Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Conillet

El conejito del tambor de Duracell va ser escrita el 2006. L’any següent va donar per fruit escènic Melodrama, una creació de Galán amb Santiago Maravilla. Aquesta és la segona vegada que serveix de matriu per a un espectacle.
El títol de la peça fa referència a la mascota d’aquesta marca de piles, que es va fer famosa l’any 1983/84 amb el primer anunci televisat d’un producte d’aquesta mena emès als Estats Units.

Si voleu llegir el text original, cliqueu aquí

Una mare rep una carta de l’escola on li diuen que el seu fill... no progressa adequadament. Aquest fet dispara l’acció de l’obra i el cor de l’únic personatge de Conillet. Una dona transhumana que, com si fos la justiciera d’una peli d’acció, iniciarà un viatge que l’acabarà conduint a les profunditats del seu interior i la confrontarà amb les pròpies pors i desitjos.
Conillet és la selfie d’una dona polièdrica, una dona al límit que ha de fer malabars a diari per combinar totes les seves facetes i mantenir un mínim equilibri entre les seves obligacions i els seus desitjos. Però, a quin preu? Quina d’aquestes cares –mare, amant, treballadora, ser humà, ser social, ser viu...– pesa més que les altres?
La protagonista de Conillet divideix el temps i multiplica els dies; ella mateixa es multiplica i es divideix, un cop rere l’altre… Però, per més que s’hi esforça, no li surten els números.
Sereu testimonis/voyeurs d’un viatge íntim, tot i que salvatge i amb un particular sentit de l’humor, a través del dia a dia d’una dona d’avui, una superwoman del passat, del present i del futur... que travessa el temps per arribar a tot arreu però que, al contrari dels superherois de pel·lícula, està morta de por: la por pels fills, la por de la soledat, de les mentides, de les ferides… La por de no ser estimada, i sobretot, de no ser entesa…
Conillet diu allò que sempre penses i no fas, o allò què penses i no goses dir.
És un retrat íntim però alhora col·lectiu.
L’estriptis emocional d’una dona de cap a peus.
Una veu femenina desacomplexada.
La vida d’aquesta mare apocalíptica és com un remolí, un xuclador, un anar i venir frenètic al ritme d’un timbal de Duracell, que dura i dura i dura… Però què passaria si un dia, a totes les conilletes del món, se’ls acabessin les piles?

Vaig escriure El conejito del tambor de Duracell l’estiu del 2006. Va ser el punt de partida per crear Melodrama, l’última proposta escènica que vaig estrenar amb Santiago Maravilla. Els textos que escric no són mai textos tancats. Són textos plens de forats negres, escrits deliberadament imperfectes, esguerrats, lliures. No faig dramatúrgies. O no les faig amb anterioritat al treball de creació amb els actors. Per a mi “importa, sobretot, trencar la subjecció del teatre al text” (ho deia Antonin Artaud l’any 1932). Són textos escrits des del convenciment que el teatre el fan les persones, les presències, les accions, les imatges, les idees, els contextos, mai només els textos.
El conejito del tambor de Duracell a les mans, la veu, el cos i el cervell de Santiago Maravilla va donar com a resultat Melodrama. A mans de Marc Martínez i Clara Segura dóna com a resultat Conillet. Ells creuen que tenen un text entre les mans, però el que tenen és una provocació, una xinxeta al cul, un estímul, una carícia, un petó amb llengua… No tenen un text que és un monòleg. Tenen un text per descobrir el seu propi monòleg. Fa gairebé 10 anys que vaig escriure el que tenen a les mans. Avui ho diria i ho escriuria de forma diferent.
No en quedarà res, d’El conejito del tambor de Duracell. El que tenen a les mans és a punt d’esmicolar-se. És a punt de començar a sagnar per tot arreu, a punt de començar a treure la papa, a punt de sobreeixir… Jo hi sóc (acompanyant-los durant el procés) per fer possible i gaudible aquest sobreeiximent. Conec els meus textos. No tenen fre. No tenen mesura. No es queden mai quiets. Creixen, s’escurcen, es contradiuen, fan la guitza. Per a mi és un repte i un gran honor acompanyar Clara Segura, Marc Martínez, Daniela Feixas i la resta de l’equip en aquest sobreeiximent.
Marta Galán Sala

Clara Segura Sant Just Desvern, 1974
És llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Obté el títol de solfeig i cant coral, i el de 6è. de piano del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Ha seguit cursos i seminaris de dansa (amb Ramon Ollé, Mercè Boronat, Carles Salas, DV8 Physical Teatre...), de teatre (amb Julia Varley, Odin Teatret), Teodor Terzopoulus, Catalin Buzoianu, Jaume Melendres, a la Guildhall School of Music and Drama i a l’escola Silvio d’Amico de Roma...) i de cant (amb Helen Rovson i Viv Manning, Salvador Casadevall, Dolors Aldea…).
En teatre ha participat en una trentena d’espectacles, sota les ordres de directors com Oriol Broggi (Una giornata particolare, 28 i mig; Incendis, Antígona), Carlota Subirós (La rosa tatuada), Lluís Pasqual (Celebració), Javier Daulte (Ets aquí?), Àngel Llàcer (Madamme Melville), Sergi Belbel (El alcalde de Zalamea) o Bruno Oro (No et moguis), entre altres.
El cinema ha treballat a pel·lícules com Tots volem el millor per ella, de Mar Coll; Una pistola en cada mano de Cesc Gay; Les dues vides d’Andrés Rabadán, de Rubén Ventura; Cenizas del cielo, de José Antonio Quirós; Mar adentro, d’Alejandro Amenábar, i Excuses de Joel Joan.
Ha obtingut el Premi Butaca a la millor actriu i el Premi Ciutat de Barcelona per la seva interpretació a La rosa tatuada. També ha estat reconeguda amb el premi Gaudí a la millor actriu de repartiment per Tots volem el millor per ella, a la millor actriu de repartiment per Les dues vides d’Andrés Rabadán, el Premi Butaca a la millor actriu per Incendis, i a la millor actriu de repartiment per El somni d’una nit d’estiu, i el Premi Margarida Xirgu 2004-2005.

