MORT D'UN VIATJANT
d'ARTHUR MILLER
direcció MARIO GAS
 
 

sala fabià puigserver del 30 de gener al 22 de febrer

 
l’obra
l’autor
el director
els intèrprets
bibliografia seleccionada
enllaços
 

l’obra

 

Estrenada a Broadway el 1949, just abans que els Estats Units entressin de ple en la dècada dels avenços tecnològics i el consumisme, Mort d’un viatjant d’Arthur Miller va ser aclamada com la primera peça teatral que qüestionava el somni americà del consumidor. El seu protagonista, Willy Loman, un venedor ambulant novaiorquès de seixanta anys que viu de falses esperances i il·lusions i de la míseres comissions que aconsegueix després d’haver fet un munt de quilòmetres, ha esdevingut la imatge arquetípica de la inseguretat, d’allò passat de moda alhora tendre i patètic, de la capacitat que tenim els humans per enganyar-nos a nosaltres mateixos i, a través de les constants picabaralles entre els membres de la seva família, de com els defectes i els vicis d’una generació passen a la següent. Mario Gas du a escena aquest clàssic sobre el fracàs i la nostàlgia en dos actes i un petit rèquiem envoltat d’un equip de primera: Eduardo Mendoza firma la versió catalana; Jordi Boixaderas és Willy; Rosa Renom, Linda, la seva dona; Oriol Vila i Pablo Derqui són Happy i Biff, els fills.

 
 

Death of a Salesman es va estrenar el 10 de febrer del 1949 al Morosco Theatre de Broadway, protagonitzat per Lee J. Cobb. L’espectacle va guanyar els premis Tony a la Millor Obra, al Millor Actor Secundari (Arthur Kennedy), a la Millor Escenografia (Jo Mielziner), al Millor Autor (Arthur Miller) i al Millor Director (Elia Kazan).

Aquell mateix any va obtenir el premi Pulitzer de Teatre.

 

l’autor

 

Arthur Miller
(Nova York, 1915 – Connecticut, 2005)

