Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Edipo rey

Dialogar, aprendre, provar, equivocar-se, tornar-ho a intentar, preguntar, jugar, repetir, exposar-se…
Teatro de la Ciudad implica la unió en un mateix espai de Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol, i està concebut com una aposta per la investigació, la reflexió, la producció i l’exhibició del teatre contemporani. El projecte, a més de presentar produccions pròpies, obrirà les portes a altres creadors contemporanis i als nous valors de l’escena teatral.
TdlC plateja tornar a les arrels del teatre occidental, a la tragèdia grecollatina, i desenvolupar en paral·lel un muntatge de creació col·lectiva, que anirà canviant de contingut, a l’entorn d’una força clau per a qualsevol activitat cultural i vital: l’entusiasme.
El TdlC ha envaït el Teatro de La Abadía de Madrid o, dit d’una altra manera, La Abadía ha acollit el TdlC, que reuneix l’energia i el talent de Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol i dels seus equips respectius, oberts a sumar-hi nous creadors. Un teatre plural sense casa, que parteix d’una premissa similar a la de La Abadía: el desig de vincular la formació i l’exploració compartida amb la creació i la presentació d’espectacles.
El TdlC es va engegar el juny del 2014 amb la convocatòria del taller dedicat a Antígona/Medea/Èdip, concebut i realitzat de manera conjunta pels tres directors sota el lema Mite i Raó, dins d’un conveni de col·laboració amb el Teatro de La Abadía.
En essència, el projecte està format per diversos tallers en els quals els directors van treballant alguns dels elements fonamentals de la tradició teatral grecollatina amb actors professionals, investigadors, dramaturgs, escenògrafs, oients… I a més, tot aquest procés d’investigació i de trobada ha d’anar culminant en la producció i l’exhibició de diversos muntatges escènics contemporanis.
Aquesta primera temporada es va dissenyar una programació formada per tres espectacles (Antígona, Medea i Edipo rey) i una experiència escènica (Entusiasmo), estrenats la primavera del 2015 als escenaris de Teatro de La Abadía.
No es possible entendre el TdlC sense tenir en compte un altre concepte imprescindible com és l’associació, ja que el plantejament artístic està connectat a un projecte de gestió per mitjà de tres productors. Aquesta simbiosi li proporciona un caràcter particular i únic: Miguel del Arco - Aitor Tejada, Andrés Lima – Joseba Gil i Alfredo Sanzol - Gonzalo Salazar-Simpson.
De la combinació i la unió de tots sis, que decideixen unir forces, en sorgeix una nova experiència teatral: el Teatro de la Ciudad, adaptant a l’actualitat conceptes i característiques pròpies d’una companyia de repertori, però sense cap estructura empresarial a l’estil de les d’abans. És a dir, rescata el concepte i l’adapta a la complexa situació actual del sector, amb una clara voluntat de continuïtat en el temps. Nous conceptes per tornar a les arrels…
Teatro de la Ciudad

Alfredo Sanzol
És llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra i en Direcció d’Escena per la Real Escuela Superior de Arte Dramático. El 1999 dirigeix Como los griegos de Steven Berkoff (nominat a millor espectacle revelació dels Premis Max 2000) i crea la companyia Producciones del Callao. L’any 2000 escriu i dirigeix Carrusel Palace (l’espectacle guanyador de la Maratón de Teatro Breve de la Comunidad de Madrid). Alguns dels seus muntatges més destacats són Sí, pero no lo soy (quatre nominacions als Premis Max 2009), Delicadas, producción de T de teatre, estrenada al Festival Grec, en la traducció catalana de Sergi Belbel, i posteriorment presentada al Teatro Español. I també el 2010 escriu i dirigeix Días contados, producció del CDN i Lazona.


