La taula

Qualsevol persona del públic pot seure a taula. Un  amfitrió diu les normes de conversa i marca l’inici i el final de l’activitat. És una democràcia. Si algú s’alça de taula, sempre hi pot tornar. Pot guixar les estovalles i deixar-hi comentaris o dibuixos. Pot demanar educadament que algú deixi lliure un lloc per  cupar-lo. Pot estar-s’hi en silenci, incòmode o enriallat. S’arriba a un final, però mai a cap conclusió.

Aquest mecanisme de debat és una forma ràpida de convocar la gent a un punt de trobada d’idees i pensaments sobre qüestions com les plantejades per la Biennal. N’assumim els eixos temàtics (tecnologia i ciutat – emergència climàtica – gènere i postcolonialisme – megalòpolis) per tractar-los transversalment en tres sessions, travessades per un cinquè eix propi: quin hauria de ser el paper del teatre davant  dels canvis que sacsegen la societat? Així, el teatre s’ofereix alhora com a escenari i com a centre del debat social.