 
1915 Arthur Aster Miller neix el 17 d’octubre a Nova York; la seva família resideix al número 45 del carrer 110 Oest.
1920-28   Va a l’escola pública número 24 de Harlem.
1923 Veu la primera obra de teatre, un melodrama, al Schubert Theater.
1928 Celebra el Bar-mitzvah (cerimònia jueva d’iniciació per als nens) al temple de l’avinguda M. El negoci del seu pare fa fallida i la família es trasllada a Brooklyn, al número 1350 del carrer 3 Est. Continua els estudis a la James Madison High School.
1930 L’envien a l’Abraham Lincoln High School, que acaben de construir. Juga a l’equip de futbol americà.
1931 Abans d’anar a escola reparteix pa del forn del barri i treballa al negoci del seu pare durant les vacances d’estiu.
1933 Acaba els estudis a l’Abraham Lincoln High School. Es matricula a classes nocturnes al City College, però ho deixa al cap de dues setmanes.
1933-34 Treballa a les oficines d’un taller de cotxes. És l’únic treballador jueu i viu les seves primeres experiències reals i personals d’antisemitisme americà.
1934 Entra a la Universitat de Michigan a la tardor per estudiar periodisme. Reporter i editor de nit de la revista estudiantil The Michigan Daily.
1936 Escriu No Villain en sis dies i rep el Premi Hopwood de Teatre. Es passa a la carrera de Llengua i Literatura Angleses.
1937 Assisteix a classes de dramatúrgia amb el professor Kenneth T. Rowe. Torna a escriure No Villain, ara titulada They Too Arise, que rep un premi important del Bureau of New Plays i es representa a Ann Arbor i a Detroit. Honors at Dawn rep el Premi Hopwood de Teatre. Acompanya en cotxe Ralph Neaphus per allistar-se a la Brigada Abraham Lincoln i lluitar a la Guerra Civil Espanyola, però finalment decideix no anar amb ell.
1938 The Great Disobedience rep el segon premi del concurs Hopwood. Revisa They Too Arise i la titula The Grass Still Grows per a un muntatge a Nova York (que mai no es duu a terme). Es gradua amb matrícula d’honor en Llengua i Literatura Angleses. Troba feina al Federal Theater Project de Nova York per escriure guions i obres per a la ràdio després d’haver rebutjat una oferta molt millor per treballar com a guionista per a la Twentieth Century Fox, a Hollywood.
1939 Escriu Listen My Children i You’re Next amb Norman Rosten. El Federal Theater tanca i rep el subsidi de l’atur. William Ireland’s Confession s’emet al Columbia Workshop.
1940 Viatja a Carolina del Nord per recopilar expressions col·loquials per al departament de folklore de la Biblioteca del Congrés. Es casa amb Mary Grace Slattery. Escriu The Golden Years. Coneix Clifford Odets en una llibreria de segona mà. The Pussycat and the Plumber Who Was a Man, una obra per a la ràdio, s’emet al Columbia Workshop (CBS).
1941 Guanya diners extra treballant com a ajudant de construcció de vaixells a les drassanes de Brooklyn en el torn de nit. Escriu Joel Chandler Harris i Captain Paul, dues obres més per a la ràdio.
1942 Escriu les obres següents per a la ràdio: The Battle of the Ovens, Thunder from the Mountains, I Was Married in Bataan, Toward a Farther Star, The Eagle’s Nest i The Four Freedoms.
1943 Escriu The Half-Bridge i l’obra en un acte That They May Win, que es representa a Nova York. Escriu l’obra per a la ràdio Listen for the Sound of Wings.
1944 Neix la seva filla Jane. Escriu les obres radiofòniques Bernadine, I Love You, Grandpa and the Statue i The Phillipines Never Surrendered. Adapta The Guardsman, de Ferenc Molnár, i Orgull i prejudici,de Jane Austen, per a la ràdio. Després d’haver visitat campaments de l’exèrcit per recollir dades per a The Story of G.I. Joe (També som éssers humans, una pel·lícula de William Wellman per a la qual va escriure el guió inicial, però després va abandonar el projecte quan es va adonar que no l’hi deixarien escriure a la seva manera), publica un llibre sobre l’experiència, Situation Normal. S’estrena a Broadway The Man Who Had All The Luck però salta de cartell després de sis representacions (incloent-hi dues preestrenes), tot i rebre el premi Nacional del Gremi de Teatre.
1945 Es publica la novel·la Focus. Escriu l’obra per a la ràdio Listen for the Sound of Wings. Escriu l’article «S’hauria d’afusellar Ezra Pound?» per a New Masses.
1946 Adapta Three Men on a Horse, de George Abbott i John C. Holm, per a la ràdio.
1947 Estrena Tots eren fills meus i rep el premi del Cercle de Crítics Teatrals de Nova York i el Premi Donaldson. Neix el seu fill Robert. Escriu l’obra per a la ràdio The Story of Gus. Escriu l’article «El teatre subvencionat» per a The New York Times. Treballa durant poc temps en una fàbrica de caixes de cervesa d’una ciutat de l’interior a canvi d’un salari mínim per poder mantenir-se en contacte amb el seu públic. Concedeix la seva primera entrevista a John K. Hutchens, de The New York Times. Explora la zona portuària del Red Hook i intenta penetrar en el món dels estibadors i informar-se sobre Pete Panto, la història del qual li serviria de base per al seu guió The Hook. Es compra una granja a Roxbury, Connecticut, per passar-hi les vacances i un apartament al número 31 de Grace Court, a Nova York.
1948 Es construeix un petit estudi a Connecticut, on escriu Mort d’un viatjant. Viatja a Europa, amb Vinny Longhi, on s’impregna de l’entorn italià que li servirà per construir els personatges dels Carbones i els seus parents. També coneix alguns supervivents jueus dels camps de concentració que romanien captius en l’entramat de la burocràcia de la postguerra.
1949 S’estrena Mort d’un viatjant i rep el Premi Pulitzer, el premi del Cercle de Crítics Teatrals de Nova York, el Premi Antoinette Perry, el Premi Donaldson i el Premi Theater Club, entre altres. The New York Times publica l’assaig «La tragèdia i l’home comú». Presideix un grup de discussió sobre la cultura amb Odets i Dmitri Xostakóvitx a la Conferència Cultural i Científica Prosoviètica celebrada a l’hotel Waldorf-Astoria.
1950 S’estrena l’adaptació d’Un enemic del poble,deHenrik Ibsen. The Hook no arriba a produir-se a causa de les pressions rebudes pel Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC). Primer enregistrament sonor de Mort d’un viatjant.
1951 Es troba per primer cop amb Marilyn Monroe. Muntatge en yiddish de Mort d’un viatjant, traduïda per Joseph Buloff. Primera adaptació al cinema de Mort d’un viatjant, amb Frederic March, per a la Columbia Pictures. Inge Morath arriba als Estats Units.
1952 Visita a Salem el Museu de les Bruixes de la Historical Society, per fer recerca abans d’escriure Les bruixes de Salem.
1953 S’estrena Les bruixes de Salem i rep el Premi Antoinette Perry i el Premi Donaldson. Fa una incursió en la direcció d’escena amb un muntatge de Tots eren fills meus per al Teatre d’Estiu d’Arden, Delaware.
1954 L’inviten a Bèlgica a l’estrena de Les bruixes de Salem, però no pot assistir-hi perquè les autoritats americanes li neguen el passaport. Primer muntatge per a la ràdio de Mort d’un viatjant, a la NBC.
1955 Estrena en programa doble de les obres en un acte Panorama des del pont i A Memory of Two Mondays. La HUAC fa pressió sobre les autoritats de la ciutat perquè li retirin el permís per fer una pel·lícula que havia estat planejant sobre la delinqüència juvenil a Nova York.
1956 Viu a Nevada durant sis setmanes per divorciar-se de Mary Slattery i recull material per a la pel·lícula de John Huston The Misfits (Vides rebels). Es casa amb Marilyn Monroe. És cridat a declarar davant de la HUAC. Rep el títol de Doctor en Humanitats (LHD) per la Universitat de Michigan. Viatja a Anglaterra amb Marilyn Monroe i coneix Laurence Olivier. Refà Panorama des del pont en dos actes per al muntatge de Peter Brook a Londres.
1957 Es publica l’antologia Arthur Miller’s Collected Plays. Condemnat pel Congrés per negar-se a donar noms al Comitè d’Activitats Antiamericanes. El relat curt «The Misfits» es publica a Esquire. Primer muntatge per a la televisió de Mort d’un viatjant, a la ITA, Anglaterra.
