Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

El curiós incident del gos a mitjanit

The Curious Incident of the Dog in the Night-time va ser publicat el maig del 2003 per Random House (Jonathan Cape al Regne Unit i Doubleday als Estats Units). La novel·la va vendre més de dos milions d’exemplars, va rebre el premi Whitbread Book of the Year 2003, el Guardian Children's Fiction Prize 2003, el Boeke Prize 2004 i, també el 2004, l’Alex Awards, que “premia els 10 millors llibres per a adults atractius per a adolescents” i el Commonwealth Writers Overall Best First Book. El públic votant de la campanya d'alfabetització de la BBC la va considerar una de les 5 millors novel·les juvenils de l’any.
L’edició catalana va aparèixer el 2004 a RBA La Magrana, traduïda per Rosa Borràs.

El 2 d’agost del 2012 es va estrenar al Royal National Theatre de Londres l’adaptació teatral de Simon Stephens, dirigida per Marianne Elliott amb Matthew Barker, Niamh Cusack, Sophie Duval, Rhiannon Harper-Rafferty, Paul Ritter, Nick Sidi, Una Stubbs, Luke Treadaway, Nicola Walker i Howard Ward. El muntatge va guanyar 7 Olivier Awards el 2013, i des de llavors s’ha presentat també a Broadway i també de gira pel Regne Unit (fins al novembre d’aquest any).

Si no ho recordo malament, vaig llegir El curiós incident del gos a mitjanit el mateix any de la seva publicació, el 2003. Era una novel·la curta, amb un títol estrafolari (una cita, de fet, del Sherlock Holmes de Conan Doyle), signada per un autor anglès de qui mai havia sentit a parlar, anomenat Mark Haddon. A la solapa interior de la portada vaig llegir que l’autor, a més de novel·lista, era professor d’educació especial i treballava amb nens i adolescents amb diferents tipus de trastorns, especialment els anomenats trastorns de l’espectre autista. També vaig llegir que el protagonista de la novel·la, tot i no especificar-se en cap moment del relat, presentava algunes de les característiques pròpies de l’anomenada síndrome d’Asperger, un trastorn del qual jo, aleshores, tampoc no en sabia res. La història del jove Christopher Boone em va arribar a l’ànima, em va trencar el cor i va ingressar a la llista d’aquells petits grans llibres que ja mai més oblidaré.
Gairebé deu anys més tard, l’agost del 2012, el National Theatre estrenava a Londres una adaptació de la novel·la signada per Simon Stephens, un autor vinculat al Royal Court londinenc i un dels meus dramaturgs anglesos contemporanis més admirats. Gairebé abans de llegir la seva versió, ja estava convençut que mouria cel i terra per mirar de portar-la a escena a la nostra ciutat. Per què? Perquè la història que explica en Mark Haddon, i que adapta en Simon Stephens, a més de ser trepidant i divertida i sorprenent i tensa i personal i alhora transparent i enigmàtica i alhora única i “per a tots els públics”, és una història que, escrita des del cor, arriba directament al cor.
En Christopher Boone és un noi extraordinari. És extraordinàriament intel·ligent, li agraden les matemàtiques i observar el cel, de nit, imaginant que algun dia viatjarà per l’univers dins una nau espacial.
En Christopher Boone és un noi diferent. La gent el confon sovint, perquè sovint sembla que les persones tenen la mania de dir coses diferents d’allò que en realitat estan dient.
En Christopher Boone, com un petit Sherlock Holmes, s’entestarà a resoldre el misteriós assassinat d’en Wellington, el gos dels seus veïns.
En Christopher Boone, com un petit Ulisses, s’atrevirà a creuar, per primer cop, l’oceà de pors i obstacles i confusió i soroll que el separen del món i agafarà un tren, per primera vegada a la seva vida, per tal d’arribar a Londres fugint d’una mentida.
En Christopher Boone és el meu heroi. Un d’ells, almenys. I espero que passi a ser-ne, també, un dels vostres.
Julio Manrique

«Gregory (detectiu de Scotland Yard): Em vol fer parar esment en alguna altra cosa?
Holmes: En el curiós incident del gos a mitjanit.
Gregory: El gos no va fer res a mitjanit.
Holmes: Aquest és el curiós incident.»
(Silver Blaze, A. Conan Doyle, 1892)

