Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Hamlet

La distància entre allò que creiem que hauria de ser la Humanitat i allò que realment és es fa cada dia més insuportable i dolorosa. S'alça un precipici vertiginós entre allò que voldríem o hauríem de ser i allò que som.
Cada dia som més conscients de la putrefacció del regne; de la corrupció dominant. Sabem que els canalles somriuen sense rastre de vergonya. Hem identificat els assassins i els seus crims. Entenem que nosaltres mateixos som part del sistema, part del problema, i voldríem ser-ne també de la solució.
Arribats a aquest punt, ens preguntem: “què hem de fer?”. Voldríem articular respostes i accions encertades per reduir aquesta distància. I quan ens aturem per estudiar com fer-ho, una vegada i una altra topem amb contradiccions que no sabem superar. No sabem resoldre amb determinació el nostre paper, perquè no ens acabem de creure que el món sigui una tragèdia de venjança, ni nosaltres els seus herois. Som Hamlet.
Pau Carrió

Un dels grans eslògans del moviment punk sembla penjar avui dels nostres colls com una lenta i agònica condemna. El “No future” va ser un crit d’alliberament i de fàstic contra una societat que encadenava la vida a una promesa de futur que només podia ser complerta a través de la disciplina, la renúncia i la feina. Era un crit nihilista que el que feia era derruir els pilars de la por. Era una ganyota que desencaixava les màscares d’una societat que amagava i castigava el desig de viure.
El Maig del 68 ho havia dit d’una altra manera: “Ho volem tot i prendrem la resta”. “Aquí i ara”. Amb tons acolorits, o amb colors foscos, en positiu o en negatiu, amb flors o amb punxes, l’expressió era la mateixa: volem viure i no esperarem a fer-ho.
El present s’inflava de possibilitats de vida a mesura que el futur es convertia en un present expandit. La filosofia del segle xx també va saber pensar aquesta dimensió alliberadora del no futur. Les grans crisis del segle, les econòmiques però sobretot les guerres mundials, projectaven una ombra sobre el sentit de la història que calia superar, canviant d’esquema. Els segles xviii i xix havien inventat la idea que la història humana podia tenir un sentit de desenvolupament cap a un futur millor. Ja fos des de la idea de progrés o de revolució, per a la modernitat la història ja no és una col·lecció de fets humans sinó una narració empesa per la humanitat perseguint la llibertat. Ja no hi ha Déu garantint un horitzó de salvació. Però hi ha el subjecte històric dirigint-se cap a un horitzó de benestar i de reconciliació. El 1914 va ser la primera gran ferida a aquesta idea, després van venir 1929 i 1936 i 1939 i no n’hem sortit. La ferida segueix sagnant.
Per això calia separar l’emancipació de la idea de futur, l’alliberament de la idea de desenvolupament i la lluita de la idea de progrés. Els filòsofs, els poetes i els artistes van imaginar altres experiències del sentit que no depenguessin de la linealitat del temps i la realització. “No future, van cridar els joves. I fugint de les cadenes institucionals, econòmiques, educatives i bèl·liques dels seus pares, van crear altres possibilitats de vida.
Quaranta anys després, el “No future” s’ha tenyit de tristor. El no futur és la condemna a un present tenyit de por, de renúncies i de feina precària. És el revers d’aquell crit. Perquè ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal. No hi ha fàstic, sinó una indiferència inquietant. I no hi ha l’afirmació d’altres possibilitats de vida, sinó un replegament oportunista a les possibilitats, poques, que aquesta societat pot oferir en un planeta que es consumeix i s’esgota.
Penso i sento que vivim un simulacre de present. Que el que sembla normal, la trista repetició de la normalitat, està incubant alguna cosa. Un nou crit? Quin? I d’on vindrà? Del futur segur que no. Potser de dins nostre. Parem atenció, comencem a escoltar-lo.