1958 El Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units revoca la seva condemna. Membre de l’Institut Nacional de les Arts i les Lletres.
1958 S’estrena Vu du Pont, dirigida per Peter Brook al Théâtre Antoine de París.
1959 Rep la Medalla d’Or del Teatre de l’Institut Nacional de les Arts i les Lletres.
1961 Es divorcia de Marilyn Monroe. S’estrena la pel·lícula The Misfits. S’enregistra The Crucible: An Opera in Four Acts de Robert Ward i Bernard Stambler. Sidney Lumet dirigeix una versió cinematogràfica de Panorama des del pont. Mor la seva mare, Augusta Miller.  
1962 Es casa amb Inge Morath. Mor Marilyn Monroe. Neix el seu fill Daniel.
1963 Neix la seva filla Rebecca. Es publica el llibre infantil Jane’s Blanket.
1964 Arran d’una visita al camp de concentració de Mauthausen amb Inge, cobreix els judicis contra els nazis que se celebren a Frankfurt per al New York Herald Tribune. Estrena Després de la caiguda i Incident a Vichy.
1965 És elegit president del PEN Internacional, la organització internacional d’escriptors, i participa a la conferència de Iugoslàvia. Muntatge d’Ulu Grosbard a l’Off-Broadway de Panorama des del pont.
1966 Primer enregistrament sonor de Panorama des del pont. Mor el seu pare, Isidore Miller.
1967 Es publica I Don’t Need You Anymore (recull de relats). Enregistrament sonor d’Incident a Vichy. Muntatge per a la televisió de Les bruixes de Salem, a la CBS. Visita Moscou per convèncer els escriptors soviètics que s’uneixin al PEN.
1968 S’estrena El preu. Participa a la Convenció Nacional Demòcrata de Chicago com a delegat per Roxbury. Enregistrament sonor de Després de la caiguda.
1969 Publica In Russia (reportatge amb fotos d’Inge Morath). Visita Txecoslovàquia per mostrar el seu suport als escriptors del país i s’entrevista breument amb Václav Havel. Deixa el càrrec de president del PEN.
1970 Estrena les obres en un acte Fame i The Reason Why, la darrera filmada a la seva finca. Les obres de Miller es prohibeixen a la Unió Soviètica com a resultat de la seva activitat amb escriptors dissidents.
1971 Enregistrament sonor d’Un enemic del poble. Producció televisiva d’A Memory of Two Mondays, emesa per la PBS, i El preu, a la NBC. S’edita la recopilació The Portable Arthur Miller.
1972 S’estrena The Creation of the World and Other Business. Participa a la Convenció Nacional Demòcrata de Miami en qualitat de delegat. Primer enregistrament sonor de Les bruixes de Salem.
1973 Producció televisiva d’Incident a Vichy a la PBS.
1974 Estrena d’Up From Paradise (versió musical de The Creation of the World and Other Business) a la Universitat de Michigan. Producció televisiva de Després de la caiguda a la NBC.
1977 Es publica In the Country (reportatge amb Inge Morath). Miller demana al govern txec que cessin els arrests a escriptors dissidents. Estrena de The Archbishop’s Ceiling a Washington, DC.
1978 Es publica la recopilació The Theater Essays of Arthur Miller, editada per Robert A. Martin. Fame (pel·lícula) s’emet per la NBC. El Teatre Nacional de Bèlgica munta una versió de Les bruixes de Salem amb motiu del seu 25è aniversari, i aquest cop Miller pot assistir-hi.
1979 Es publica Chinese Encounters (reportatge amb Inge Morath).
1980 Playing for Time (pel·lícula) s’emet per la CBS. S’estrena The American Clock al Festival d’Spoleto de Carolina del Sud i es presenta més endavant a Nova York. La pel·lícula per a la televisió Arthur Miller on Home Ground s’emet per la PBS.
1981 Es publica el segon volum de la recopilació Arthur Miller’s Collected Plays.
1982 Muntatges de les obres en un acte Elegy for a Lady i Some Kind of Love Story sota el títol de 2 by A. M., a Connecticut.
1983 Dirigeix Mort d’un viatjant al Teatre del Poble de Pequín, a la República Popular de la Xina.
1984 Es publica a Pequín Mort d’un viatjant. Es publiquen Elegy i Some Kind sota el títol de Two-Way Mirror. Miller rep el guardó del Kennedy Center Honors per la seva carrera.
1985 Mort d’un viatjant, amb Dustin Hoffman, s’emet per la CBS amb una audiència de 25 milions de persones. Miller viatja a Turquia amb Harold Pinter per participar en una sessió del PEN Internacional. Participa com a delegat en una trobada d’escriptors soviètics i americans a Vilnius, Lituània, en què intenta convèncer els soviètics perquè cessin les persecucions a escriptors.
1986 Es publica el monòleg I Think About You a Great Deal. És un dels quinze escriptors i científics invitats a la Unió Soviètica a una conferència amb Mikhaïl Gorbatxov per analitzar les polítiques soviètiques. Muntatge britànic de The Archbishop’s Ceiling, amb un nou text.
1987 Muntatges de les obres en un acte I Can’t Remember Anything i Clara sota el títol de Danger: Memory! Es publica l’autobiografia Timebends: A Life (Vueltas al tiempo, Tusquets Editores), que va aparèixer en la selecció popular del Book-of the-Month Club. La Universitat d’East Anglia bateja el seu centre d’estudis americans amb el nom d’Arthur Miller Centre. S’estrena a la BBC Radio The Golden Years. Adaptació televisiva de Tots eren fills meus a la PBS.
1990 S’estrena Everybody Wins, una pel·lícula basada en Some Kind. La PBS produeix una adaptació per a la televisió d’Un enemic del poble.
1991 Muntatge de l’obra en un acte The Last Yankee. S’estrena The Ride Down Mt. Morgan, a Londres. Rep el Premi Mellon Bank a la seva carrera en Humanitats. La A&E emet l’adaptació per a la televisió de Clara i una entrevista. Programa especial de South Bank Show sobre Miller.
1992 Es publica el relat Homely Girl.
1993 Estrena de la versió ampliada de The Last Yankee. Producció televisiva de The American Clock, a la TNT.
1994 S’estrena Broken Glass. Entrevistat al The Charley Rose Show de laPBS.
1995 Rep el Premi del Festival William Inge per la seva contribució al teatre nord-americà. Se celebren homenatges al dramaturg en ocasió del seu vuitanta aniversari a Anglaterra i Amèrica del Nord. Es publiquen la novel·la curta i els relats Homely Girl, A Life and Other Stories.
1996 Rep el Premi Edward Albee Last Frontier Playwright. Es publica la versió ampliada i revisada de la recopilació Theater Essays, editada per Steven R. Centola.
1997 Estrena de la versió revisada de The Ride Down Mt. Morgan a Williamstown, Massachusetts. S’estrena la pel·lícula El crisol ambDaniel Day Lewis. Producció de la BBC de Broken Glass.
1998 S’estrena Mr. Peter’s Connections. Un muntatge especial de Panorama des del pont guanya dos premis Tony. És nomenat Distinguished Inaugural Senior Fellow de l’Acadèmia Americana de Berlín. Muntatge a Broadway d’una versió revisada de The Ride Down Mt. Morgan.
1999 Nou muntatge a Broadway de Mort d’un viatjant en ocasió del cinquantè aniversari de l’obra, que guanya el Premi Tony a la millor reposició.
2000 Reposició de The Ride Down Mt.t Morgan i El preu. Se celebren grans homenatges, en ocasió dels 85 anys de Miller, a la Universitat de Michigan i a l’Arthur Miller Centre de la Universitat d’East Anglia, Anglaterra. Es publica Echoes Down the Corridor, recopilació d’assaigs escrits entre 1944 i 2000.
2001 Apareix a Nova York Untitled, una obra en un acte inèdita escrita per a Václav Havel. El Festival de Teatre de Williamstown presenta un muntatge de The Man Who Had All the Luck. S’estrena Focus, una pel·lícula basada en la novel·la del mateix nom. Miller rep un guardó de la NEH Fellowship i el Premi John H. Finley pels seus serveis exemplars a la ciutat de Nova York. Es publica l’assaig On Politics and the Art of Acting.
2002 Reposició a Nova York de The Man Who Had All the Luck i Les bruixes de Salem. Mor Inge Morath. Estrena de Resurrection Blues. Rep el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.
2003 Guardonat amb el Premi Jerusalem. El 17 d’octubre mor el seu germà, Kermit Miller.
2004 Reposició a Nova York de Després de la caiguda. Estrena de Finishing the Picture.
2005 Miller mor d’insuficiència cardíaca a la seva casa de Connecticut el 10 de febrer. Se’n celebren funerals a Roxbury i a Nova York.
 
