranta anys propers, més ben dit, hem de ser més forts encara en la independència de criteri. Només els artistes, els creadors, tenen la paraula al teatre, ells són i han de ser lliures.
El teatre és un ofici. Un vell ofici, amb una tradició i una llarga història, que necessita les noves generacions per ser diferent, sense perdre aquelles característiques que l’han fet ser rellevant en la cultura dels pobles antics i moderns fins al segle xxi. El Teatre Lliure ha de captar talent, gent jove que ha escollit l’ofici, que vol sentir l’emoció de l’escena, transformar-se en aquell personatge divers, donar vida a un espectacle diferent, ser també protagonista d’un nou teatre. El Teatre Lliure ha endegat una companyia jove, pròpia. És un inici, però cal que aquesta iniciativa creixi, que no es quedi només com un embrió, a les beceroles d’allò que es voldria que fos, un somni de futur d’aquells que estimen la cultura i el teatre. Que els actors i actrius novells, els directors joves, els escenògrafs, tots els treballadors d’un teatre vegin en el Lliure un espai que els ajuda a créixer, a fer-se grans, a mostrar-se en l’aparador que és l’escena. Una companyia pròpia, estable, jove o menys jove, necessita uns recursos que cal trobar. Per això, si se’m permet, els qui disposen de recursos haurien d’entendre que donar suport a una companyia jove al Teatre Lliure és construir un país millor i fer un servei al conjunt de la societat. Perquè no hi ha res més internacional que el teatre, horitzó llunyà, teranyina que aporta el millor del pensament humà. O potser algú encara té recances de donar suport generós a una veu lliure en una àgora independent? No és cert que la llibertat i l’esperit més crític és allò que ens ha fet avançar com a humans? No en tinc cap dubte.
Aquestes actrius i actors, i els que vinguin, seran deutors també d’un públic nou. El Teatre Lliure ha apostat –en els darrers anys– pels espectacles per als més petits, per aquells que, sense prejudicis, obren els ulls al nostre món. Ens cal apostar per aquest públic, un públic propi, que també construeixi el nou teatre. Això vol dir recursos, és cert, però també prioritats, generositat, voluntat no només del teatre sinó de la pròpia ciutat, del país. El teatre es mama de petit, i el bon teatre no n’ha de ser cap excepció.
El Teatre Lliure es fa en un espai que reuneix les condicions adequades per fer possible qualsevol muntatge teatral. El temps permet que els humans creixin, però erosiona la matèria, les màquines, les estructures. Sabem que casa nostra envelleix, que cal una nova mà de pintura, apedaçar l’ascensor que rondina, arranjar de nou aquella vella cuina. El teatre té una maquinària complexa, que no només envelleix sinó que evoluciona. No fem miracles, ni tenim un as sota la màniga. Però hem de fer un esforç per impulsar unes eines, unes estructures adequades per als propers quaranta anys, no només de portes endins –és obligat– sinó també cap enfora, obrint el Teatre Lliure al barri: els qui són més propers a nosaltres són els veïns. I fer que aquells que vinguin de fora, d’un altre indret, puguin arribar als espectacles en transport públic. El nostre transport públic no només ha d’arribar al peu dels hospitals, dels aeroports, de les universitats, de les escoles, sinó també del nostre teatre, i al Lliure de Montjuïc, cert, no es fàcil arribar-hi. No és una carta als reis, és una obligació que tenim vers els nostres espectadors i artistes.
He esmentat algun repte. N’hi ha més, segur. La meva mirada és parcial. Sóc al Patronat del Teatre Lliure per escoltar, més que per dir, per ajudar si cal a fer fàcil el camí. Hauria d’haver après la lliçó d’aquells mestres que he tingut a prop en alguns moments, al llarg dels quaranta anys, de l’admirat Fabià Puigserver, de l’estimat Lluís Pasqual, proper des dels anys més joves, de l’enyorada Anna Lizaran i de tants altres. Són només tres noms en un gran univers. Tinc el goig de ser proper a aquesta celebració, a l’obertura d’una nova temporada. Més prometedora si pot ser. Quin goig per a mi, un privilegi.
Ramon Gomis
president del Patronat de la Fundació Teatre Lliure – Teatre Públic de Barcelona


seguiu #lliure40 al twitter