Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Dona no reeducable

Un any després de l'assassinat d'Anna Politkóvskaia, Stefano Massini va escriure aquest retrat sense concessions, una immersió teatral total en violacions i represàlies, suborns i xantatges, desesperació i coratge. Un viatge al precipici dels horrors russo-txetxens del segle xxi, espiats i relatats per una testimoni definida pel Kremlin com a "no reeducable": els caps tallats dels guerrillers penjats dels gasoductes, restes humanes fetes volar amb granades, competicions entre els militars per endur-se el rècord de violacions, atemptats suïcides al centre de Grozni, episodis de profunda corrupció camuflats per una propaganda al so de la ficció televisiva, per no parlar de la carnisseria del teatre Dubrovka de Moscou i de l'escola de Beslan. Una baixada als inferns i una reflexió sobre la llibertat de premsa i l’ofici del periodista.

“Nosaltres som els responsables de les polítiques de Putin ja que la societat ha demostrat una apatia sense límits. Només respecten el fort i devoren el feble”.

“A Rússia hi ha un buit d’informació que allunya la mort de nostra ignorància, només ens queda Internet. Qui vulgui treballar de periodista o és servil a Putin o pot pagar el seu activisme amb la mort, la bala o el verí”.

“A Txetxènia s’està vivint una ‘palestinització” del problema. I malgrat tot no puc contestar de forma unívoca si Txetxènia vol ser independent o no. Les infrastructures estan destruïdes. Els txetxens fa 10 anys que estan en guerra. Les refineries, que són la base de la indústria txetxena, estan destruïdes. És un país infestat de bandes criminals formades per exmilitars de l’Exèrcit Federal barrejats amb els combatents txetxens que es dediquen al pillatge i a vendre el petroli que poden trobar.”

“Estic segura que la solució al conflicte és política, no militar. No perquè jo sigui més intel·ligent que els altres, sinó perquè aquesta és la realitat. El problema és que el veritable viver del terrorisme txetxè és precisament en els mètodes que l’Exèrcit Federal fa servir a Txetxènia. Quan parlen d’uns presumptes terroristes àrabs que inciten els txetxens a la violència, podem dir que és pura propaganda. Conec moltes famílies en les quals els joves txetxens, que fa alguns anys ni s’imaginaven que es convertirien en suïcides, ara s’estan radicalitzant i es plantegen aquesta sortida.”

“Quants fills nostres hauran de ser sacrificats fins que una campanya conjunta de l’opinió pública aconsegueixi que es reformi l’exèrcit de dalt a baix?”

fragments extrets de Diari rus (Ara llibres 2013) i altres escrits d’Anna Politkóvskaia.

Us oferim un enllaç a un documental sobre l'assalt per part de rebels txetxens al teatre Dubrovka de Moscou l'octubre del 2002 per exigir la fi de la guerra a Txetxènia, 10 anys després de l'inici de l'ocupació russa. Durant l'assalt, Anna Politkòvskaia va ser enviada a negociar amb els rebels.

Rehens a Moscou

Manifest en motiu de la commemoració del primer aniversari de l'assassinat d'Anna Politkóvskaia. Institut de Drets Humans de Catalunya

