Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Cúbit

La premsa ha dit 

“És ben sabut que la memòria és una fèrtil creadora de ficció, fins i tot quan no hi ha cap voluntat de manipular el passat. I és ben cert que la interpretació d’un fet o d’una situació depèn tant de la persona que observa com del lloc des d’on ho fa. Alguna cosa d’això hi ha en la nova obra de Josep Maria Miró amb La Ruta 40, Cúbit. (···) En aquest cas es tracta de reconstruir uns fets passats ja fa anys a la casa de la mare viuda, la Paula, a la qual retornen per passar un cap de setmana els dos fills, el Lluc i el Bernat. La sorpresa que els espera és la presència de l’Oriol, un company d’escola amb el qual no tenien bona relació i fill d’un antic amic dels pares. Curiosament, l’Oriol s’ha instal·lat a casa la mare per ajudar-la a recollir materials per elaborar un llibre commemoratiu dels vint-i-cinc anys d’una fundació engegada pels pares. (···) L’obra té una brillant arrencada amb l’arribada del Lluc. Ell és el millor personatge de l’obra i el motor de la intriga que, a la fi, ens parla d’una memòria domèstica, que no col·lectiva, forjada en qüestions amagades o en males interpretacions d’allò que semblava obvi. (···) El millor de la funció és la posada en escena pel que fa al ritme i a les solucions escèniques i una notable direcció d’actors en la qual prima la fredor i el desencís d’una família disgregada. Destaca sobretot la inquietant mirada amb què David Menéndez vesteix la rancúnia del Lluc i la falsa placidesa d’Anna Azcona, una mare que possiblement sap moltes més coses de les que explica.” Santi Fondevila (Ara)


“És difícil de pronosticar el recorregut que podrà fer Cúbit, de Josep Maria Miró, en el mercat teatral que fins ara li ha estat ben propici. Realment, allà on es valora l’escriptura escènica del prolífic autor, la seguretat i la naturalitat que assoleix el seu llenguatge col·loquial, de ben segur que sorgirà la necessitat de representar aquesta última obra. (···) Cúbit denota la preocupació màxima del dramaturg perquè l’espectador se senti captivat per l’autenticitat dels diàlegs des del primer moment. I no només això. Els quatre personatges de l’obra faran evidents les diverses maneres de judicar un passat més o menys comú, i, com a conseqüència, l’inevitable procés que els durà a esborrar la memòria, a modificar-la substancialment o a substituir-la per una altra. Tot plegat en un clima d’hostilitat que sembla congriar-se sobtadament i que es mantindrà fins al final. (···) La controvèrsia familiar que ha ideat i dirigit Josep Maria Miró amb molta traça es resol hàbilment i amb una excel·lent interpretació.” Joan-Anton Benach (La Vanguardia)
Cúbit és un espectacle que dissecciona els mecanismes per oferir la nostra versió de la història, per deformar i obviar a conveniència els nostres records. (···) Escrit i dirigit per Josep Maria Miró, el muntatge parteix d'una idea simple: dos fills ja emancipats tornen a casa de sa mare un parell de dies i s'hi troben que hi té instal·lat un noi de la seva edat, un vell conegut. Sol·lícit i eficient, l'ajuda a posar en ordre el material que vol transformar en un llibre sobre el seu passat, però aixeca suspicàcies entre els dos germans. Coses entre famílies, ja se sap. (···) Com sempre en els textos de Miró, res és el que sembla i, amb fragmentacions, petits salts temporals enrere i endavant i un encertat joc escenogràfic entre allò que passa a l'interior i a l'exterior de la casa, els draps bruts van quedant al descobert. El dramaturg juga de nou amb les percepcions, dóna més informació a l'espectador que al personatge, i va posant sobre la taula les històries que acaben rellegides i deformades al gust de cada testimoni, ben interpretades, especialment per Azcona i Prat.” Alba Carmona (Diari de Girona)