Marina Garcés
publicat el 04 d’octubre de 2015 al diari Ara

Eduard Farelo
Actor de cinema i televisió, treballa també en doblatge. Entre els seus últims treballs teatrals destaquem Absurds i singulars, d’Alan Ayckbourn, dir. Joan Peris; Frank V (Opereta d'una banca privada), de Friedrich Dürrenmantt, dir. Josep Maria Mestres; Joc de miralls, d’Annie Baker, dir. Juan Carlos Martel i Cels, de Wajdi Mouawad, dir. Oriol Broggi. Ha participat també als espectacles Celebració, de Harold Pinter, dir. Lluís Pasqual; Les tres germanes, d’A. Txékhov, dir. Carlota Subirós, i Poder absoluto, de Roger Peña i Carulla; Les dones de Traquis, de Sòfocles, dir. Pere Alberó; T’estimo, ets perfecte... ja et canviaré!, de Joe Pietro, dir. Esteve Ferrer; Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, dir. Ricard Salvat; Glengarry Glen Ross, de David Mamet, dir. Àlex Rigola; Marie i Bruce i La febre, de Wallace Shawn, dir. Carlota Subirós; Les falses confidències, de Marivaux, dir. Sergi Belbel, Pels pèls, de Paul Pörtner, dir. Abel Folk; L’home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, dir. Pep Pla, i Coral Romput, de V. A. Estellés, dir. Joan Ollé, i a Marburg, de Guillem Clua, dir. Rafel Duran.
En televisió ha participat en les sèries Secrets de família, Nissaga de poder, Jet-Lag, Des del balcó, Psico-Express, El comisario, Majoria absoluta i, més recentment, Ventdelplà, ¿Hay alguien ahí?, Ángel o Demonio, Toledo, Niños Robados i al programa Oh Happy Day. També ha col·laborat en les Tvmovies Extrems, dir. Abel Folk (2008); Adivina quién soy, dir. Enrique Urbizu (2006); Mobbing, dir. Sonia Sánchez (2006); Des del balcó, dir. Jesús Garay (2001); El princep de Viana, dir. Silvia Quer (2001); Cabell d’Àngel, dir. Enric Folch (2001); Laia, dir. Jordi Frades (1995). En cinema ha treballat a X3 3D, Xperimenta el miedo, dir. Sergio Vizcaino (2011); No habrá paz sin malvados, dir. E. Urbizu (2010); Cruzando el límite, dir. Xavi Giménez (2009); Ingrid/myspace, dir. Eduard Cortés (2008); Eloise, dir. Jesús Garay (2008); Sevigné, dir. Marta Balletbò-Coll (2004); Coses que passen, dir. Enric Folch (1997); Parella de tres, dir. Antoni Verdaguer (1995); Síes y noes, dir. Enric Folch (1994); Que t’hi jugues Mari Pili, dir. Ventura Pons (1989), entre altres films.


Pol López
Debuta professionalment amb l’obra Ran del camí d’Anton Txékhov, dir. Joan Castells (TNC, 2002). Es llicencia en Art Dramàtic en l’Especialitat de Text per l’Institut del Teatre de Barcelona el curs 2009-2010. Al 2010 interpreta el personatge de Bobby a American Buffalo de David Mamet, dir. Julio Manrique (Espai Lliure) que gira per Catalunya i es prorroga en temporada. Per aquest paper és nominat als Premis Butaca 2010 al Millor Actor de Repartiment. El mateix any participa en Anita coliflor, de Pablo Rosal. A partir del 2011 ha participat en els muntatges següents: L’arquitecte de David Greig, dir. Julio Manrique; Julieta&Romeo de Marc Martínez. Al 2012 despunta la seva activitat amb la Companyia Solitària, de la qual n’és integrant, amb la Beca Desperta per a un text d’Aleix Aguilà dirigit per ell mateix. Segueixen La monja enterrada en vida, dir. Nao Albet i Marcel Borràs. Forma part del repartiment de Cartes des de Tahrir, dir. de Pau Carrió (cicle Cartes Lliures). Amb Carrió es consagra en solitari amb el monòleg Ivan i els gossos, de Hattie Naylor. Fa temporada amb l’espectacle Lava, de Studio Orka, dins del cicle El Lliure dels nens. Aquest mateix any s’estrena com a director amb l’obra Nòmades d’Aleix Aguilà dins el festival Stripart que coordina l’Antic Teatre. Durant la temporada 2012/13, forma part del repartiment d’Els feréstecs, de C. Goldoni, sota la direcció de Lluís Pasqual. Entra a formar part de La Kompanyia Lliure, amb la qual participa als muntatges La revolució no serà tuitejada; Moby Dick, un viatge pel teatre; El caballero de Olmedo; Victòria d’Enric V; Somni americà, i a la trilogia Tot pels diners. Fa el paper protagonista del muntatge El curiós incident del gos a mitjanit, dir. Julio Manrique, guardonat  amb 3 Premis Butaca 2015, pel qual li és concedit el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre 2015. Recentment ha participat en els espectacles La ciutat no és vostra, d’Aleix Aguilà, dir. Júlia Barceló; D.N.I., de Clàudia Cedó; Filla del seu pare, d’Aleix Aguilà, dir. Pau Miró i Please, continue (Hamlet), de Roger Bernat i Yan Duyvendak. En el mitjà audiovisual, ha participat com a secundari a la sèrie Kubala Moreno i Manchón de TV3, i ha treballat en cinema per a televisió sota la direcció de Sílvia Munt en dues ocasions. També ha estat sota les ordres de Paco Mir, Fernando León de Aranoa i Mikel Gurrea. Actualment interpreta diversos personatges del programa de televisió Polònia, dirigit per Toni Soler (TV3).