el director
 

Mario Gas

 

Director artístic del Teatro Español de Madrid des del 2004, i de Las Naves del Español des de la seva inauguració el 2007.

Actor i director, tant de teatre como de cinema; director i actor de doblatge; professor, crític i gestor; il·luminador i escenògraf. Porta a les seves esquenes innumerables posades en escena que no li han impedit treure al cap com a actor als escenaris i a les pantalles. Els seus treballs més recents del 2008 són: la direcció del musical Sweeney Todd, de Stephen Sondheim estrenada a l'octubre al Teatro Español, iLas Troyanas, d'Eurípides, en versió de Ramón Irigoyen, última producció del teatro Español en coproducció amb el Festival de Teatro de Mérida, representada al Matadero de Madrid després del seu pas per Mérida i el Festival Grec de Barcelona.

Mario Gas va néixer a Montevideo durant una gira per Sud-Amèrica on el seu pare, Manuel, estrenava el repertori de sarsuela del mestre Pablo Sorozábal. Va formar diversos grups de teatre independent i universitari a finals dels 60’s. Ha firmat gairebé un centenar de direccions tant de teatre de text com d'òpera i musicals. Entre els seus últims treballs podem destacar a banda dels ja citats: Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, obra amb la que es va inaugurar les Naves del Español, al Matadero de Madrid, gestionat pel Teatro Español,Homebody/Kabul, de Tony Kushner iAdiós a la Bohemia, de Sorozábal, totes elles produïdes pel Teatro Español; L’elisir d’Amore de Donizetti (Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid); A Electra le sienta bien el luto (Festival de Mérida);Zona Zero, de Neil Labutte; Cabaret Literari, para el Festival de Peralada;Madama Butterfly, de Puccini (Teatro Real de Madrid);La Orestiada, d'Esquil (Festival de Teatro de Mérida); Las Criadas, de Jean Genet;La Reina de belleza de Leenane, de Martín McDonagh;El sueño de un hombre ridículo, de F. Dostoiewski;La Mare Coratge i els seus fills, de Bertolt Brecht (TNC); Full Monty, de Terrence McNally (Teatre Novetats); La gata sobre el tejado de zinc caliente, de Tennessee Williams; Lulú, de Frank Wedekind (TNC); El criat, de Robin Maugham (Mercat de les Flors);A little night music, de Sondheim, per a la Inauguració del Festival Grec i temporada del Teatre Novetats; Chips with everything, de Arnold Wesker;El tiempo y los Conway, de J.B. Priestley;Top Dogs, de Urs Widmer (Teatre Principal de Valencia);Martes de Carnaval, de Valle Inclán, para el CDN; El zoo de cristal, de T. Williams;Master Class, de Terrence McNally;Frank V, de Dürrenmat;Jenufa, de Janácek (Zarzuela de Madrid y Liceu de Barcelona):La ópera de tres centavos, de Bertolt Brecht;El adefesio, de Alberti, y així un llarg etcètera que ens portaria a l'any 1965 en el que figura la seva primera direcció amb l'obra d'Alfonso SastreAsalto nocturno, amb només divuit anys.

