Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Jane Eyre: una autobiografia

El 1847, Charlotte Brontë va escriure Jane Eyre: una autobiografia. Ella i les seves germanes, Emily i Anne, sota pseudònims masculins que mantenien les seves inicials (Currer Bell en el cas de Charlotte), van publicar les seves tres primeres novel·les. La crítica va ser bastant bona, excepte en el cas de Cims borrascosos d’Emily –suposo que deuria ser insuportable acceptar la imatge d’un home mort d’amor, fins a la vexació, per una dona que el maltractava. El més impactant per a mi és veure com tres dones que vivien a una abadia enmig del camp anglès, pobres i sense la possibilitat que això canviés, escrivien el que escrivien i tenien tot aquell món interior. Allà enmig de Haworth, soles, d’on sortia tot aquell món ric i ple de vida que expressaven a les seves novel·les?
La vida de Charlotte és extraordinària sense gaires moviments exteriors. Quan anava a fer classes a escoles de dones per guanyar-se la vida –una feina que odiava més que cap altra cosa al món perquè deia que educaven les nenes per ser idiotes– només somiava tornar a casa amb les germanes i passejar pel camp, i escriure i parlar amb elles d’allò que escrivien. Quan acabaven les feines de casa –aquelles que fan les dones per mantenir el sistema– s’asseien a la cuina, l’únic lloc calent de la casa, i escrivien en trossos petits de paper.
Jane Eyre, (Jane era el segon nom de la seva germana Emily, la més indòmita de les tres), és una dona que té dins seu l’instint de superació més gran que jo hagi llegit mai. Sense saber com, és capaç de detectar el maltractament i la injustícia, i no deixar-se trepitjar mai per res ni per ningú. Diu sempre la veritat, no ho sap fer de cap altra manera, i això descol·loca tothom. En el seu camí cap a la llibertat que empaita sense treva, és la seva actitud íntegra allò que xoca amb un món organitzat d’una manera totalment contrària: un món injust amb les dones i més encara amb les pobres, un món creat a partir de normes socials que afavoreixen només els homes, i encara no tots. Ella trenca amb tot això, i és justament la seva actitud que enamorarà Rochester, perquè en ella veu la puresa que ha perdut, una via de salvació, de millorar com a persona, de ser feliç. El seu viatge de penediment li donarà la capacitat de ser feliç. Charlotte Brontë ens transporta a aquest viatge cap a la llibertat, que és d’una modernitat que costa de creure que fos escrit a la primera meitat del segle XIX.
El més important de la nostra posada en escena és transmetre allò que Charlotte Brontë vol explicar amb la Jane Eyre i el seu viatge. Tot, espai escènic, vestuari i la música extraordinària de la Clara Peya, són al servei d’això. Les actrius i els actors que ens fan de guia fan un treball essencial en la creació dels seus personatges. Cada petit detall, com a la vida, és bàsic per seguir la vida de Jane. En aquesta cas no hi ha línia de confort, només hi ha el risc de jugar fins a l’essència d’allò que vol explicar l’autora. Avui no podria concebre cap personatge que no tingués la cara, el cor i l’ànima dels qui els fan. Agraeixo aquí, a totes elles i a tots ells, la seva generositat per jugar fins al fons. Agraeixo a l’Abel que m’hagi prestat generosament per una estona la seva ànima per donar-li al nostre Rochester, un personatge preciós, ric i no gaire còmode. I, encapçalant aquest equip, he de destacar el treball de l’Ariadna, la seva intel·ligència, el seu rigor, la seva fermesa i la seva generositat. No podria somiar amb ningú més per transmetre l’ànima bellíssima de Jane Eyre.
Carme Portaceli