Xicu Masó
Actor, director i docent. Es va formar professionalment al Teatre Lliure de Barcelona, fent d’ajudant de direcció de Fabià Puigserver i de Lluís Pasqual. Va fundar el Talleret de Salt el 1977, l’escola de teatre El Galliner de Girona i la productora La Mirada.
Com a actor ha participat entre d’altres als muntatges El somni d'una nit d'estiu, de William Shakespeare, dir. Joan Ollé; Els folls de Shakespeare, de Marc Rosich i Llàtzer Garcia, dir. M. Gorriz; Adiós a la infancia, una aventi de Marsé, dir. Oriol Broggi; Els feréstecs, de C. Goldoni, dir. Lluís Pasqual; Molly Sweeney de Brian Friel, dir. Miquel Górriz, Premi Quim Masó; Una comèdia espanyola de Yasmina Reza, dir. Sílvia Munt; El silenci del mar de Vercors (Jean Bruller), dir. Miquel Górriz; Tres versions de la vida de Yasmina Reza; La mel de Tonino Guerra, dir. Miquel Gorriz; Oncle Vània de Txékhov, dir. Joan Ollé; El fantàstic Francis Hardy de B. Friel, dir. Xicu Masó; Víctor o els nens al poder de R. Vitrac, dir. Joan Ollé; Càndid de Voltaire, dir. Carles Alfaro; Després del vol de Montserrat Mitjans, dir. Montserrat Mitjans (1999); Nit de reis de W. Shakespeare, dir. Konrad Zschiedrich (1998); L’hort dels cirerers de Txékhov, dir. Konrad Zschiedrich (1998); Tartuf de Molière, dir. Konrad Zschiedrich, (1997); Prendre partit de R. Harwood, dir. Ferran Madico (1997); Informe per a una acadèmia de F. Kafka, dir. Quim Masó (1989). En televisió, ha participat en les sèries Kubala, Moreno i Manchón, Polseres vermelles, Olor de colònia, Temps de silenci, Insensibles, Coses que passen, Porca Misèria i Ventdelplà.
Com a director ha portat a escena nombrosos espectacles des del 1988, d’entre els quals destaquen L’encarregat, de Harold Pinter, al Teatre Lliure; El cantador, de Serfí Pitarra i Pau Bonyegues, El bon lladre, de Conor McPherson; Mequinensa, de Jesús Montcada; Mi alma en otra parte de José Manuel Mora, al Centro Dramático Nacional; Petits crims conjugals d’Eric-Emmanuel Schmitt; Concert tempestiu; Alaska i altres deserts de Harold Pinter, o L’home dels coixins de Martin McDonagh. Ha rebut dues nominacions als premis Butaca per L’home dels coixins, i el Premi Serra d’Or i el Premi Butaca al millor espectacle teatral i nominat als premis Max per El mestre i Margarita (2004).