A més ha dirigit diverses gales com ara la d'entrega dels Premios de la Música el 2003 i les gales d'inauguració del Festival de Otoño de Madrid, dels anys 1998, 1999 i 2003, ambBrecht x Brecht, Cien años de poesía española iMarinero en tierra (homenatge a Rafael Alberti), respectivament.

Com a gestor teatral, en l'actualidad és el director del teatre Español i ha estat el director de Festivals como el de Tardor de Barcelona i del Festival Olímpic de les Arts, director del Teatre Condal, del Saló Diana, i del Festival Grec el 1976.

Ha treballat com a actor en més d'una vintena de llargmetratges com ara: El coronel Macià, de Josep María Forn; Blanca Madison, de Carlos Amil; Adela, de Eduardo Mignogna; Amic Amat, de Ventura Pons;Chatarra, El placer de matar, Las pistolas y Delirios de amor, totes aquestes de Félix Rotaeta;El Largo invierno, de Jaime Camino;L'amor es estrany, de Carles Balaguer, entre molts d'altres. En televisió ha intervingut a:La doble historia del doctor Valmy de Buero Vallejo,Recuerdo de dos lunes de Arthur Miller, o en les séries:La mujer de tu vida, Delirios de amor i Gatos en el tejado, etc.

Com a actor de teatre compta amb una trentena de produccions, entre les últimes podríem destacar: A Electra le sienta bien luto; Orestiada; Electra (versió de José Sanchis Sinisterra), dirigida per Antonio Simón. Des de l'any 2002 al 2004 va interpretar el monòlegMi suicidio, de Henri Roorda, dirigit per Fernando Bernués;A Little Night Music, de Stephen Sondheim; La Reina de belleza de Leenane, de Martín McDonagh;El prisionero de Spandau, de Helder Costa; Edip Tirà, de Sófocles-Heiner Müller, dir. Matthias Langhoff;Doña Rosita o El lenguaje de las flores, dir. Jorge Lavelli, oEnrique IV de Shakespeare, entre moltes d'altres.

Com a director de cine ha realitzat dos curtometratges, i un llarg el 1997,El Pianista, basada en la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán. Ha estat guardonat amb els més prestigiosos premis de l'escena: Premio Max 2007 i Premio Gran Vía 2007, ambdós al millor muntatge musical per Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny, de Brecht i Weill; Premi del públic al millor especaácle musical de la temporada de la Revista BCN perA Little Night Music; Premio Max al millor muntatge teatral del 99 per La Reina de Bellesa de Leenane; Premi de la Crítica de Barcelona; Premi de l'Associació d’Actors i Directors de Catalunya, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i Premio Max de la SGAE a la millor Direcció Escènica i Millor Musical per Sweeney Todd, de Sondheim & Wheeler; Premi de la Crítica de Barcelona al Millor Espectacle perMartes de Carnaval, de Valle Inclán; Premi Nacional de Direcció Escènica de la Generalitat de Catalunya perLa ronda, de Arthur Schnitzler i així fins arribar a més d'una vintena de reconeixements.

 
els intèrprets
 

Jordi Boixaderas
S’inicia com a actor de teatre a l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, amb direcció de Francesc Ventura en muntatges col·lectius com The Manchester of Catalonia, El Tutalimundi i Un Pessic al Melic. S’ha posat sota les ordres de directors com Fabià Puigserver, Rosa M.Sardà, Paco Mir, Rosa Novell, Xavier Albertí, P. Sagristà, A. Calvo, F. Roda i Ariel G. Valdés. Destaca la seva participació en les obres dirigides per Mario Gas Orestiada, d’Esquil; Otel·lo, de W. Shakespeare; Golfus de Roma, de S. Sondheim; El Temps i els Conway de J. B. Priesley i La Ronda, d’A. Schnitzler. També ha treballat amb Sergi Belbel a L’hostalera i L’estiueig de C. Goldoni; Testament, de J. M. Benet i Jornet; Moll Oest, de B-M. Koltès; El mètode Gronholm, de J. Galceran; Primera plana, de B. Hetch i C. McArthur; Teatre sense animals de J. M. Ribes i A la Toscana, escrita pel mateix Belbel. Amb el director Toni Casares ha participat en El gos del tinent, de J. M. Benet i Jornet, i La sang, de Sergi Belbel. Al llarg de la seva trajectòria ha rebut premis com el de la Crítica Teatral de Barcelona per Otel·lo (1994) i per Paraules encadenades (1997),  i el Premi Butaca al Millor Actor per Paraules encadenades. Actualment està de gira amb l’obra Espectres de H. Ibsen, dirigida per Magda Puyo.

