Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Ragazzo

La premsa ha dit 

“El 20 de juliol de 2001, [Carlo Giulani] va ser abatut per la policia de dos trets precisos, un al front. A terra, moribund, va patir un doble atropellament per part d’un vehicle dels carabinieri. Tenia 23 anys, els mateixos que Oriol Pla, un dels actors més prometedors de l’escena espanyola, que es presenta amb Ragazzo, un monòleg brillant i devastador sobre aquest jove italià. (···) L’espectacle és tota una explosió de potència escènica i de sensibilitat. (···) A Ragazzo es van descobrint la tendresa, la por, la rebel·lia, però també l’humor i la bellesa. Oriol Pla aconsegueix, amb un treball físicament molt poderós, que l’espectador vegi allò que no es veu: les càrregues policials, l’adrenalina, els gasos, la jove de mocador vermell que l’acompanya a casa seva, però també tota la multitud que l’envolta en un concert. Els somnis i les esperances d’un noi que cuina, que estén la roba, encara que aquells dies estava prohibit per les autoritats, que fuma porros, que es canvia de roba, que parla per telèfon i que escriu poemes. (···) Les paraules es destinen ara a donar veu a aquell ragazzo sense nom.”
Rocío García (El País)


“(···) Álvarez firma una peça de teatre polític i activista a cara descoberta; un teatre commovedor que sacseja les consciències. (···) En poc més d’una hora, Ragazzo ens transporta tant a aquella urbs sota control com a les inquietuds militants i existencials, d’alè poètic, del protagonista. La direcció i la posada en escena estan mesurades, amb pocs recursos, de forma admirable en el seu dibuix d’una quotidianitat individual i també de l’episodi extraordinari que va viure la ciutat italiana. Il·luminació i espai sonor funcionen amb gran sincronització. Però aquest embolcall no rodaria per si mateix si no fos el marc per a l’actuació d’un portent. En les distàncies curtes, Pla mira amb intensitat magnètica. Sempre transmet veritat, mai impostura. I firma una performance antològica en la seqüència de la mort del ragazzo, modèlica en interpretació i direcció. Pocs actors tenen la seva capacitat física, mobilitat i el control corporal per recrear la càrrega policial que va apagar la vida d’un jove de 23 anys.”
José Carlos Sorribes (El Periódico)
“Lali Álvarez s’endinsa en les anònimes 72 hores prèvies a l’afusellament i a la posteritat de [Carlo] Giuliani. No busca el retrat d’un heroi. No té ni nom. S’estima més construir una intimitat feta de rutines i d’ideals, d’una normalitat cosida amb els aliments que menja, la roba que porta, la música que escolta, l’herba que fuma, els poemes que escriu, els amics que truquen i els amors que sorgeixen enmig de la utopia vigilada. Un equipatge que el portarà a posar-se davant d’una lluita i d’una bala. (···) Ragazzo aconsegueix tot el sentit i tota la potència escènica gràcies a la magnètica presència d’Oriol Pla. S’ha de ser clar: no estem davant d’un actor enorme. Les valoracions convencionals no serveixen per a un individu que és l’honestedat personificada. Tens la sensació que només hi ha veritat (···) [Pla] domina amb la seva coreografia física tot el territori dramàtic sobre el qual s’estén el text i estableix càtedra de sinceritat quan —quiet i directe— obre un diàleg d’emocions. No sabem què li depararà el futur, però en la seva breu trajectòria, Oriol Pla és un present impressionant.”  
Juan Carlos Olivares (El País)

Si em diuen que aposti ara mateix per un actor jove amb un gran futur, capaç de mostrar veritat, gràcia i força, i una versatilitat de virtuós, el meu vot va directe a l’Oriol Pla. Per a mi, es va revelar en el seu primer paper al teatre, quan acabava de fer vint anys, al Lliure: Maxi, l’àngel de Jo mai (2014), d’Iván Morales. (···) Oriol Pla encarna aquell jove ple de ganes de viure, que es revolta contra la injustícia i l’abús, i una tarda d’estiu decideix no anar a la platja i unir-se, en canvi, a aquells que creu que lluiten per un món millor. Sap transmetre’n, físicament i espiritualment, la llum, la puresa i la calma, i de mica en mica el desconcert i la indignació davant la brutalitat que l’envolta, i la por, i la força darrera. Una interpretació desbordant  de veritat, que atrapa fins i tot en els gestos aparentment més simples, i et va clavant a la butaca a mesura que ens acostem al final terrible. L’últim terç de Ragazzo és un impressionant tour de force. Poques vegades he percebut en escena la sensació asfixiant d’una abraçadora que es va tancant sobre una veu que monologa i un cos que salta, corre, gira, cau, es torna a aixecar.”
Marcos Ordóñez (El País)