En una revisió mèdica a l’escola, al voltant dels deu anys, em van detectar una miopia en tots dos ulls. Els meus pares em van dur a graduar la vista per encarregar unes ulleres. Quan les vaig anar a buscar i me les vaig posar, em va semblar com si de sobte m’haguessin dut a un altre món. Tot era diferent. Els objectes se m’apareixien amb una definició insòlita i hi descobria multitud de detalls nous. Als rètols llunyans, les lletres i els números que tant em fascinaven, recuperaven la seva tipografia, el relleu, la textura. Em vaig adonar que fins llavors jo havia estat veient les coses malament, i que, curiosament, no n’era conscient. Amb el temps vaig saber que hi havia persones que percebien els colors de manera diferent, i que els resultava difícil de distingir alguns colors que les altres persones separaven fàcilment. Algunes de les persones que experimenten aquests fenòmens, a vegades triguen en ser conscients que les seves percepcions són diferents de les dels altres, especialment quan la diferència amb la “normalitat” —entesa simplement com el que és més freqüent— és petita.
Imagina’t per un moment que existís un trastorn mental de naixement, incurable, produït per una alteració en l’estructura i funcionament del cervell, que afectés totalment la manera com la persona capta el món, que li dificultés la formació d’imatges mentals dels altres i d’ell mateix, dificultant-li així les seves relacions amb les altres persones, que l’obligués a un esforç continu per arribar a entendre racionalment el que als altres els ve donat per la natura, que per exemple no pogués recordar les cares, que no utilitzés el llenguatge per pensar, que necessités la rutina i temés qualsevol canvi imprevist, ni que fos de coses positives.
Imagina que la persona que ho pateix no és conscient del trastorn, i que pensa que és un problema personal de caràcter, i que com a conseqüència d’això passa per la vida autoculpant-se de les coses que no és capaç de fer, o encara pitjor, de les que ha fet malament. Imagina que dia rere dia intenta amagar a tothom aquest seu interior que l’avergonyeix, oferint una façana que pugui assemblar-se a la manera com són els altres, una façana que és alhora una barrera que el fa viure en una actuació constant, dins d’un personatge que no és ell. Imagina que aquesta situació no fa sinó augmentar el seu problema generant-li ansietat i depressió.
Imagina, a més, que no es tracti d’un trastorn excepcional sinó relativament corrent, que afecti a tot al món a una de cada cent persones. Dit d’altra manera: unes 70.000 persones a Catalunya i uns 60 milions a tot el món. I imagina encara que estigués clarament identificat en el DSM-IV-TR3, que és el manual utilitzat com a referència habitual per psicòlegs i psiquiatres de tot el món per classificar els trastorns mentals, però que malgrat això fos relativament desconegut arreu, i en especial al nostre país, fins i tot per part de col·lectius que hi haurien d’estar implicats.
Si m’has seguit, el que has imaginat no és cap ficció, sinó la realitat de l’Asperger.
Ramon Cererols
fragment extret de Descobrir l’Asperger

Mark Haddon Northampton, 1962
Es va graduar a la Universitat d'Oxford el 1981, i va fer un màster en Literatura anglesa a la Universitat d'Edimburg. Després va fer diverses feines i va treballar amb nens i adults amb discapacitats mentals i físiques. També va fer d’il·lustrador per a revistes i de dibuixant per a New Statesman, The Spectador, Private Eye, el Sunday Telegraph i The Guardian (en el qual co-signava una tira còmica).
El seu primer llibre per a nens, Gilbert's Gobstopper, apareix el 1987, i des de llavors ha publicat uns quants volums i llibres il·lustrats, dels quals també ha estat el dibuixant en molts casos. En destaquem la sèrie de l’Agent Z la dels Baby Dinosaurs. Des del 1996 també ha treballat en projectes de televisió, i va crear i va escriure diversos episodis de la sèrie Microsoap, amb els quals ha guanyat dos premis BAFTA i el Royal Television Society Award.
El 2003 va publicar The Curious Incident of the Dog in the Night-Time, amb un èxit esclatant. És el primer llibre que es va publicar simultàniament en dues versions, una per a nens i una altra per a adults. La seva segona novel·la, A Spot of Bother, es va publicar el 2006 i va ser finalista al Costa Novel Award. El 2005 publica el seu primer llibre de poesia, The Talking Horse and the Sad Girl and the Village Under the Sea. Posteriorment, al 2009 treu la novel·la Boom! i un llibre il·lustrat, Walking on The Moon.
Mark Haddon és professor d’escriptura creativa a l’Arvon Foundation i a la Universitat d’Oxford.