 

Frank Capdet
Com a actor de teatre destaca el seu treball en obres com Degeneració en generació de Josep Galindo, Frank Capdet i Jordi Blesa, dir. Josep Galindo; Ivanov d’Anton Txèkhov, dir. G. Korotokov; Platón ha muerto de Manuel Dueso, dir. Josep Fargas; La venganza de Don Mendo de Pedro Muñoz Seca, dir. El Tricicle, i El alcalde de Zalamea de Pedro Calderón de la Barca; Dissabte, diumenge, dilluns d’Eduardo Filippo i Primera plana de Ben Hecht, totes dues dirigides per Sergi Belbel. Darrerament ha treballat a Les tres germanes d’Anton Txèkov, dir. Ariel García Valdés; Sóc el defecte de Manuel de Pedrolo, dir. Joan Maria Gual, i El col·laborador de Friedrich Durrenmatt, dir. Manuela Lorente. També ha participat en diversos musicals com El somni de Mozart de Bruun Kujit, que va obtenir els Premis Butaca al Millor Musical i a la Millor Direcció (1998), i El musical més petit, totsdos dirigits per  Dani Anglès i Manu Guix. Destaca també la seva participació a El temps de Planck, de Sergi Belbel i Òscar Roig, dirigit per Belbel i Dani Espasa, i a No són maneres de matar a una dona, de Douglas J. Cohen, dir. Silvia Sanfeliu i Xavier Torres (pels quals va ser nominat als Premis Butaca com a Millor Actor de Teatre Musical 2000/2004); T’estimo ets perfecte, ja et canviaré de Joe Dipietro i Jimmy Roberts, dir. Esteve Ferrer i Manuel Gas; Cantos con tos de Chorlito, dir. Víctor Àlvaro i Fama el musical de David de Silva, José Fernández, Jacques Levy i Steve Margoshes, dirigit per Oleguer Alguesuari i Ramon Ribalta. En cinema, algunes de les pel·lícules en què ha participat són La mujer del anarquista, dir. Peter Sehr i Marie Noël, i En el bosque, dir. Maja Djokic, amb la qual va guanyar el Premi al Millor Actor del Festival de Cinema Independent de Chamberí, Madrid, 2007. En televisió destaca la seva participació a les sèries Sin tetas no hay paraiso, Los hombres de Paco, Hospital Central i Estació d’enllaç.

 

Maria Cirici
Llicenciada per l’Institut del Teatre de Barcelona, aquesta actriu ha combinat al llarg de la seva carrera obres de text i musicals. Comença a treballar amb el director Mario Gas a l’espectacle Música per a una nit d’estiu, i posteriorment participa a Ascenso i caída de la ciudad de Mahagonny i Las Troyanas d’Eurípides. També ha treballat sota la direcció de Ramon Simó a Si algun dia et fes falta la meva vida, vine i pren-la, i al musical Brecht i Companyia. Altres directors amb qui ha treballat són Pere Planella a Conte d’hivern de W. Shakespeare; Boris Rotenstein al musical S.O.S C@ntem; Napua S. Gilbert a Monòlegs de la vagina; Àlex Esteve a La botiga dels horrors; Joan Solana a Temps mort; Javier Daulte a Automàtics i Teresa Vilardell a Una cara nova. En cinema ha participat a la pel·lícula Morir o no, de Ventura Pons, i en televisió destaca el seu treball a sèries com El cor de la ciutat, Laberint d’ombres i 13 rue.

 

Carles Cruces
La seva primera participació en un muntatge professional és amb l’espectacle de la Fura dels Baus Work in progress, dirigit per Pep Gatell i Jurgen Müller. Posteriorment treballa a la coproducció catalano-franco-japonesa Salomé, dirigida per Satoshi Miyagi i estrenada al Festival de Sitges (96). Destaca la seva participació sota les ordres de Ricard Gàzquez a les obres La mort de Tinagiles/ Els cecs, de Maurice Maeterlink; La cacatua verda d’Arthur Schnitzler; Troilus i Cressida de W. Shakespeare; Niederungen (a terres baixes) escrita i dirigida per Gàzquez conjuntament amb Anabel Moreno; Variétés Brossa i Sweet Dreams d’Enric Nolla i R. Gàzquez. També ha treballat amb el director Iñaki Garz a MáquinaHamlet, de Heiner Müller; Estricta vigilància de Jean Genet i Els mots de Yorik (i altres peces), de Josep Palau i Fabre. També formen part de la seva trajectòria teatral els muntatges El cafè de la marina, de Josep M. de Sagarra, dir. Rafel Duran, i La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, dir. Toni Casares.

 

Pablo Derqui
Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona. En el món del teatre destaca la seva participació en obres com Tatuatge, dir. Pep Pla; La vuelta al dia en 80 mundos, Paraula de Bergman, El darrer brindis d’Anton Txèkhov; Els Justos d’Albert Camus i La tempesta de W. Shakespeare, dirigides per Sílvia Ferrando; Warholand i Porno dirigides per Dani Salgado, i Ja en tinc 30!  i Tenim un problema, dir. Àngel Llàcer. L’últim espectacle en què ha participat és Unes veus, dir. Marta Angelat, per la qual se li ha concedit el Premi Butaca a Millor Actor de Teatre (2007). També ha treballat en televisió a les sèries de TV3 Ventdelplà, Porca miseria, Majoria absoluta i Temps de silenci, i a El Síndrome de Ulises d’Antena 3. En cinema destaca la seva participació als llargmetratges Dalí, être Dieu, dir. Sergi Schaff; The Tulse Luper suitcase, dir. Peter Greenaway; El habitante incierto, de Guillem Morales; Fuerte Apache, de Jaume Mateu; Salvador, de Manuel Huerga; Lo mejor de mi, de Roser Aguilar; Barcelona (un mapa), de Ventura Pons; Del amor y otros demonios, de Hilda Hidalgo, i Expulsados 1609, la tragedia de los moriscos, de Miguel E. López Lorca.