Rosa Renom
Actriu de llarga i fructífera trajectòria. Entre altres espectacles, ha participat darrerament en Amor & Shakespeare, dir. Josep Maria Mestres; El President, de Thomas Bernhard, dir. Carme Portaceli; Béla Bartók: exili a Nova York, d’Àlex Mañas; Els feréstecs, de Carlo Goldoni, dir. Lluís Pasqual; Un fràgil equilibri, d’Edward Albee, dir. Mario Gas; Rock’n’Roll de Tom Stoppard, dir. Àlex Rigola, Premi de la Critica de Barcelona i el premi Butaca 2009 a la millor actriu de repartiment; La comèdia dels errors, de W. Shakespeare, dir. Helena Pimenta. També va formar part del repartiment de Víctor o els nens al poder, de R. Vitrac, dir. Joan Ollé; Maria Rosa, d’A. Guimerà, dir. Àngel Alonso, Sis personatges en cerca d’autor, de L. Pirandello i La plaça del Diamant, de M. Rodoreda, dir, Joan Ollé; Casa i jardí, d’A. Ayckbourn, dir. Ferran Madico, Vells temps, de H. Pinter, dir. Rosa Novell; El mentider, de J. Cocteau, dir. D. Barbany, i El dia del profeta, de Joan Brossa, dir. Rosa Novell. Anteriorment va formar part del repartiment d’Apocalipsi de Lluïsa Cunillé, dir. Joan Ollé. Sota la direcció d’Ollé ha treballat també a La cantant calba & La cantant calba al Mc Donald’s d’Eugène Ionesco/Lluïsa Cunillé; De poble en poble de Peter Handke; Romeo i Julieta de Shakespeare. Amb Mario Gas ha treballat, entre d’altres, a Mort d’un viatjant d’Arthur Miller; La gata sobre el tejado de zinc caliente de Tenneesse Williams; La Senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda; El temps i els Conway de J.B. Priestley; La ronda d’Arthur Schnitzler. Altres treballs destacats han estat La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, dir. Calixto Bieito; Las comedias bárbaras de Valle-Inclán, dir. Jorge Lavelli; Dancing de J. B. Penchenat, dir. Helder Costa; La gran il·lusió d’Eduardo De Filippo, dir. Hermann Bonnin. En televisió ha participat en series com La Riera, El comisario, Hospital Central, Poble nou, Nissaga de poder, Qui?, Arnau, els dies secrets i El cor de la ciutat, i en cinema, als llargmetratges No ploris Germaine d’Alain de Halleux i El pianista de Mario Gas.

Marc Rius
Llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Des dels 6 anys ha estat formant-se a la Joventut de la Faràndula i al Teatre del Sol de Sabadell així com diferents cursos al Col·legi del teatre de Barcelona, amb Laura Jou o amb Agustí Villaronga. L’any 2003, crea amb Albert Gonzalez i Òscar Castellví la companyia Algalliner. Com a actor participa a Sota el llit de Núria Vizcarro dirigit per Ricard Soler (TNC – FEI, 2014), Consell familiar de Cristina Clemente dirigit per Jordi Casanovas (Sala Beckett, 2013), La nau dels bojos de La Calòrica (Sala Pina Bausch - Festival Grec’13), Fuenteovejuna, breve tratado sobre las ovejas domésticas, d’Anna Maria Ricart dirigit per Ricard Soler (Obskené, premiada com a millor muntatge al Festival Internacional de Teatre Clàssic d’Almagro 2013), Ekstraordinarnyy de La Calòrica (Espai Lliure 2012) L’Editto Bulgaro de La Calòrica (La Cuina- Festival Grec’12); Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I de La Calòrica (Versus Teatre, 2010). Al 2012 participa, dins el cicle Assaigs Oberts del Teatre Lliure, a Nosaltres no ens matarem amb pistoles escrit i dirigit per Víctor Sánchez i a Martingala de Joan Yago dirigit per Israel Solà. El 2011 participat en els rodatges Olor de colònia, dirigida per Joan Maria Güell, i en El retaule del flautista, dirigit per Ricard Reguant. Recentment ha format part del repartiment de Vilafranca (un dinar de festa major) de Jordi Casanovas, i Sobre el fenomen de les feines de merda, de La Calòrica. També ha participat en el llargmetratge Insensibles de Juan Carlos Medina.


Maria Rodríguez
Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, i ha seguit diversos cursos de formació complementària. En teatre ha participat entre altres en els muntatges següents: Please, continue (Hamlet), de Roger Bernat i Yan Duyvendak; Victòria d’Enric V, dir. Pau Carrió; Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, dir. Julio Manrique; No em dic Manuel, d’Alberto Ramos, dir. Gerard Iravedra; El vídeo no el veu ningú, de Martin Crimp, dir. Carme Portaceli; L’habitació blava, de David Hare, dir. David Selvas i Norbert Martínez; Misteri de dolor, d’Adrià Gual, dir. Manuel Dueso; La gavina, de Martin Crimp, dir. David Selvas; La marca preferida de las hermanas Clausman, de Victòria Szpunberg, dir. Glòria Balañá; Mathilde, de Véronique Olmi, dir. Gerard Iravedra; El día antes de la flor, de Pablo Rosal; La festa, de Jordi Prat i Coll; Bodas de sangre, de F. García Lorca, dir. Ester Roma i Jorge Gallardo; Vides privades, de Noel Coward, dir. Jordi Prat i Coll, i Un quart de quatre de la matinada, de Marc Artigau. Ha fet també cinema sota les ordres de Toni Carrizosa i Marçal Forés, i en televisió ha participat en El ministerio del tiempo, 13 dies d’octubre, El café de la Marina, El tiempo entre costuras i Kubala, Moreno i Manchón.
