Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

L'inframón

La premsa ha dit 

“El text, brillant i imaginatiu, em va tornar a atrapar i sacsejar. No és un plat de fàcil digestió: sota el format de thriller distòpic, planteja un espinós debat moral sobre els límits de la virtualitat amb la pederàstia per eix. (···) La detectiu Morris (Mar Ulldemolins) interroga Sims (Andreu Benito), el creador d’un regne, l’Amagatall, que ven una ‘immersió sensorial absoluta’ en una mansió victoriana, amb nenes que semblen tretes de les fotografies de Lewis Carroll. Tot el que hi passa va més enllà de  l’imaginable. Morris vol tancar-ne l’accés, però és fora de la seva jurisdicció. Sims assegura que no hi ha cap delicte. (···) És admirable tot el que narra Jennifer Haley (debat, intriga, història d’amor) amb molt pocs personatges i en una hora i mitja encara no, i de quina manera sorprenent aconsegueix equilibrar fascinació i culpa, horror i sentiment. Què puc explicar sense revelar una trama pròdiga en girs? (···) Andreu Benito, amb la seva habitual barreja d’autoritat i perill, és una tria òptima per al personatge de Sims. També està molt ben repartit el rol de la detectiu Morris, perquè Mar Ulldemolins acostuma a ser un còctel perfecte de força i delicadesa. (···) És inevitable pensar en Lewis Carroll veient Joan  Carreras amb la seva levita victoriana i tota la tristesa dins dels seus ulls de nen gran, perdut en aquest presumpte paradís que té molt d’infern. I m’ha alegrat tornar a veure en escena el Víctor Pi, un actor d’una fragilitat infreqüent i que aquí ofereix un commovedor Doyle, amb una delicadíssima última escena difícil d’oblidar.”
Marcos Ordóñez (El País)