Andrés Lima
Actor i director teatral espanyol (Madrid 1961), està considerat un dels grans directors d’escena espanyols. Amb la companyia de teatre Animalario, amb els quals ha aconseguit quatre Premis Max a la millor direcció, ha contribuït durant els últims anys a la renovació dels conceptes de la posada en escena del teatre espanyol. En la seva faceta de director i autor teatral, destaquen les produccions El montaplatos (Sala Matadero de Madrid 2011), El mal de la juventud (Teatro de La Abadía), Penumbra (Teatro Matadero), Falstaff (Teatro Valle-Inclán), Las alegres comadres de Windsor per a la Comédie Française, Urtain de Juan Cavestany, Striptease d’Andrés Lima, amb Sol Picó i Carles Padrissa..., Marat-Sade de Peter Weiss (CDN-Animalario), Argelino, servidor de dos amos, sobre Arlequino de Goldoni (versió d’Andrés Lima i Alberto San Juan), i El caso Dantón de Stanislawa Pryzwizesca per al Stadsteater de Göteborg, Los Mácbez o Desde Berlín (Tributo a Lou Reed).
Miguel del Arco
Nascut a Madrid el 1965. Amb una llarga trajectòria com a actor, director i autor teatral, és l’impulsor de Kamikaze Producciones amb el productor Aitor Tejada. Entre els seus treballs més importants destaquen La función por hacer, Veraneantes, Juicio a una zorra, Deseo, De ratonesy hombres, El Inspector, El proyecto Youkali, Un enemic del poble i la més recent, El Misántropo… Nominat per la Unión de Actores en diverses ocasions pels seus treballs d’actor, destaca
el seu premi Locos del Teatro a Millor Actor per Los miserables. Premi Max 2011 al Millor Director, Millor Adaptador i Millor Espectacle per La función por hacer; Premi Valle-Inclán 2012 per la direcció i l’adaptació de De ratones y hombres. Premi Max 2012 al millor adaptador i millor espectacle per Veraneantes. Premi Ceres 2012 del Festival de Mérida a Millor Director i Premi de Cultura 2012 de la Comunidad de Madrid.

Joseba Gil
Productor i gerent d’arts escèniques, ha fundat amb Andrés Lima la productora TIT, dedicada a la creació d’espectacles de teatre contemporani i tallers d’investigació. Ha format part de companyies com Geroa de Durango Bizkaia, on va treballar amb Ernesto Caballero, Sergi Belbel, Bernardo Atxaga, Pepe Ortega, Alfonso Zurro... Forma part de l’equip de direcció de la Feria de Teatro en el Sur de Palma del Río (Córdova) i és gerent i productor de la companyia Animalario, amb la qual ha coproduït espectacles amb la companyia, el CDN, el Teatro Español, el Teatro de La Abadía... Amb Animalario ha obtingut cinc premis Max al millor productor privat de les arts escèniques.


Gonzalo Salazar-Simpson
Gonzalo Salazar-Simpson és director de l’ECAM (Escuela de Cine de Madrid) i productor cinematogràfic i teatral a LAZONA. En cinema destaquen No habrá paz para los malvados de Enrique Urbizu, que va rebre sis premis Goya inclosos a la millor pel·lícula i al millor director, i l’èxit recent Ocho apellidos vascos d’Emilio Martínez Lázaro. En teatre arranca l’activitat el 2004 i acumula més de trenta produccions, entre les quals s’hi compten muntatges tan diversos com Ga-Ga, Toc Toc, Glengarry Glenn Rose, Días estupendos o Las palabras. Ha col·laborat amb directors como Daniel Veronese, Alfredo Sanzol, Pablo Messiez i Marta Carrasco. Acaba d’estrenar Más Apellidos Vascos, amb direcció de Gabriel Olivares i La piedra oscura, d’Alberto Conejero, al CDN, dirigit per Pablo Messiez.
Aitor Tejada
Treballa fent d’actor en més de 30 peces teatrals amb directors com Adolfo Marsillach, Miguel Narros, Francisco Nieva i Ernesto Caballero, entre altres. Durant sis anys treballa de guionista de televisió i participa en nombroses sèries i TvMovies. Des del 2009 és productor de Kamikaze Producciones. Amb aquesta companyia produeix els espectacles: La función por hacer, Veraneantes (coproducció amb La Abadía) i Misántropo, coproducció amb Teatro Español i Teatro Calderón de Valladolid. Altres treballs amb Kamikaze: El Proyecto Youkali i Juicio a una zorra. Amb Kamikaze Producciones ha obtingut dos Premis Max al millor productor privat.

