La magnífica funció pensada i dirigida pel francès Didier Ruiz neutralitza la visió sòrdida sobre la transsexualitat. Per fi, la normalitat: la d’un conductor d’autobús, una administrativa, una perruquera, un jove cineasta... Tots ells éssers humans que un bon dia van decidir assumir la seva identitat sexual fora de la que els havia sigut atorgada. Homes que se sentien dones. Dones que se sentien homes. Les seves històries, sense dramatisme, il·lustraven aquest desig i el camí per fer el canvi. Estimulava sentir una comercial a qui el seu cap no només va entendre sinó que va fer una regulació per evitar actituds o comentaris excloents al magatzem de l’empresa. [···] I allà hi eren ells i elles, en una filera davant el públic. Nom i feina. La normalitat. Sarcàstic, el comentari d’una dona que ha fet la transició a home i que, ja entre iguals, s’adonava del masclisme imperant.

Didier Ruiz se serveix del teatre una altra vegada per fer-nos conèixer experiències que no tenen res de ficció, que ni tan sols han estat memoritzades pel seus protagonistes sinó que, a partir d’un seguit de preguntes que es plantegen durant el procés de creació, ells s’expliquen tal com raja, amb les seves incorreccions lingüístiques, amb les seves vacil·lacions, amb els seus nervis… El fet que siguin casos molt diferent entre ells, de persones d’edats entre els 22 i els 60, algunes de les quals han fet la transició del tot ja fa temps mentre d’altres estan passant-la ara, permet visibilitzar també la complexitat de la transsexualitat. Els valents que ho han fet possible són Neus Asencio, Ian de la Rosa, Clara Palau, Danny Ranieri, Raúl Roca, Sandra Soro i Leyre Tarrasón.

TRANS està interpretat sense pathos ni voyeurisme en un dispositiu molt simple ‒un escenari nu amb cortines blanques al fons. El més xocant és la manera com els participants parlen mirant directament als ulls del públic. El ‘més enllà’ del subtítol compta tant com el títol de l’espectacle: no es tracta només del ‘més enllà’ del cos, sinó del de la societat espanyola que l’envolta. EIls i elles són set dalt de l’escenari, vinguts(des) de Barcelona, que té una llarga tradició ‘trans’. Això explica sens dubte la reacció del cap de la Sandra, comercial: li va donar suport des del primer dia que va arribar en faldilles, i va instaurar una carta per al respecte cap als «trans» dins l’empresa. La Leyre ha conegut de tot, el rebuig de la família, les fugues i el carrer des de baix de tot, abans de trobar una ànima bessona que la va ajudar a sortir-se’n.

És la simplicitat de l’acostament allò que envolta TRANS (més enllà) de Didier Ruiz. Ell dona la paraula a homes i dones que, amb un ferm coratge, han triat anar cap a la seva veritat, la identitat sexual que sentien en el seu jo més profund. Dalt de l’escenari embolicat amb unes cortines blanques, ells i elles, les persones reals implicades, venen a nosaltres i s’expliquen. Molt potent, molt sobri, molt aclaridor.