El 7 d’octubre farà exactament un any que la periodista russa Anna Politkóvskaia va ser assassinada a Moscou.
Periodista valenta i compromesa va centrar bona part del seu treball a explicar al món sencer el que estava succeint a Txetxènia, denunciant les constants violacions dels drets humans i els abusos que es cometien en aquest petit país del Caucas. En els seus reportatges, va donar veu a aquells a qui s’havia intentat silenciar, tot narrant les crueltats més esgarrifoses d’un conflicte sàdic i sanguinari que persisteix des de fa anys.
Anna Politkóvskaia no va cedir mai davant les amenaces i les pressions a les quals es va veure sotmesa durant els seus anys de dur treball. Amb el temps va esdevenir una nosa massa molesta, per als governs txetxens pro russos i per a les autoritats del Kremlin, com a analista lúcida i crítica amb la seva política. La recerca de la veritat i la justícia li va crear enemics molt poderosos i, fins i tot l’actual president txetxè pro rus, Ramzan Kadírov l’havia amenaçat de mort, tal i com ella mateixa va manifestar en algun dels seus articles. És per això que la seva mort va obrir tants dubtes sobre qui podia haver-hi darrere del seu assassinat.
Han estat moltes les persones i les entitats d’arreu del món que han condemnat l’assassinat i que han exigit a les autoritats competents dels seus països que facin pressió sobre el govern rus perquè s’aclareixin les circumstàncies de la seva mort i es castiguin els culpables. A Espanya es va aconseguir que el Congrés aprovés per unanimitat, el 18 d’octubre del 2006, una resolució de condemna de l’assassinat d’Anna Politkóvskaia. La Proposició no de Llei instava el Govern estatal a exigir a Rússia una investigació internacional i independent per aclarir el crim de la periodista.
A finals d’agost passat, va aparèixer la notícia de la detenció dels presumptes responsables de l’assassinat de l’Anna Politkóvskaia, que implicava agents de l’FSB i alguns ciutadans txetxens. Tal i com ha passat al llarg de tot aquest cas, un cop més han estat molts els dubtes que han envoltat la investigació. La ràpida posada en llibertat d’algun dels detinguts, la destitució del fiscal que duia a terme la instrucció, etc., tornen a posar sobre la taula els rumors de muntatge polític i mediàtic, ara que s’aproximen períodes d’eleccions parlamentàries i presidencials a la Federació Russa.
Des de Catalunya també volem fer sentir la nostra veu. Les entitats sotasignants, ens volem sumar als molts actes d’homenatge que es fan en aquests dies arreu del món per exigir que s’aclareixi el seu assassinat i per recordar la seva figura, tant a nivell professional com humà. Demanem que, un cop més, no caigui la impunitat damunt dels veritables responsables de la mort de l’Anna Politkóvskaia, tal com ha passat amb els 21 periodistes morts a Rússia des que el president Putin va arribar al poder, al març del 2000. També volem recordar que el conflicte txetxè continua encara avui, malgrat l’aparença d’estabilitat que s’esforcen a mostrar les autoritats russes. El drama humà de milers de civils continua, malgrat que ara ja no es pot comptar amb el testimoni incansable d’Anna Politkóvskaia. Citant les seves paraules: “El meu ofici és buscar i escriure la veritat. En la Rússia d’avui, has de dedicar-hi la vida o res; si abandono per salvar la meva pell, llavors dimiteixo davant del poder i abandono el meu país, i els meus compatriotes. Qui prendrà el relleu?”, avui volem dir aquí que nosaltres, modestament, agafem el seu relleu i que continuarem treballant per denunciar el que passa encara a Txetxènia. Lluitarem per defensar la llibertat d’expressió i la defensa dels drets humans.

 