 

Camilo García
Va cursar estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona. La seva activitat artística comença formant part dels grups de teatre independent Bambalinas, Gogo i Cátaro. D’aquesta primera etapa, en destaca la participació en obres com Tot amb patates, d’A. Wesker; El adefesio, de Rafael Alberti i Ritornel·lo pop, de S. Junyent, dirigides per Mario Gas; El hombre de la flor en la boca, de Luigi Pirandello, dir. Joan Potau; Los títeres de cachiporra, de F. García Lorca, dir. Santiago Sans; Incidente en Vichy, d’Arthur Miller, Poemas y entremeses de Quevedo, dir. Mª. Luisa Oliveda; Deja que los perros ladren, de Sergio Vodanovic, dir. Antonio Joven; Historias para ser contadas de Oswaldo Dragún, dir. Jorfe Grabulosa, i El zoo de cristal, de Tenesee Williams, dir. Francisco Jose Nieto. Ja com a professional debuta amb la companyia de Teatre de Barcelona amb Miles Gloriosus, de Plaute, dir. Ricard Salvat i Carlos Lucena. Des d’aleshores, es compten entre els seus muntatges més destacats Los hijos del sol, de Maksim Gorki; Arlechino, servidor de dos amos, de Carlo Goldoni i Los enredos de una casa, de Sor Juana Inés de la Cruz, dirigides per Esteve Polis; Mirandolina, de Carlo Goldoni, dir. Juan Guerrero Zamora; Tiempo de 98, de J. A. Castro, dir. Alberto Miralles; Trampa para una mujer, dir. Ángel Fernández Montesinos; L’amant anglesa ,de Marguerite Duras, dir. Alfons Flores; La tempestad de W. Shakespeare, dir. Calixto Bieito; Galatea, de Josep Maria de Sagarra, dir. Ariel García Valdés; Misteriós assassinat a Manhattan, de Woody Allen, dir. Elisenda Roca, i L’ham, de Gemma Rodríguez, dir. Gloria Balañá. La seva magnífica veu li ha donat un lloc en el món dels recitals i el doblatge. Destaca la seva participació al recital Piazzola Hora Cero 2003/05 dirigit per Alfons Flores i Calixto Bieito, i al recital de Pere Arquillué sobre textos de G. Leopardi. Ha doblat la veu a actors com Harrison Ford, Gene Hackman, Anthony Hopkins i John Voigt, entre molts altres.

 

Anabel Moreno
Ha treballat amb directors com Pepa Calvo a Retablo Valle-Inclán de El Repartidor; Sandra Simó a El gesto que nunca llega; Magda Puyo a Animales nocturnos, de Juan Mayorga; Ada Vilaró a Clarosocuros de José Sanchis Sinisterra; J. S. Sinisterra a El ángel de las flechas del olvido; Mario Gas a La Orestíada, d’Èsquil en versió de Carlos Trias; Manel Dueso a Restes humanes sense identificar i L’autèntica naturalesa de l’amor, de Brad Fraser; Paco Mir a La venganza de Don Mendo, de Pedro Muñoz; Àlex Oller a Faust, versió 3.0. de la Fura dels Baus; Rafel Duran a Valencia de Paco Zarzoso; Núria Espert a Medea d’Eurípides i Ramon Simó a Perdida en los Apalaches, de José Sanchis Sinisterra. Darrerament ha treballat amb Mario Gas a Las Troyanas, d’Eurípides, en versió de Ramón Irigoyen. El 2002, escriu amb Ricard Gàzquez i actua a l’obra Niederungen, que obté els Premis Butaca al Millor Espectacle de Petit Format i a la Millor Escenografia. També ha actuat en llargmetratges com Cadáveres para el lunes, dir. Joaquin Torres (1993), i Obra maestra dirigida per David Trueba (2001).

 

Guillem Motos
Aquest jove actor va cursar estudis d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i després es va llicenciar en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. La seva trajectòria comença el 2001 amb l’obra La filla del mar d’Àngel Guimerà, dirigida per Josep Maria Mestres, amb qui també ha treballat a Romeu i Julieta, de W. Shakespeare i El tinent d’Inishmore, de Martin McDonagh. Destaca la seva participació a Contes estigis o el cabaret dels morts, d’Albert Mestres, dir. Iban Beltran; Una nit àrab, de Roland Schimmelpfennig, dir. Raquel Tomàs i Mercè Vilà; La torna de la torna, d’Albert Boadella i Lluís Elias; El gran secret, de Joan Font i Albert Espinosa; Molta aigua, de Carles Mallol, dir. Víctor Muñoz, i Un manicomi a Goa, de Martin Sherman, dir. d’Emilià Carilla. Actualment treballa en el muntatge de Búfals, escrita i dirigida per Pau Miró.