Pau Vinyals
Llicenciat en Art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha fet també cursos amb Javier Daulte, Anatoli Vassiliev i Krystian Lupa i Andrés Corchero i Clara Segura. És membre de la Companyia Solitària. Va debutar al teatre amb Consell familiar de Cristina Clemente l’any 2006. Després han seguit Esvoranc de Josep Maria Miró; Hikikomori de Jordi Faura; Germà petit on the rocks d’Aleix Aguilà; La piràmide de Jordi Prat i Coll; El senyor de les mosques dirigit per Abel Coll; Aquí s’aprèn poca cosa direcció Toni Casares; Puputyttö de Saara Turunen dirigit per Alicia Gorina. Ens hauríem d’haver quedat a casa de Llàtzer García; Lulú on the rocks d’Aleix Aguilà (espectacle fundador de la Companyia Solitària). També ha participat en nombroses lectures de l’obrador de la Sala Beckett i a l’obrador d’estiu. L’any 2012 va treballar a Dinou de Ferran Joan Miquel dirigit per Carles Fernàndez Giua, un espectacle produït a la sala La Planeta dins del festival Temporada Alta, i a la Sala Beckett; Pas de Poetes de Verdaguer a l’Auditori de la Mercè; Companyia Solitària d’Aleix Aguilar (espectacle de la companyia guanyador de la beca desperta). També va formar part del repartiment de Cyrano de Bergerac dirigit per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Amb el Cyrano també va anar al CDN de Madrid i el 2013 va fer gira per Catalunya. Darrerament ha participat en onze nou catorze, dirigit per Pere Planella; Filla del seu pare, d’Aleix Aguilà a partir de Hedda Gabler i dirigit per Pau Miró; La ciutat no és vostra, d’Aguilà, dirigit per Júlia Barceló. També ha codirigit amb Pol López Quietud salvatge, una versió també d’Aguilà de Terra baixa. Pel que fa a l’audiovisual destaquen Sudoku, produït per TV3; Floquet de neu d’Andrés G. Schaer, i Ull per ull de Mar Targarona. També ha participat en programes com No me la puc treure del cap de TV3.

William Shakespeare Stratford-on-Avon 1564 – 1616
Neix el 1564 a Stratford-on-Avon, al comtat de Warwick, Anglaterra. El bategen el 26 d'abril a l'església de la Sagrada Trinitat de Stratford, encara que la seva data de naixement se celebra el 23 (data també de la seva mort). Fill de John Shakespeare, guanter i comerciant, i de Mary Arden, de família més distingida. El matrimoni va tenir vuit fills, dels quals en van sobreviure quatre nois i una noia.
El 1570 es prohibeix el teatre al terme municipal de Londres, motiu pel qual els teatres s’instal·len a l’altra banda del Tàmesis, al South Bank. El 1572 s’obliga a les companyies teatrals a posar-se sota la protecció d’un noble. El 1573 la companyia del Comte de Leicester actua a Stratford (on torna el 1576).
El 1582 Shakespeare es casa amb Anne Hathaway, vuit anys més gran que ell, natural de Shottery, prop de Stratford. El maig del 1583 neix la seva filla Susanna. El febrer del 1585 neixen els seus fills bessons Hamnet i Judith. Possiblement, el 1587 es trasllada a Londres sense la família. Després de fer de mestre, entra com a actor de la companyia Queen's Men. Per un pamflet de Robert Greene en contra d’ell, el 1592 sabem que estava plenament establert a Londres com a actor i ja havia escrit Enric VI i La comèdia dels errors.
El 1593 publica Venus i Adonis, dedicat al Comte de Southampton, Ricard III i Titus Andrònic. El 1594 apareix El rapte de Lucrecia, un poema dedicat també al Comte de Southampton. És membre de la companyia Chamberlain’s Men, amb Richard Burbage i William Kempe. Escriu L’amansiment de l’harpia, Treballs d’amor perdut i Els dos cavallers de Verona. El 1595 escriu Ricard II, El somni d’una nit d’estiu i Romeo i Julieta.