Avui se celebra el cinquè aniversari de l’assassinat encara no aclarit de la periodista russa Anna Politkòvskaya i arreu del món s’aprofitarà per a retre-li homenatge i defensar la llibertat d’expressió i de premsa que simbolitza la seva forma d’exercir la professió. A casa nostra el Grup Barnils ha promogut l’etiqueta #AnnaPolitovskaya per a fer-ne un recordatori al Twitter.
Però el seu cas no és un fet aïllat a la Rússia postsoviètica, encara que internacionalment hagi deixat de ser declarada una dictadura. Segons va explicar la periodista Elena Malàixina, companya de Politkòvskaia al diari Nòvaia Gazeta en un acte a Barcelona, “la separació de poders, la independència judicial i la llibertat de premsa no existeixen a Rússia”. Malàixina va explicar que en la darrera dècada sis treballadors del seu diari, d’una plantilla de 40 persones, han estat assassinats sense que s’hagi detingut ningú –fins a 17 a tota Rússia durant la primera dècada del segle- i ella està segura que “Vladimir Putin coneix perfectament com funciona la cadena de comandament que va des dels organitzadors als executors dels crims, encara que ell no en sigui l’instigador directe”. Una de les claus d’aquests atacs és la impunitat que gaudeixen els seus responsables, directes o intel·lectuals, que Malàixina situa en els reduïts cercles del poder polític i econòmic. “Sense una possibilitat real d’una investigació policial seriosa o un judici just i independent, els autors dels assassinats saben que mai seran castigats per aquests fets”.
Una altra de les claus del control dels mitjans a la Rússia actual –element clau per a la perpetuació de Putin al poder- ha estat la concentració de la seva propietat en mans de personatges propers al Govern. Si bé en un primer moment hi va haver mitjans crítics, poc a poc els seus propietaris han estat perseguits i aquests han anat canviant de mans. Un dels casos més paradigmàtics ha estat el de Vladimir Guzinski, un empresari mediàtic rus, propietari, entre d’altres mitjans, del canal de televisió NTV, que va ser acusat d’evasió d’impostos i obligat a exiliar-se a Israel, a costa, però, de perdre el control dels seus mitjans que van canviar la seva línia editorial fins a alinear-se amb les tesis oficialistes.Els pocs espais de llibertat que compta Rússia, segons Malàixina, es troben a internet i les xarxes socials, encara que aquestes són encara poc populars al país. “Més del 70% de la població només s’informa pels canals 1 i 2 de la televisió”, va assegurar la periodista.

Txetxènia, encara pitjor.
El principal motiu pel qual fou assassinada Anna Politkòvskaia va ser la seva cobertura de la guerra de Txetxènia i les seves denúncies de les violacions dels drets humans que allí s’hi cometien. Cinc anys després la situació és lluny d’haver millorat. Segons explica Marta Ter, responsable de la campanya “Txetxènia, trenquem el silenci”, impulsada per la Lliga dels Drets dels Pobles, el país viu una dictadura de facto, amb menys llibertats encara que a la resta de la Federació Russa, sota el domini de Ramzan Kadírov, imposat a dit des de Moscou. “Encara que ja gairebé no queden tropes russes, Kadírov compta amb una milícia de 20.000 homes encarregada de la feina bruta –explica Ter- i en comparació amb l’etapa més dura de la guerra –durant la qual va arribar a morir quasi un 25% de la població- ara la repressió és més selectiva, però no menys brutal”. Entre les víctimes d’aquesta repressió s’hi troben els insurgents, però també periodistes, defensors dels drets humans i simples opositors pacífics, que són posats al mateix sac per la propaganda instirucional.

