El pallasso és un nen amb un cos d'adult. És un personatge que reivindica la ingenuïtat i el riure com la millor de les eines per a desestressar-se, per a relativitzar tots els fets. Fa un cant a l'alliberament dels problemes, però no per aix´`o se l'ha d'arraconar en l'entretenimennt blanc, sense més pretensió que distreure a base de clatellades, caigudes i cridòria generalitzada. Jordi Aspa entén així el món del circ. I és, des d'aquesta ò`pitca tant íntima que ha constït el darrer capítol de la trilogia de la companyia Rhum. [···] Aspa fa una sotragada amb el fre de mà i indaga ben endins. Hi ha l'entrada clàssica del ninot de pallasso preparat per a rebre mastegots,però, hi ha, sobretot una reflexió un punt decadent del món del pallasso. Que vol demostrar que des del cor blanc d'aquests artistes es pot fer molt més que riure. Arriben a una tendra emoció, i a acomiadar-se sense necessitat de grans escarafalls, molt coherent amb el to de tota la peça. [···] Es passa una estona divertida però sobretot es connecta amb l'interior dels pallassos que volen agradar des de la seva vulnerabilitat, la seva (la nostra) divertida imperfecció.

"Jordi Aspa, crec, ha volgut fer un espectacle sense gaires semblances amb els dos anteriors i molt reflexiu sobre el paper del pallasso en la societat contemporània. Per a això ha buscat un bon recurs: les declaracions enregistrades de persones del carrer —i més conegudes, com el president de l’associació de circ APCC, Fabrizio Giannini— que opinen sobre el rol del pallasso i com es percep actualment en la societat. [···] Està molt bé escoltar aquests tòpics, sobretot perquè observant els quatre artistes es desmenteixen de seguida. Pepino Pascual és un magnífic pallasso musical, Joan Arqué és l’Arquetti geniüt de sempre, però aquest cop, a més, fa de fil conductor, com un actor shakesperià que ens va indicant que és essencial en el pallasso. Mauro Paganini ens ofereix una bona paròdia cabaretera amb quatre cames, i Roger Julià és el tonto fet per encàrrec però sense passar-se de beneit. [···] Steiner està deliciós. És un pallasso ple de matisos que parla italià, català i sublima la comicitat quan intenta parlar sense que se l’entengui massa, balbucejant les frases quan la situació el supera. [···] La mà d’Aspa li ha donat a la companyia un aire més poètic, pausat i visual, més reflexiu i potser una mica menys emocional. D’alguna manera o altra hi surten tots els pallassos, des de Tortell Poltrona fins als payasos de la tele i el pallasso del McDonald’s. Això està molt bé. És un espectacle per riure, però també per pensar. I això també està molt bé."