Des de l’inici, s’ha anat sumant al projecte en aquests mesos, ja sigui a través de la seva participació en els tallers o en el desenvolupament dels projectes de producció, un autèntic equip multidisciplinari al servei del teatre contemporani:

José Luis Gómez • Núria Espert • Mario Gas • Juan Mayorga • José Padilla • Juan Cavestany • José Sanchis Sinisterra • Bernardo Souvirón • Ana Fernández Valbuena • Andrés Pociña • Alberto Conejero • Greg Hicks • Carlos García Gual • Jaume Manresa • Carmen Machi • Aitana Sánchez-Gijón • Bárbara Lennie • Nuria García • Israel Elejalde • Cristóbal Suárez • Irene Escolar • Jesús Barranco • Rulo Pardo • Pablo Vázquez • Javier Lara • Eva Trancón • Juan Antonio Lumbreras • Lucía Quintana • Natalia Hernández • Nuria Mencía • Elena González • Paco Déniz • Eva Boucherite • Laura Galán Montijano • Joana Gomila • Coro de Jóvenes de Madrid • Juan Pablo de Juan Martín • Rennier • Piñero Nacho Vera • Nadia Corral • Beatriz San Juan • David Naranjo • Valentín Álvarez • Alejandro Andújar • Fernando Velázquez • Antonio Ruz • Almudena Bautista • Ana Belén Santiago • Elisa Fernández • Jordi Buxó • Sandra Vicente • Arnau Vilà • Mariano García • Eduardo Moreno • Pau Fullana • Juanjo Llorens • Pedro Yagüe • Jordi Tort • Ronald Brouwer • Raúl Alonso • Jose Espigares• César Esteban • Sandra Fernández • Luis Castilla • Agustín Hurtado • María Artiaga • Pepe Iglesias