article publicat per Media.cat, observatori crític dels mitjans

Rosa Maria Sardà
És actriu de teatre, cinema i televisió. De formació autodidacta, va debutar als escenaris el 1962. En la seva extensa carrera, destaca la participació en els muntatges El Knack, d’Ann Jellicoe, trad. Terenci Moix, dir. Ventura Pons; Tartan dels micos de Terenci Moix; Esperando a Godot, de Samuel Beckett; Roses roges per mi de Sean O’Cassey i Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker, dir. Josep Montanyès; Una estona amb la Sardà, de Terenci Moix, Miquel Martí i Pol i Rosa Maria Sardà; Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?, d’Adolfo Marsillach; Pareja abierta de Dario Fo, dir. Adolfo Dufour; Fedra, de Llorenç Villalonga; Olors, de Josep M. Benet i Jornet, dir. Mario Gas; Tres dramolette de Thomas Bernhard i Sagarra dit per Rosa Maria Sardà, dir. Carme Cané.
Sota la direcció de Lluís Pasqual ha participat, entre altres, als muntatges Rosa i Maria, d’Irineus Iredinski, trad. Terenci Moix i Miquel Martí i Pol; El balcó, de Jean Genet; Duet per un violí sol, de Tom Kempinski; Madre Coraje, de Bertolt Brecht; Wit, de Margaret Edson (Premis Chivas Telón, Max, Ercilla, Butaca, Fotogramas de Plata i Teatre Metropol de Tarragona), La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca (Premi de la Unió d’Actors a l’Actriu Principal); El caballero de Olmedo, de Lope de Vega, i Love for Shakespeare.
També és extensa la seva trajectòria a la televisió i el cinema, on ha treballat sota les ordres de Ventura Pons, Francesc Bellmunt, Josep Maria Forn, Antonio Chavarrías, Manuel Gómez Pereira, Gonzalo Herralde, Fernando Colomo, Antoni Verdaguer, Juanma Bajo Ulloa, Pedro Almodóvar, Fernando Trueba, Joaquim Oristrell, Icíar Bollaín, Imanol Uribe o Laura Mañà entre altres, i ha rebut nombrosos premis.
En l’àmbit de la direcció escènica, ha presentat els espectacles L’hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra (Premi Nacional d’Interpretació); Ai, carai! de Josep Maria Benet i Jornet (Premi de l’Associació d’Espectadors de Teatre de Reus); Fugaç, de Josep Maria Benet i Jornet; Shirley Valentine, de Willy Rusell; El visitant, d’Eric-Emmanuel Schmidt (Premi de l’Associació d’Espectadors de Teatre de Reus); Un día cualquiera, de Franca Rame i Dario Fo, i Petó públic d’Àngel Burgas.
Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or de l’Acadèmia Espanyola de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (2010), el Premi San Pancracio 2007 "Grandes actores del cine español"; el Zinegoak 2007 Premi d’honor; Festival de Sitges (2005) -Premis Fundació Aisge; Mostra de cinema espanyol dirigit per dones -reconeixement a la trajectòria professional (2001); la Creu de Sant Jordi a la trajectòria personal i professional (1993); el VII Premi Margarida Xirgu (1979) i el Premi Sebastià Gasch. L’any 2013 va rebre el Premi Butaca Honorífic Anna Lizaran, i aquest any, el Premi Max d’Honor 2015, tots dos a la seva carrera.
Míriam Iscla
Comença la seva carrera professional l’any 1989 amb Paraula de poeta, un muntatge de Maria Mercè Marçal amb direcció de Jordi Mesalles. L’any següent, el 1990, forma part del repartiment de Línia roja de la companyia del Teatre de l’Ocàs amb direcció de T. Vilardell i M. Casamayor al Teatre Condal. També participa en Teatre Natural d’Oklahoma de Kafka amb direcció de Luis Miguel Climent a la Sala Beckett (1991); El desengany de F. Fontanella amb direcció de Domènec Reixac al Teatre Romea (1992); Després ve la nit amb creació i direcció de David Plana estrenat al Festival Temporada Alta i fent temporada a la Sala Beckett (2001-2002); Les falses confidències de Marivaux, amb direcció de Sergi Belbel al TNC (2005-2006); Leonci i Lena de G. Büchner, amb direcció de Pep Pla al Festival Grec de Barcelona-Sala Muntaner (2007-2008); Com pot ser que t’estimi tant, amb direcció de Javier Daulte (2007-2008); 15 amb codirecció de Sergi Belbel i T de Teatre (2006), i coautora de diversos textos; Això no és vida, dir. David Plana (2003-2004). És cofundadora de la companyia T de Teatre amb la que ha participat com a intèrpret en tots els espectacles, d’entre els quals destaquen Criatures, dir. David Plana (1998-2001); Homes!, dir. Sergi Belbel (1994-1997) o Petits contes misògins, de P. Highsmith, dir. Pere Sagristà (1991-1993). L’any 2008 deixa de formar part de la companyia T de teatre. Des de llavors ha format part del repartiment d’El casament d’en Terregada, de Juli Vallmitjana, dir. Joan Castells (2009); M de Mortal, amb text i direcció de Carles Mallol (2010); A mi no em diguis amor, amb text i direcció de Marta Buchaca (2010) i Lluny de Nuuk, amb text i direcció de Pere Riera, tots ells al TNC; Celebració, de Harold Pinter (2011) i Quitt, de Peter Handke (2012), dir. Lluís Pasqual. Darrerament ha participat en MCBTH de W. Shakespeare, dir. Àlex Rigola; Red Pontiac i Barcelona, de Pere Riera;  El zoo de vidre, de T. Williams, dir. Josep Maria Pou; El rei Lear, de W. Shakespeare, dir Lluís Pasqual, i Només són dones, de Carmen Domingo, dir. Carme Portaceli.
També ha escrit Vida de mare i ha estat coordinadora de guions i guionista de les sis temporades de la sèrie televisiva Jet Lag (2001-2006) on feia també d’intèrpret, i guionista i intèrpret de la secció Les tietes del programa de Com Ràdio Dies de ràdio, conduït per Elisenda Roca. En televisió, recentment ha participat en la tvmovie La Xirgu, en la minisèrie Habitaciones cerradas, i en sèries com ara Sagrada Família, Laura, Efectes secundaris, Dones d'aigua, Homicidios o Olor de colònia, i als concursos El joc del segle o Tres pics i repicó. També ha format part del repartiment de Los ladrones van a la oficina, El comisario, Calle 13 i Un cuento de Navidad.