“Què és millor, autoritzar que allò que socialment està considerat una perversió condemnable es pugui practicar amb impunitat només a l’inframón, o fer que l’inframón es regeixi amb les mateixes normes i lleis que regeixen a fora i es castigui de la mateixa manera el crim virtual i el crim real? Mentre hi aneu pensant, Haley i Martel Bayod (el director d’aquest potent espectacle) us ficaran en un espai escenogràfic d’Alejandro Andújar molt sòbriament eficaç, que s’omple de projeccions també molt eficaces i atmosfèriques. Un espai que ens fa viatjar constantment des de l’asèptica comissaria on només compten les normes establertes al codi penal, i defensades de manera fèrria per la comissària Mar Ulldemolins, fins a l’elegant mansió victoriana vinguda d’un altre temps a l’interior de la qual els usuaris (Andreu Benito, Joan Carreras i Víctor Pi completen el sòlid repartiment, amb les nenes Gala Marqués i Carla Schilt) fan realitat uns somnis que, vistos des de fora, adquireixen l’aparença de malsons. Aquests somnis/ malsons –més val que estigueu avisats– tenen a veure amb la pederàstia i altres formes de violència que, de ben segur, us provocaran un intens rebuig.”
Ramon Oliver (Què fem)
“Heus aquí una obra d’arquitectura complexa on el món real ha de conviure amb el món virtual, al qual s’hi pot accedir si un vol fer realitat els seus desitjos més vius per inconfessables que puguin ser. Hem arribat a l’era postinternet. (···) La direcció perfecta de Martel Bayod, l’excel·lent treball dels intèrprets presidits per un imponent Andreu Benito, l’escenografia formidable d’Alejandro Andújar i la il·luminació de David Bofarull, contribueixen a la perfecta intel·ligència del joc de Jennifer Haley, que barreja sense parar fantasia i realitat.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)
Juan Carlos Martel desenvolupa, amb la màxima pulcritud possible, un judici d’un cas futurible. Paral·lel al món real, s’ha desenvolupat un món virtual en què es pot sentir, olorar, emocionar- se i en què es poden cometre tots els abusos que es penalitzen en presó a la vida real. En realitat, la peça que trasllada a un univers victorià, amb una pollancreda que captiva el nou usuari i que els éssers que hi habiten (com uns robots d’Assimov)  són capaços de sentir i d’emocionar, però el dolor que puguin sentir és teòric, aboca a la vida íntima de cada ciutadà, avui. Que es pugui qüestionar si les accions íntimes, amb la persiana baixada, sense que ofengui ni atempti contra ningú aparentment són legítimes. Apel·la a una consciència estricta quan la investigadora Mar Ulldemolins (repeteix el càrrec que ja va signar en el Carnaval de Jordi Galceran, 2006) adverteix que tota acció comporta conseqüències. Andreu Benito, Joan Carreras, Víctor Pi i un parell de nenes que es tornen funcions (Gala Marqués i Carla Schilt) presenten un espai en el qual els abusos i la violència són considerats catàrtics. Incomoda però sense els crits de dolor de Purgatorio de Castellucci (2009). El jutge més inclement és un mateix.
Jordi Bordes (El Punt Avui)
La feina de Benito és, com sempre, magnètica i convincent enfront de la inspectora d’Ulldemolins, una agosarada elecció. Pertorbador l’avatar de Joan Carreras que sembla sortit d’un relat de Lewis Carroll, i joganer l’avatar Iris (per torns, Gala Marqués i Carla Schilt). La posada en escena resulta interessant tant per l’impecable i brillant espai escènic d’Alejandro Andújar com per l’encertat i àgil joc espacial entre el que és real i el món virtual.”
Santi Fondevila (Ara) 
“L’obra ens ofereix un thriller inquietant i ben construït. Des de la comissaria de Mar Ulldemolins al fons de l’escenario, hi ha un altre món en el qual somnis i malsons com la pederàstia i la violència es fan reals. Tot està embellit per un espai escènic de dobles vidireres i a poc més d’un metre de terra, tot ben il·luminat i amb unes interpretacions excel·lents (també la de la nena que dóna joc a la pederàstia). Un excel·lent espectacle inquietant, potser una advertència, dirigit per Juan Carlos Martel.”
Maria José Ragué (El Mundo)
"Possiblement l'encert de l'equip de Juan Carlos Martel hagi estat deixar a l'obra gairebé despullada d'artificis i confiar que el discurs faci la seva feina. La posada en escena només ha cedit protagonisme a alguns efectes d'il·luminació i ha explotar al màxim la divisió entre els dos mons, l'actual, ja gairebé superat, dependent d'Internet, i el postInternet, on la corrupció material i moral encara no ha estat eliminada."
Andreu Sotorra (Clip de teatre)
"La posada en escena, dirigida per Juan Carlos Martel Bayod potencia el text per la sobrietat amb què s’exposa i pel seu encert en les seves tries escèniques, començant pel càsting, que resulta impecable per tant com parlen i transmeten els cossos dels actors dels sis personatges, més enllà de les paraules. (···) També són encertades l’escenografia en dos plans d’estètiques tan diferents com la d’època i la subtilment futurista, obra d’Alejandro Andújar; les realitzacions de vídeo de Joan Rodón per potenciar l’impacte tecnològic, i la combinació sonora i lumínica, a càrrec de Damien Bazin i David Bofarull, respectivament. (···) En definitiva, una aposta que convida a la reflexió, carregada de temes candents dignes de debat i que apel·len directament a la societat i al possible futur on ens menem, amb la qualitat artística habitual dels muntatges produïts pel Lliure, on es pot veure fins al 16 d’octubre."
Esther Lázaro (La huella digital)
"Que L’inframón arribi a Catalunya el mateix cap de setmana que mig planeta es dedica a caçar Pokémons i altres ninotets virtuals pel carrer demostra que la vida continua rimant i que la seva autora té un punt visionari bastant contundent, circumstàncies que donen un valor afegit indiscutible una proposta que pinta com un dels èxits clamorosos del proper curs. (···) L’inframón pren la forma d’un thriller (bastant) psicològic per plantejar el dilema entre el món real i el món virtual a partir de l’existència d’un ‘regne’ cibernètic que permet als seus usuaris una immersió total, de forma que hi poden donar carta blanca a tots els seus desitjos. (···) Un plantejament atractiu, interessant i pertinent que en el muntatge del Lliure ha comptat amb l’avantatge d’un director, Juan Carlos Martel Bayod, que el fa recolzar no només en la interpretació sinó també, molt important, en la posada en escena. Malgrat la pulcritud i l’equanimitat amb la que Martel Bayod aborda aquests dos pols, el cert que l’aparell tècnic, tan concret i concís com magnífic, acaba convertint-se en un ingredient essencial del bon regust que deixa el conjunt. (···) L’inframón serà una maquinària teatral difícil d’aturar."
Marc Sabater (recomana.cat)
El timó de l’obra i la llum entre mons virtuals la posa Mar Ulldemolins, que manté i guanya el pols a Andreu Benito, amb una interpretació que torna a convèncer, però que no deixa de ser part d’aquesta zona de confort a què ens té acostumats i que li torna a funcionar molt bé. (···) Tan important o més que els actors és la posada en escena. Magnífica escenografia d’Alejandro Andújar que amb el disseny de llums de David Bofarull, el disseny de so de Damien Bazin, el vídeo de Joan Rodon i la programació de Proto Pixel converteixen la sala de Gràcia en un submón pervers amb una atmosfera més que adequada per a allò que els nostres ulls són a punt de presenciar. Al setembre L'Inframón obrirà de nou les portes a Gràcia, qui serà el covard de no deixar-se portar?”
Elisa Díez (recomana.cat)