Simon Stephens Manchester, 1971
Es va llicenciar en Història per la Universitat de York. Posteriorment se’n va anar a viure a Edimburg uns quants anys, on va fer un doctorat a l’Institute of Education. Va ser memebre del grup d’art punk escocès Country Teasers i va fer de mestre uns quants anys, fins que ho va deixar per escriure teatre.
Comença la seva carrera teatral al departament literari de la Royal Court Theatre, on portava a terme el programa Young Writers.
D’entre les seves peces teatrals s’hi Bluebird (Royal Court Theatre, 1998, dir. Gordon Anderson); Herons (Royal Court Theatre, 2001); Port (Royal Exchange Theatre, Manchester, 2002); One Minute (Crucible Theatre, Sheffield, 2003, i Bush Theatre, 2004); Christmas (Bush Theatre, 2004); Country Music (Royal Court Theatre Upstairs, 2004); On the Shore of the Wide World (Royal Exchange Theatre i National Theatre, 2005); Motortown (Royal Court Theatre Downstairs, 2006); Pornography (Deutsches Schauspielhaus, Hanover, 2007; Festival d’Edimburg /Birmingham Rep, 2008 i Tricycle Theatre, 2009); Harper Regan (National Theatre, 2008); Sea Wall (Bush Theatre, 2008/Traverse Theatre, Edimburg, 2009); Heaven (Traverse Theatre, 2009); Punk Rock (Lyric Hammersmith i Royal Exchange Theatre, 2009); The Trial of Ubu (Essen Schauspielhaus/Toneelgroep Amsterdam, 2010); A Thousand Stars Explode in the Sky (coautoria amb David Eldridge i Robert Holman; Lyric Hammersmith, 2010); Marine Parade (coautoria amb Mark Eitzel; Brighton International Festival, 2010); T5 (Traverse Theatre, 2010); Wastwater (Royal Court Theatre Downstairs, 2011); Morning (Lyric Hammersmith, 2012); una adaptació d’A Doll's House (Young Vic, 2012); l’adaptació de The Curious Incident of the Dog in the Night-Time (National Theatre, 2012); Blindsided (Royal Exchange, 2014); i Birdland (Royal Court, 2014).
També ha escrit teatre radiofònic, i en destaquen les peces Five Letters Home to Elizabeth (BBC Radio 4, 2001) i Digging (BBC Radio 4, 2003). Per a la pantalla ha adaptat Motortown per a Film4 (2009); la segona part de la sèrie Dive (amb Dominic Savage) per a Granada/BBC (2009); i una adaptació per a un curt de Pornography per a les sèries de Channel 4's 'Coming Up' (2009).
Ha guanyat diversos premis, com ara el Pearson Award for Best New Play, 2001, per Port; l’Olivier Award for Best New Play per On the Shore of the Wide World, 2005; i la crítica alemanya de la Theater Heute el va elegir Millor Autor Estranger del 2007 per Motortown.

Julio Manrique Barcelona 1973
Actor i director de teatre. És llicenciat en dret i ha rebut formació a l’Institut del Teatre. Entre 2001 i 2013 va ser director artístic del Teatre Romea, i actualment ho és director de la productora La Brutal.
Debuta als escenaris el 1994 amb Enemic de classe de Nigel Williams sota la direcció de Josep Maria Mestres, i des de llavors ha treballat en una quarantena de muntatges, a banda de lectures i concerts, sota les ordres de directors com Peter Brook, Marcial di Fonzo Bo, Lluís Pasqual, Joan Ollé, Rafel Duran, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Àlex Rigola, Carlota Subirós, David Selvas o Oriol Broggi.
Des del 2006 es llança a la direcció amb Els boscos, de David Mamet, i posteriorment munta diverses peces de Neil LaBute, Mark Ravenhill, David Greig i Anton Txékhov. El 2013 va estrenar 4 acords i Ella y yo, de Sílvia Pérez Cruz. I el 2014, Santa Nit, una història de Nadal, de Cristina Genebat; La partida, de Patrick Marber, i la lectura Muda, muda, de Jordi Oriol.
Darrerament ha participat com a actor en els muntatges Incendis, de Wajdi Mouawad, i L’orfe del clan dels Zao, de Ji Juanxing, totes dues dirigides per Oriol Broggi; Senyoreta Júlia de Patrick Marber, dir. Josep Maria Mestres; Timó d’Antenes, de W. Shakespeare, dir. David Selvas, i aquesta temporada al Lliure, en El rei Lear, també de Shakespeare, dir. Lluís Pasqual.
En televisió ha participat entre altres a les tvmovies Carles, príncep de Viana, L’estratègia del cu-cut i 14 d’abril. Macià contra Companys, i a les sèries Isabel, 39+1, Ermessenda, Infidels i Porca Misèria.
En cinema destaca la seva col·laboració a Soldados de Salamina, A la ciutat, Febrer i Hijo de Caín.