Stefano Massini Florència, 1975
És llicenciat en Filologia Clàssica. S’inicia en el teatre com a assistent convidat de Luca Ronconi al Piccolo Teatro de Milà, i també d’altres directors internacionals destacats del Maggio Musicale Fiorentino. El 2000 signa la seva primera direcció amb un espectacle-instal·lació a la sala d'armes del Museu Stibbert de Florència. Des del 2001, i durant diversos anys, es dedica a dirigir textos contemporanis italians i internacionals, inclosa una nova edició del famós Diari d'Anna Frank per al Teatro di Rifredi de Florència. Amb tot, la seva carrera com a dramaturg no despunta fins al 2005, amb L'odore assordante del bianco, que guanya el premi Pier Vittorio Premi Tondelli, el més important de la dramatúrgia a Itàlia. Des de llavors es comencen a muntar textos seus per tot Itàlia: no només Processo a Dio amb Ottavia Piccolo i Sergio Fantoni, sinó també Memorie del boia, guanyador del Premi Tondelli (produït pel Teatro Metastasio/Stabile della Toscana i dirigit per Emanuele Luzzati.
El 2006, Massini és present als festivals teatrals italians més importants amb la primera part del Trittico delle Gabbie, un projecte que es tanca quatre anys més tard en col·laboració amb el Centro di Drammaturgia Teatro delle Donne, on Massini fa una residència. El 2007 rep el Premi Nacional de la Crítica al Piccolo Teatro di Milano i Ubulibri, dirigida per Franco Quadri, li publica Una quadrilogia, Trittico delle gabbie i Donna non rieducabile, memorandum su Anna Politkovskaja. Per aquest últim rep nombrosos reconeixements i es munta a París, Brussel·les, Marsella, Tolosa, Luxemburg, Mónaco. A Itàlia se’n fa també un mig metratge molt aplaudit a la 66a. Mostra de Cinema de Venècia i després emès per la RAI. El 2009 fa una nova versió de Frankenstein a partir de la novel·la de Mary Shelley, una producció del Teatro Metastasio i que després gira per alguns dels teatres italians més importants durant dues temporades. Publica amb Promomusic Anna Politkovskaja i Io non taccio. Alguns dels actors italians més importants, d’edats i estils diferents, com ara Fabrizio Gifuni, Giorgio Albertazzi, Massimo Dapporto, Anna Bonaiuto, Michele Placido o Gioele Dix han encarnat personatges seus.
Els últims anys, signa L'Italia s'è desta i Credoinunsol-odio, La Commedia di Candido, la versió escènica de L'arte del Dubbio de Gianrico Carofiglio (les dues últimes estrenades amb èxit per Ottavia Piccolo i Sergio Fantoni). El 2012 dirigeix la gran actriu Lucilla Morlacchi al monòleg Lo schifo, la primera part d’un projecte sobre l'homicidi d’Ilaria Alpi que ultima el 2013 amb African Requiem, amb Isabella Ragonese. També obté un èxit notable per tota Itàlia amb Balkan Burger amb Luisa Cattaneo, un relat surreal sobre una Iugoslàvia disputada entre quatre religions, un monòleg presentat als principals teatres italians durant tres temporades consecutives. Massini reescriu per a Arca Azzurra El Príncep de Maquiavel coincidint amb el seu cinc-cents aniversari. El seu màxim reconeixement fins ara ha estat per Lehman Trilogy, sobre la història de la banca Lehman Brothers: el text s’estrena al Théâtre du Rond-Point de París el novembre del 2013 (Premi de la Crítica al millor espectacle francès 2013/2014 i premi Ubú Speciale), es publica en italià a Einaudi i el Piccolo Teatro de Milano la tria com a nova producció del 2015 dirigida per Luca Ronconi, en una temporada en què estrena 7 minuti dirigit per Alessandro Gassmann, amb un repartiment d’onze actrius amb Ottavia Piccolo al capdavant.
El maig del 2015, després de la mort de Luca Ronconi, és nomenat director artístic del Piccolo Teatro de Milà.