No podem entendre la tragèdia grega si no ens adonem que aquells mites remots que hom portava a l’escena constituïen, per als espectadors originals, una ‘Història Sagrada’, en un sentit fins a cert punt proper al que aquesta expressió tenia entre nosaltres ara fa uns cinquanta anys, quan hom la feia servir per a designar els relats de la Bíblia i dels Evangelis, en el marc d’una educació catòlica tradicional. Amb una diferència fonamental, però.
Així com els textos sagrats del Judaisme i el Cristianisme són fixos (i sagrats, precisament, en la seva literalitat: “Paraula de Déu!”), els relats grecs fluctuen, varien, són plurals i contradictoris. El seu sentit s’amaga precisament rere la riquesa de les variants. Així com a ningú no se li acudiria de proposar (almenys dins de l’ortodòxia) una versió alternativa de la història de les filles de Lot, les infanteses del rei David, les noces de Canà o la Pesca miraculosa, les contalles sobre Orestes, Èdip, Antígona, Teseu o Medea es deixen refer –no només reinterpretar– d’una manera pràcticament indefinida. Es deixen refer no tan sols en els detalls, sinó també en aspectes majors, dintre d’una estructura global que només fins a un cert punt és estable. I no es tracta només d’això. Els atenesos es gastaven una part significativa del pressupost anual per garantir que, en el curs d’una mena de Festa Major (el nom precís és les ‘Dionísies Urbanes’), tres poetes coneguts posessin en escena nou tragèdies, tres cada un. Nou tragèdies que escenificaven contalles que tots els espectadors se sabien de memòria abans que la representació no comencés. L’ensinistrament d’un cor tràgic durava bona part de l’any; i relativament aviat els actors esdevingueren vedettes molt ben pagades. La despesa total devia resultar, en conjunt, enorme (i ara no parlem, per a simplificar, de les comèdies, drames satírics i ditirambes, que també formaven part, sobre bases semblants, de la riquíssima programació dels festivals atenesos). Però la festa tràgica, encara que sofrí algunes retallades menors en anys d’absolut destret, no fou mai cancel·lada (probablement no se celebrà, per raons de força major, l’any 480/479 aC, amb Atenes ocupada pels perses de Xerxes). I, tanmateix, tot al llarg del segle V aC, hi va haver anys de guerra (la majoria), de pesta, o de males collites –o de tot plegat alhora. Però congregar el poble en el teatre de Dionís resultava una prioritat absoluta. No fer-ho, hauria estat un atemptat contra la democràcia. La cancel·lació de la festa– haurien dit probablement els atenesos– hauria comportat el risc de desencadenar la còlera dels déus, especialment de Dionís, patró dels festivals dramàtics, amb resultats segurament catastròfics. En termes moderns, diríem que atemptar contra la festa hauria significat un cop duríssim contra les solidaritats bàsiques que lliguen una col·lectivitat antiga; hauria significat afluixar els vincles dels poderós sentiment de ‘comunitat’, i afeblir-lo; i fer-ho de la pitjor manera i en el pitjor moment. Ara bé, allò que no ens pot deixar de sobtar, almenys a primer cop d’ull, és que els atenesos se sentissin ‘comunitat’, precisament “plorant per Hècuba”, que diria Hamlet; és a dir, assistint als avatars d’uns personatges de l’avior, pertanyents a un univers mític i remot. I uns avatars que, tothom se sabia, com ja hem dit ara fa un moment, pràcticament de cor.
Reflexionem un instant més sobre la cosa, perquè no deixa de presentar uns trets força insòlits –des de la nostra perspectiva moderna, especialment. Atenes és una comunitat relativament petita, tenallada per problemes molt greus, en els quals arrisca la seva mateixa supervivència; car la guerra (tant exterior com civil) i la periòdica manca de recursos de subsistència són amenaces endèmiques i recurrents. Els atenesos, tanmateix, comissionen cada any tres especialistes en Història Sagrada, a fi que portin a l’escena del teatre de Dionís una sèrie d’episodis dels mites ancestrals. Cada any, la tria dels arguments concrets a representar és més o menys pactada a nivell ‘polític’. Nou mesos abans de la festa, els candidats a prendre-hi part han fet les seves propostes (tema concret de les peces i línies genèriques del seu desenvolupament) a l’autoritat, l’arcont, que en aquesta època és un càrrec democràticament elegit. L’arcont n’ha escollit tres, els ha donat llum verda, i els ha adjudicat finançament. En el curs del festival, un jurat de deu persones (no elegit, en aquest cas, sinó bàsicament producte d’un sorteig força complicat) dictamina quin dels tres poetes és el guanyador. Car la festa teatral, com és de rigor a la Grècia antiga, té caràcter competitiu, encara que tots tres participants s’emportin un premi; el fet mateix de prendre-hi part, i de celebrar Dionís, ja resulta honorable, en contrast amb els altres concurrents que s’han quedat pel camí.
No sembla pas probable que la simple qualitat literària, en el sentit que nosaltres donaríem al terme, pogués ésser gaire determinant, en els veredictes de l’arcont, primer, i del jurat del concurs, més tard, mancats com estaven tots plegats de qualsevol qualificació especial. (Això no vol pas dir, és clar, que la gran majoria dels espècimens del teatre antic que ens han pervingut no siguin d’una qualitat poètica excelsa). Allò que hom devia valorar més era l’adequació entre el mite escollit (i la versió concreta que el poeta en donava) i la situació de la ciutat d’Atenes en aquell precís moment. Entenem ‘la situació’ des de tots els punts de vista: guerra i pau, prosperitat i carestia, eufòria o mal humor col·lectius, personatges més vistosos del moment, les abrandades discussions filosòfico-intel·lectuals típiques dels atenesos… (La comèdia, més sensible encara al pols quotidià de la ciutat, fins i tot reflecteix, per bé que distorsionades d’una manera específica, les enraonies del mercat i de les barberies).
(···) Potser ens agradaria pensar que Sòfocles volgué recordar als atenesos algunes veritats poc complaents, severes; i que els atenesos saberen apreciar-les en la mesura justa. Per exemple, que les accions humanes no responen gairebé mai a motivacions purament nobles, heroiques — ni tampoc a mòbils purament vils, sinó a una barreja inextricable d’una i altra cosa. Que resulta recomanable d’atenir-se a un sentit recte de l’ordre del món, encara que aquest sentit i aquest ordre moltes vegades no resultin autoevidents, sinó entenebrits per tota mena de passions i circumstàncies. I, sobretot, que la continuïtat de l’ordre diví del món i de la col·lectivitat civil són coses que poden compensar per la sofrença i la misèria individuals. ‘Compensar’ sembla dir el poeta, no pas ‘pal·liar’; perquè, allò que se’n diu pal·liar-les, no les pal·lien pas gens. Aquesta lliçó deu ésser la més greu i la menys complaent de totes, i per tant, la més sofòclia. Perquè, per l’altre costat, el poeta no s’està de recordar-nos que aquesta sofrença i aquesta misèria poden resultar molt dures, molt implacables.

fragments extrets de ‘L’espera i la revenja’ de Jaume Pòrtulas (2010)