El 1596 mor el seu fill Hamnet. Escriu El rei Joan i El mercader de Venècia. El seu pare demana -i li concedeixen- el títol de Cavaller, que l’autoritza a usar un escut d’armes amb una llança i el lema “Non sancz droit”. El 1597 compra una casa a Stratford, New Place, tot i que continua vivint a Londres. Escriu la primera part d’Enric IV. La segona part és del 1598, l’any que publica per primer cop una de les seves teatrals, Treballs d’amor perdut.
Són del 1599 Enric V, Molt soroll per no res i Juli Cèsar, que va servir segurament per a la inauguració del teatre The Globe, del qual era accionista. L’any següent escriu Les alegres casades de Windsor, Al vostre gust i Nit de reis, i el 1601 Hamlet. El mateix any es produeix un cop d’estat fracassat i l’execució posterior del Comte d’Essex, precedit per una representació de Ricard II. També és l’any que mor el seu pare.
El 1602 escriu Troilus i Cressida. Shakespeare compra diverses propietats a Stratford: una finca de 50 hectàrees i un “cottage”. El 1603, Tot va bé si acaba bé i Otel·lo.
Amb la mort de la reina Elisabet I, la companyia Chamberlain’s Men passa sota la protecció de Jaume I i s’anomena King's Men. En aquest període, Shakespeare deixa de treballar com a actor. El trobem vivint a Londres a casa d'una família hugonot anomenada Mountjoy mentre la seva família continua a Stratford.
El 1604 escriu Mesura per mesura; el 1605, El rei Lear; el 1606, Macbeth i segurament el 1607, Antoni i Cleopatra). Aquest mateix any es casa la seva filla Susanna amb John Hall, metge. Del 1608 són Timó d’Atenes i Pèricles, escrita en col·laboració amb Thomas Middleton. Neix la seva única néta, Elizabeth, i mor la seva mare.
El 1609 publica els Sonets, dedicats al misteriós “W.H.” i escriu Coriolà. La companyia King’s Men es trasllada al teatre Blackfriars. El 1610 escriu Cimbelí i es retira a la casa de Stratford.
Són del 1611 Conte d’hivern i La tempesta, i del 1612, Cardenio, peça avui desapareguda. Del 1613, Els dos nobles cosins i Enric VIII, totes dues probablement en col·laboració amb Thomas Fletcher. Aquest mateix any es compra una casa al costat del teatre Blackfriars. Tres anys després la seva filla Judith es casa amb Thomas Quiney.
Shakespeare mor el 23 d'abril de 1616 als 52 anys, havent signat testament el 25 de març. La seva vídua mor el 1623 i la seva filla Elizabeth Hall el 1670.
El 1623 John Heminges i Henri Condell publiquen el “First Folio” amb 36 obres seves.

Pau Carrió Barcelona, 1981
Director i dramaturg. És llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha estat assistent de direcció artística del Teatre Lliure fins el juny del 2015.
L’any 2006 va signar la seva primera col·laboració amb el Lliure, dirigint Davant de l’home: Thomas Bernhard, d’Esteve Soler. El 2009 va muntar Hedda Gabler, de Henrik Ibsen, una producció de la Perla29 a la Biblioteca de Catalunya. L’any 2010, també al Lliure, va fer la dramatúrgia i va dirigir l’espectacle poètic Només uns versos, i més endavant va coordinar i dirigir el cicle Cartes Lliures (Teatre Lliure 2011/2012), dues funcions del qual, Cartes des de Tahrir i Cartes impertinents, s’han recuperat les temporades següents a La Seca i també al Lliure. Ha traduït i dirigit Ivan i els gossos de Hattie Naylor (Premi Crítica Serra d’Or 2013 al Millor espectacle teatral), la lectura La sonata dels espectres d’August Strindberg, i Victòria d’Enric V, a partir de textos de Shakespeare.
Ha estat ajudant de direcció d’Àlex Rigola, per als espectacles del qual també va crear espais sonors, música i vídeo (Días mejores, de Richard Dresser; Arbusht, de Paco Zarzoso; La nit just abans dels boscos, de B-M. Koltès; 2666, de Roberto Bolaño; El buñuelo de Hamlet de Luis Buñuel i Pepín Bello, Rock’n’roll, de Tom Sttopard; Nixon-Frost i Nixon-Frost (unplugged escènic), de Peter Morgan). En diverses ocasions ha treballat també d’ajudant de direcció d’Oriol Broggi (Hamlet, de W. Shakespeare; Magnus, de Jordi Teixidor; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu al TNC; El carter del rei, de R. Tagore, i Antígona, de Sòfocles), i també de Lluís Pasqual a Quitt, de Peter Handke, entre d’altres.