Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Dona no reeducable

La premsa ha dit 

Dona no reeducable és un text sagnant, colpidor, sobre les cròniques i entrevistes amb soldats, coronels i habitants txetxens d’Anna Politkóvskaia. (···) L’obra de Massini recorda un reportatge periodístic d’alt nivell literari amb acurades i terribles descripcions dels horrors que presencia Politkóvskaia. Però el millor sens dubte és com transmet la passió de la periodista pel seu ofici, el compromís per revelar la veritat. Míriam Iscla fa un treball esplèndid, emocionant. L’actriu ha fet seu el caràcter de la periodista, ha entrat en el moll de l’os del que era la seva raó de viure i esdevé una sensacional mèdium que ens explica i viu els fets en primera persona del singular, mirant-nos als ulls. Una funció imprescindible, per més que en sortim horroritzats.
Santi Fondevila (Ara)


“Iscla construeix un personatge viu i apassionant, compromès amb el seu ofici, amb la necessitat de revelar la veritat que la durà a ser assassinada. Genial en el seu moviment, la veu, la força interpretativa, la capacitat per transmetre’ns l’horror... Palestina, la franja de Gaza, intifades, Txetxènia... Lluís Pasqual, per inaugurar la temporada del Lliure, ens enfronta amb un nou autor, amb unes situacions contemporànies, amb dos textos difícils i apassionants que ens parlen de l’ara i aquí. Tot i la irregularitat de l’interès de les dues peces, només podem aplaudir-les.”
María José Ragué (El Mundo)
“Míriam Iscla es transforma en la interpretació de Dona no reeducable. Encarna Anna Politkóvskaia i, estigui refugiada en la taula de treball o exposant diapositives que alerten de la precarietat del poble txetxè, va teixint les escenes com si fossin articles independents. Però sempre amb el mateix paisatge de fons: la impunitat i l'abús de poder del Kremlin i el silenci vergonyant de la comunitat internacional, que la convida a hotels amb aigua calenta per pronunciar conferències. Interpretat amb honestedat, cap quadre sona sobreactuat; tot és vida."
Jordi Bordes (El Punt Avui)
"L’estructura de la peça, que té el suport puntual de recursos multimèdia, és menys estàtica. Hi topem de ple amb el conflicte txetxè, amb la crueltat institucionalitzada, i amb la misèria dirigida des de l’Estat. La periodista s’enfronta als militars, pregunta, insisteix, però la vida és ja un organisme policial en el qual només pots acabar essent titllat de traidor. L’existència no té més valor que el cos a la intempèrie, i la tortura es converteix en una simple avantsala del tret final. El que fa Iscla en escena (saben quan un actor no interpreta sino que ‘es converteix en’?) és majúscul, potser el millor paper que en recordem, d’una actriu que traspira veritat pertot."
Albert Lladó (La Vanguardia)
Dona no reeducable és un text angoixant. No es pot suportar. És com si cada frase ens anés retirant l'alè o estrenyent el cor. Parla de caps tallats i penjats com un trofeu, de violacions, de cossos a miques... dels horrors més insuportables. I és una història de debò, una veritable baixada als inferns que ens colpeja sense aturador a la nostra butaca del Lliure de Gràcia. Tenim, però, una defensa: de tant en tant, com si volguéssim donar-nos una treva, veiem a la Míriam Iscla, actriu, transformada en la periodista Anna Politkóvskaia o en altres veus que ens expliquen l'horror. No és una sorpresa, ja ens ha demostrat altres vegades la seva immensa talla com actriu, però aquí arribem a veure com la seva cara es va transfigurant en paral·lel amb el que explica. (···) Aquest espectacle atrapa com un iman. Una història/denuncia que mereix la millor nota. Bé, i a la Míriam Iscla, en un treball que us costarà d'oblidar.
Teresa bruna (recomana.cat)
“Parlo del text angoixant i potent en què Stefano Massini ha abocat tot allò que s’ha de saber d’Anna Politkóvskaia; tot allò que la periodista russa, assassinada a causa del seu coratge, estava decidida a fer-nos saber.”
Furio Colombo
“Molta atenció a les històries dels artistes de sempre i també a les de la llibertat individual dels nostres contemporanis, Stefano Massini non podia deixar-se escapar la set de llibertat d’Anna Politkóvskaia, castigada amb el martiri a la Rússia de Putin. Vet aquí en escena, un any després del seu assassinat, un text, o més ben dit un memorandum, que ens il·lumina els esdeveniments de la seva vida però també la història de Txetxènia, que porta tres segles lluitant amb l’invasor rus… I a la ment del qui mira no es concedeix ni un instant de pausa, en embranzida cap a l'increïble malson de la realitat.”
Franco Quadri (La Repubblica)

“Stefano Massini, dels articles i els diaris privats d’Anna Politkóvskaia, n’ha estret un memorandum compacte, apassionant i alhora terrible. Fulls d’un quadern imaginari en què els fragments de reportatge sobre Txetxènia es recomponen en un fresc ensangonat. El to és directe, de crònica que rebota, i el Memorandum trasncorre veloç, implacable, cap al seu famós final. Partitura descarnada i esgarrapada. Esmolada com un dolor no esborrat. Retrat indiscret de la Rússia contemporània i de la seva ferotgia envers els eus millors fills.”
Rossella Battisti (L’Unità)


“El jove dramaturg italià, tantes vegades aplaudit per les seves peces, s'ha basat en un conjunt d’entrevistes, cartes i fragments de diari que torna més literaris i teatrals, sense escatimar-ne l'horror i la lucidesa a l’entorn dels homes dels dos bàndols que s’esqueixen. Construeix, amb un ritme sostingut i variat, un moviment dramàtic a l’alçada del compromís d'Anna Politkóvskaia.”
France Clarinval (Le Quotidien du Luxembourg)

“Stefano Massini construeix un muntatge de textos a partir de notes, d’entrevistes, de correspondencia. El conjunt constitueix una mena d'homenatge contínuament apassionant, rítmic i variat, en el qual els fets dits amb una certa distància deixen comprendre l'horror de la guerra, la violència d'un règim autoritari i el coratge increïble d’una dona determinada, que no recula mai davant de la necessitat de fer sentir la realitat dels fets i de situacions ocultades al seu país.”
(Télérama, París)


“Ja era hora. Necessitàvem conèixer millor aquesta gran figura de la primeria del nostre segle xxi per poder-la vorejar, mitificar... recuperar? Ja s’havien emparat del seu nom dos espectacles de teatre de més o menys feliç memòria, un simple pretext cada vegada. Aquí això no passa. Ens faltava un jove autor italià, Stefano Massini, i el seu traductor belga, Pietro Pizzuti, per deixar per fi de donar voltes al cas i escriure, no una biografia, una reconstrucció històrica, sinó un "memorandum teatral a propòsit d’Anna Politkóvskaia" basat essencialment en els actes i els escrits de la periodista que coneixia bé el seu tema i el sabia tractar amb mestratge!”.
Suzanne Vanina (Rue du théâtre, Brussel·les)