Lluís Pasqual Reus, 1951
Llicenciat en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia Catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona, i llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Dirigeix el seu primer espectacle, Roots, d’Arnold Wesker, el 1968. És fundador del Teatre Lliure de Barcelona el 1976, on hi dirigeix el primer espectacle, Camí de nit. Als 32 anys, el 1983, és nomenat director del Centro Dramático Nacional - Teatro María Guerrero de Madrid.
El 1990 se’n va a París per dirigir durant sis anys l’Odéon - Théâtre de l’Europe. Els anys 1995 i 1996 dirigeix la Biennal de Teatre de Venècia. Entre el 1997 i el 1999, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, és comissari del Projecte Ciutat del Teatre. Del 1998 fins al 31 de desembre del 2000 codirigeix el Teatre Lliure.
L’abril del 2004 entra a formar part del Teatro Arriaga de Bilbao com a assessor artístic, des d’on impulsa el Projecte BAT, un laboratori de formació, col·laboració pedagògica i promoció i creació d’espectacles contemporanis.
El 2011 accepta la direcció del Teatre Lliure per al període 2011-2015. El seu mandat ha estat renovat fins al 2019.
 
direccions escèniques de teatre recents
2011    Blackbird, de D. Harrower. Piccolo Teatro di Milano.
La casa di Bernarda Alba, de F. García Lorca. Napoli Festival Teatro Italia.
2012    Quitt, de P. Handke. Teatre Lliure – CDN.
2013    Blackbird, de D. Harrower. Teatre Lliure.
La casa cremada, d’A. Strindberg. Teatre Lliure.
Els feréstecs, de C. Goldoni. Teatre Lliure. (Premis Butaca 2013 al Millor muntatge teatral, a la Direcció, a l'Actriu de repartiment per a Laura Conejero, al vestuari i a la caracterització).
Recordant la Fedra. Teatre Lliure.
2014    El caballero de Olmedo, de F. Lope de Vega. Teatro Pavón – Teatre Lliure.
Finale di partita, de Samuel Beckett. Napoli Teatro Festival.
Love for Shakespeare. Teatre Lliure.
2015    El rei Lear, de W. Shakespeare. Teatre Lliure.
 
direccions escèniques d’òpera recents
2010    La Donna del lago, de G. Rossini. Opera Paris (Teatro alla Scala Milano 2011).
2012    Il Prigionero, de L. Dallapiccola i Suor Angelica, de G. Puccini. Teatro Real Madrid – (Gran Teatre del Liceu 2014).

guardons recents
Premi Internacional Terenci Moix per la seva trajectòria en les arts escèniques, 2013.
Premi Butaca a la Millor direcció per Els feréstecs, 2013.
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 2015.
Premi CERES 2015 al Millor Espectacle per El rei Lear.