Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Història

La premsa ha dit 

“L’excel·lent obra de Jan Vilanova és una reflexió sobre com s’escriu la Història i sobre la memòria que exhorta els historiadors a ser humils a l’hora d’establir el que va passar en un moment i en un lloc determinats. (···) Una dramatúrgia intel·ligent i un llenguatge de gran precisió destaquen en un text que exhibeix una bona feina de documentació, gens sorprenent si sabem que l’autor ha cursat un màster universitari en la matèria amb conclusions que bé podrien ser les del magnífic monòleg final del professor. Punyent posada en escena de trets cinematogràfics (Pau Roca) capaç de mostrar-nos els sentiments dels personatges amb tota claredat. Un relat ben construït i tres bones interpretacions de Pau Roca, Vicky Luengo i Miquel Gelabert que copsen l’atenció dins d’uns clímaxs emocionals perfectament aconseguits.”
Santi Fondevila (Ara)


“El que més atrau d'aquest espectacle de Jan Vilanova és l'ambientació creada i els efectes lumínics que aconsegueixen una atmosfera molt ben dibuixada entre el passat de la Segona Guerra Mundial i el present. (···) I, en un joc de flaixbac permanent, darrere del testimoni tràgic del protagonista i el relat juvenil entre dos estudiants i un professor d'història, s'amaga el dilema sobre com cal recordar i explicar els fets que es mitifiquen al llarg del temps sense que els que els expliquen no els hagin viscut. (···) L’obra compta amb la interpretació, cada vegada més a l'alça, de Vicky Luengo, la interpretació relaxant de l'actor Pau Roca, i un mesurat Miquel Gelabert desdoblat. (···) Les escenes de l'afusellament del 1944, molt impactants i ben aconseguides, ja creen un cert esborronament. [Un] impacte que també té el seu moment àlgid en una confessió inesperada del professor. (···) Darrere de l'obra, hi ha molt present el fantasma de la mort. I darrere l'enigma de la mort, hi ha també la recerca de la veritat i la lluita per la recuperació i la memòria d'allò que arrabassen dos conflictes molt diferents però de resultat similar: el genocidi nazi col·lectiu i la pèrdua individual del pare. Un fil invisible que enllaça, amb més de setanta anys de distància, dues lluites que toquen de ple les generacions adolescents a les quals afecta.”
Andreu Sotorra (Clip de teatre)
Una reflexió intel·ligent i oportuna sobre com s’escriuen i s’expliquen els fets. (···) [Una funció] molt recomanable: aconsegueix combinar el debat historiogràfic a partir d’un cas concret amb unes trames sobre la relació d’un pare amb la filla, o la d’un professor amb els estudiants que oxigenen, enriqueixen i fan de fil conductor eficient. (···) La jove companyia Sixto Paz ja porta unes quantes aportacions interessants al teatre, tant en els espectacles com en l’esforç per innovar i arribar a nous públics. L’ànima, en Pau Roca, director i intèrpret d’aquesta obra escrita per Jan Vilanova Claudín, demostra una solidesa que semblaria madura si no fos tan fresca. Admeto la meva debilitat per la Vicky Luengo, que completa el repertori al costat d’un segur Miquel Gelabert. (···) M’agrada l’ambició, el desacomplexament i la imaginació escènica de nous dramaturgs que van sorgint, hi ha una bona base i un bon planter. I celebro amb alegria el luxe de viure com a espectador una etapa de tant talent, de varietat generacional, d’enfocaments i de temàtiques, en què vas al teatre i saps que et pots emportar sorpreses agradables com aquesta.”
Carles Capdevila (Ara)