Marta Galán Sala Barcelona, 1973
És artista, educadora i gestora cultural. Des del 1999 crea i dirigeix projectes escènics fonamentats en pràctiques artístiques transdisciplinàries, que ella mateixa produeix, gestiona i difon. Han produït les seves creacions diversos teatres i plataformes de producció nacionals i internacionals: el CAET (Centre d’Arts Escèniques de Terrassa), el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors de Barcelona, el Festival Escena Contemporánea de Madrid, el Festival Escena Abierta de Burgos, el FAR Festival de Nyon, a Suïssa, a França el Festival MIRA! de Tolosa de Llenguadoc i el Festival Les Translatines de Baiona, i l’extint festival Sitges Teatre Internacional.
Ha participat en diversos tallers de creació a Barcelona, Múrcia, València, São Paolo, Tolosa de Llenguadoc, etc., fonamentats en les dramatúrgies postdramàtiques contemporànies com a procediment constitutiu del fet escènic. Els seus textos estan publicats en diversos volums: Estamos un poco perplejos, a càrrec de Francesc Foguet Boreu (ed. RE&MA, col·lecció En Cartell/STI- Creació Contemporània 2002); Éticas del cuerpo, a càrrec d’Óscar Cornago, que inclou els textos Lola (2003), Machos (2005), El Perro (2005) i Transilvania 187, in memoriam (2004) (ed. Fundamentos, serie Teatro, 2008).
En format digital s’acaben d’editar els textos de Melodrama; Protégeme, instrúyeme i Morir d’amor aquí dins del volum Textos en crisis (2007-2011) a l’editorial online de nova creació Pluma eléctrica (www.plumaelectrica.net).
Des de 2009 gestiona i coordina el projecte TRANSlab., a través del qual proposa intervencions escèniques adaptades a un context específic, o processos d’educació artística a través de les arts (escèniques i/o performatives). En el marc del projecte TRANslab. ha treballat amb persones, col·lectius i entitats del barri de la Sagrera de Barcelona en el projecte La Corporació (Nau Ivanow), amb músics de rap de la ciutat de Terrassa (Morir d’amor aquí, CAET Centre d’Arts Escèniques de Terrassa) i amb alumnes de l’Institut Josep Pla del districte d’Horta-Guinardó de Barcelona, en el marc del programa Artistes en residència de l’ICUB Ajuntament de Barcelona.
Actualment treballa en el projecte A 118 passes de l’Art Contemporani, en xarxa amb el projecte http://territorisentransit.blogspot.com.es/, que proposa l’activació de processos de pedagogies col·lectives de l’art a l’escola de Ventalló (Girona). El projecte ha guanyat la Convocatòria 2015 del Festival Ingràvid de Cultura Contemporània de Figueres.
És llicenciada en Filologia Hispànica i en Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona (1996), Diplomada en Estudis Superiors Especialitzats en Arts Escèniques per l’Institut del Teatre (2004) i Màster en Gestió Cultural per la Universitat Oberta de Catalunya (2011).

Marc Martínez Barcelona, 1966
És actor i director. Ha dirigit i adaptat Julieta & Romeo, Stokölm, Le Mani Forti i Súper-Rawal.
Com a actor, destaquen els seus treballs a Solo, dir. Teresa Vilardell; Urtain de la companyia Animalario, o La plaça del Diamant, dir. Toni Casares. Ha estat col·laborador habitual de Mario Gas (The Full Monty, El criat, Martes de Carnaval, Golfus de Roma). Ha treballat sota les ordres de Javier Daulte (Ets aquí?), Manel Dueso (Fortuna accidental, Un tramvia anomenat desig), Lluís Pasqual (Tot esperant Godot) i Lluís Homar (Zowie), entre altres.
En cinema, destaquen les seves interpretacions a les pel·lícules de Ventura Pons Morir o no, Aquesta nit o mai i Què t’hi jugues, Maripili?, com també a Tierra y libertad de Ken Loach, Faust de Bryan Yuzna i a Antártida de Manuel Huerga, entre altres.
En televisió ha participat en sèries de TV3 (Infidels, Seteze dobles, Plats bruts, Psico-express, Pirata, Sitges, Renda antiga, Matraca no!), Antena 3 (Luna, el misterio de calenda, Camping, Carta mortal, Este es mi barrio), Tele 5 (La que se avecina, Abogados, Petra Delicado, Periodistas).
Ha rebut els premis Max i Butaca al millor actor de repartiment per la seva interpretació a Tot esperant Godot.

Si voleu conèixer l'univers musical d'aquest espectacle, cliqueu aquí