 

Rosa Renom
Actriu de trajectòria constant, d’entre els seus muntatges destaquen La comèdia dels errors, de W. Shakespeare, dir. Helena Pimenta (2000); Víctor o els nens al poder, de R. Vitrac, dir. Joan Ollé (2002); Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, dir. Àngel Alonso, Sis personatges en cerca d’autor, de L. Pirandello i La plaça del Diamant, de M. Rodoreda, dir, Joan Ollé (2004); Casa i jardí, d’A. Ayckbourn, dir. Ferran Madico (2005) i Vells temps, de H. Pinter, dir. Rosa Novell (2006). Recentment ha treballat amb Joan Ollé a La cantant calba i La cantant calba al MacDonalds, de Ionesco i Lluïsa Cunillé; amb Damià Barbany a El mentider, de J. Cocteau, i amb Rosa Novell a El dia del profeta, de Joan Brossa. Entre els seus últims treballs destaca: Rock´n Roll, de Tom Stoppard, dir. Àlex Rigola. En televisió ha participat en sèries com El comisario, Hospital Central i El cor de la ciutat, i en cinema, als llargmetratges Delta, de Pedro Molina Temboury, i Joc de mentides, de Lluís Zayas.

 

Raquel Salvador
La mort d’un viatjant és l’obra amb què debuta dalt d’un escenari aquesta jove actriu, sota les ordres de Mario Gas. En el món televisiu, en canvi, ha fet diverses aparicions en sèries com El cor de la ciutat, Las manos del pianista, La ratjada, i el curtmetratge Anna, del màster de TV3. A més, també ha treballat en diverses pel·lícules com Ligeia, del director Ruben Broto; Firmado: dios, dir. Dimas Rodríguez; Hombre cero, dir. Carles Schenner i Hierro, dir. Gabe Ibañez.

 

Víctor Valverde
Amb només 16 anys s’inicia en la interpretació treballant en grups de teatre d’aficionats de Catalunya. Resideix a Barcelona i cursa estudis a l’Institut del Teatre. Debuta dalt dels escenaris l’any 1959 amb l’obra Gigi, de Colette.  Aquell mateix any es trasllada a Madrid i compagina cinema, teatre i televisió. D’aquesta primera etapa, en destaca la seva participació en muntatges com Numancia, de Cervantes; Medida por medida de W. Shakespeare; Cuarenta quilates, dePierre Barrileti Salvad a los delfines, de Santiago Moncada. . Darrerament s’ha posat sota la direcció de Carles Alfaro a L’oncle Vània i de Mario Gas a Lulú. En televisió ha participat en nombroses sèries com El cor de la ciutat, Estació d’enllaç, El comisario, Hospital Central, Un paso adelante, El súper, Farmacia de guardia i Los ladrones van a la oficina. També apareix en el repartiment dels llargmetratges Loco veneno, dir. Miguel Hermoso; Gary Cooper que estás en los cielos, dir. Pilar Miró; Vera, un cuento cruel i La chica del autostop, dir. Josefina Molina; José Maria Tempranillo, dir. Fernando Rivas; Trigo limpio, dir. Josep Maria Forn. També ha fet de protagonista a Hablamos esta noche, dir. Pilar Miró

 

Oriol Vila
Es va iniciar com a actor de teatre als escenaris dels Estats Units amb The Munster Family i The Little Mermaid, dir. Michale Mararian. S’estrena al nostre país amb Orfes, dir. Boris Rotenstein, pel qual va obtenir el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona i el Premi Revelació de la Temporada (1998-99). Des d’aleshores destaca la seva participació en obres com Trist, com quan la lluna no hi és, dir. Pere Sagristà; El puente, dir. Boris Rsotenstein; Restes humanes sense identificar i L’autèntica naturalesa de l’amor, dir. Manuel Dueso; Cara de foc, dir. Carme Portaceli; Super-Rawal, dir. Marc Martínez; El tinent d’Inishmore, dir. Josep Maria Mestres; Largo viaje hacia la noche, dir. Àlex Rigola; Correspondència Pla, dir. Jonás Trueba, i Le mani forti, dir. Marc Martínez. També ha treballat en televisió a les sèries Pedralbes Centre, El cor de la ciutat, Mujeres, Mesa para cinco, R.I.S científica i Cuenta atrás. En cinema ha participat als films El zoo d’en Pitus, de Mireia Ros; Las maletas de Tulse Lupper, de Peter Greenaway; El séptimo día, dir. Carlos Saura; Jóvenes dir. Ramón Termes; Tu vida en 65’, dir. Maria Ripoll; Salvador, dir. Manuel Huerga i Todas las canciones hablan de mí, dir. Jonás Trueba.

 
bibliografia seleccionada
 

Arthur Miller
La mort d´un viatjant. Els desarrelats
. Edicions 62
Panorama des del pont. Proa.
Todos eran mis hijos. MK Ediciones.
Después de la caída. Incidente en Vichy. Losada.
Las brujas de Salem. El crisol. Lumen.
La presència. Edicions 62.
Presencia. Tusquets Editores.
Vueltas al tiempo. Autobiografía. Tusquets Editores.
En el punto de mira. Tusquets.
Plays: I – II – III – IV. Methuen Drama.

Arthur Miller: visiones desde el nuevo milenio. Universitat de València.

Textos sobre teatro norteamericano (IV).
Universidad de León.

 

enllaços
 

http://www.gradesaver.com/death-of-a-salesman/
http://jco.usfca.edu/arthurmiller.html
http://www.columbia.edu/cu/cjas/june_miller.html
http://www.ibdb.com/production.php?id=392093
http://www.ibiblio.org/miller
http://www.youtube.com/watch?v=goZomFW7Stk