“Cada espectacle de la companyia Sixto Paz s’ha convertit en un ganxo per al públic –sobretot en aquesta franja jove, sempre difícil en teatre, on han aconseguit fer forat– a partir de propostes marcades per una visió panoràmica. (···) El text de Vilanova té el pòsit de l’escriptura forjada amorosament. La dramatúrgia fragmentada, amb 'flaixbacks', es mou entre les dues èpoques sense sobresalts, i la direcció imaginativa i jogassera (projeccions incloses) de Roca també juguen a favor en un espai amb pocs elements, però ben jugats. (···) Gelabert, Roca i Luengo són un trio sense fissures. El primer, veterà en mil batalles, es desdobla com al professor i com l’historiador. Roca obre tots els plecs de l’estudiant Gerard. I ella no es queda enrere. El seu treball en el món audiovisual no hauria de deixar el teatre català sense una actriu amb aquesta lluminosa capacitat per dibuixar un personatge amb naturalitat hipnòtica. Vicky Luengo treu matrícula en aquesta gran lliçó d’història de Sixto Paz.”
Jose Carlos Sorribes (El Periódico)


“La grafia del títol ja deixa ben clar quin és el reclam de la peça: la interpretació de la petita història, la dels soldats a les trinxeres, que completi la corrua de reis, presidents i dates de grans batalles. (···) La companyia Sixto Paz sempre ataca amb obres que evoquen un món de valors lloables i les contradiccions de la petitesa dels personatges que els toca enfrontar-los. Ara, afronten una peça que és clara en l'exposició, com una classe magistral de professor. És un cop de puny directe. Se salpebra amb una trama íntima, que batega la vida que els llibres d'història poden enterrar, i es permet que hi hagi la traïció, el silenci o l'error. Un cop d'efecte imprescindible per atraure el públic amb uns personatges que són empàtics (i alhora tràgicament perdedors). (···) No cal èpica per a un acte heroic, encara que es produeixi de nit, i sense, aparentment, testimonis. Sixto Paz torna a clavar fins al fons, amb intensitat i alguna sorpresa. Lloable paper dels actors. Una feinada que demostra un gest còmplice amb la manera de fer del grup.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)


Aquesta obra de Jan Vilanova Claudín col·loca la companyia Sixto Paz en un altre nivell. Sí, hi ha una història d'amor, un relat diàfan sobre les relacions pares-fills, sobre la manera en què la feina afecta les relacions amb els nostres, però també hi ha un discurs punyent sobre com s'ensenya la Història en majúscules, com mirem el passat... i moltes coses més. (···) Pau Roca ha aconseguit lligar-ho tot amb el naturalisme que identifica la troupe i l'ús de recursos simbolistes de gran eficàcia. L'escena de l'afusellament de Marc Bloch és, ras i curt, excepcional. (···) La funció juga amb dos plans temporals i mai no ens perdem, clavats a la cadira a l'espera del que vindrà després. Observem la tragèdia a través dels ulls de Sophie (Vicky Luengo) i Gerard (Roca) mentre el professor (Miquel Gelabert) ens guia pels viaranys de la memòria. Excel·lent.
Andreu Gomila (Time Out)

“(···) A Història no hi ha límits: l’espai és la llum i la vida és el so, i el silenci. (···) L’espectador se sent proper, oient de tan sonades expressions amb molta profunditat; sent que forma part de l’espai escènic. (···) Un text com aquest exigeix que tots els detalls estiguin molt ben lligats i cal un desenvolupament exhaustiu del significat de cada gest i de cada pausa. És d’aquesta manera sobretot pel paral·lelisme que s’esdevé entre els dos personatges analògics. L’historiador i filòsof d’abans camina seguint els mateixos passos que recorrerà el present. (···) Tota l’obra en si mateixa va fent salts entre l’espontaneïtat i el que és eteri. (···) El fet històric sol anar relacionat amb la mort, que en aquest espectacle és tractada de forma molt individual i gens anònima. Història és una reflexió que es presenta de forma suficientment curta però es desenvolupa a partir del creixement personal d’una llavor que es va regant. És un text exhaustivament investigat i revisat al detall, molt emocional. Història regala una lliçó molt important: mai es coneix prou quelcom per saber-ne objectivament tot; la perspectiva personal juga un paper massa important. La història és la base del present així com el present limita la percepció de la història.”
Crítiques culturals