Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Un enemic del poble

La premsa ha dit 

"Dir oportú es quedar-se curt. Allò que Ibsen va exposar a Un enemic del poble el 1882 es correspon tant amb el que anem vivint a cada moment polític, especialment l'actual, que la seva divulgació i coneixement haurien de ser obligatoris per superar els estudis de secundària, per exemple; això sí que sería una reforma educativa. Més enllà de qualsevol muntatge. (···) I el de Miguel del Arco, a partir d'una nova versió clara i fluïda, és com a mínim didàctic: il·lustra perfectament els diferents interessos econòmics que impulsen les societats d'ahir, d'avui i de sempre amb ritme i tensió, i les dues hores i poc de durada sense pauses se segueixen sense adonar-nos-en."
Begoña Barrena (El País)
"Recolzant-se en la intensitat interpretativa del sempre gran Arquillué, Del Arco ofereix un espectacle eficaç i vistós."
Ramon Oliver (Què fem)
"Res no entela el vigor d’un muntatge amb un repartiment esplèndid. Arquillué, gran com sempre, és el seu líder però Casamajor, Pablo Derqui, Mònica López i Jordi Martínez, per exemple, el miren de front sense titubejos."
Jose Carlos Sorribes (El Periódico)
“Aquesta versió, prou lliure, del clàssic d'Ibsen, està cridada a rebentar la taquilla. Perquè el treball dels actors, de tots, és impecable. Perquè juga amb un espai espectacular que es transforma de jardí de l'Eden en clavagueres immundes. (···) L'obra llisca, i és un plaer veure combatre bèsties ferides com ara Arquillué, Casamajor, Derqui, López i companyia.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)
"Un enemic del poble és un muntatge indubtablement ambiciós, amb bones idees i un grapat de notables interpretacions. Va ser molt aplaudida i serà un gran èxit."
Marcos Ordóñez (El País)

“La versió de Juan Mayorga (compartida amb Del Arco) compleix amb el seu objectiu: ressituar en un context contemporani cadascun dels personatges escrits fa més d’un segle i comprovar que les seves motivacions generen conflictes recognoscibles per a qualsevol espectador. Les interpretacions són, amb alguna excepció, excel·lents. Interessant el matís que aporta Pere Arquillué al seu Stockmann: la fermesa en les pròpies conviccions també s’aprèn. Només un contundent atac provoca que els seus dubtes i les debilitats quedin superats."
Juan Carlos Olivares (Ara)


“Al simbolisme escenogràfic –amb una tendència monocromàtica que recorda alguns dissenys de Fernand Léger– s’hi afegeixen un parell o tres de cançons (···) per acabar de trencar qualsevol estètica massa academicista. Mayorga i Del Arco, atents a les interioritats de la política del país, arriben a la conclusió que cal potenciar al màxim la lliçó moral que conté Un enemic del poble. Encara que s’hagi de desfigurar el clam per la veritat de Thomas Stockmann, un Pere Arquillué desbordat de passió; encara que la rivalitat amb el seu germà Peter, formidable Roger Casamajor, l’alcalde de la ciutat del balneari, arribi a la vora del fratricidi; tot i que Hovstad (Pablo Derqui), el director de La Veu del Poble, exhibeixi un cinisme fora mida; tot i que calgui inventar el personatge d’Aslak (Jordi Martínez) per arrodonir el complot sinistre contra el doctor que sap com n’estan de contaminades les aigües del balneari... Tot sigui per il·luminar el grau màxim de corrupció que han assolit les forces vives del municipi i garantir la claredat i profunditat del discurs de Stockmann. (···) La direcció i adaptació van optar per un muntatge populista, que no defuig el polèmic aristocratisme –aristocràcia del talent i de les qualitats morals– que proposà Ibsen, exposat aquí en una pueril assemblea entre els espectadors. Amb tot, un vibrant didactisme, molt ben interpretat.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)


“L’obra d’Ibsen, del 1882, té una inquietant vigència. (···) Es considera que (tan influent, com pot rastrejar-se en el modernisme català) avisa dels perills de la democràcia com a tirania d’una majoria que, convertida en massa, pot ser fàcilment manipulada. Però també que el discurs de Stockmann, que defensa l’aristocràcia moral dels individus lliures capaços d’enfrontarse a tothom per dir la veritat, té la seva pendent perillosa. Potser sí. Tanmateix, amagat per les formes democràtiques, s’ha instal·lat el feixisme més o menys invisible de la conveniència per la qual es consenten tota mena d’equivalents de balnearis podrits com a possibilitat d’enriquiment (d’uns més que dels altres, però amb la idea comuna d’arreplegar alguna cosa) que va destruint el món. Inquietantment vigent. Així és.”
Imma Merino (Avui)

"Mayorga y del Arco actualitzen el lèxic ibsenià per al segle XXI i en mantenen incòlume el missatge: la veritat revolucionària contra la partitocràcia i la pornografia mediàtica. (···) Llocs de treball, inversions, infraestructures... El trampós vocabulari dels interessos creats burla l'al·legat ibsenià per al 2014. Enfrontat a tothom, el doctor Thomas Stockmann (Pere Arquillué, tràgic i memorable)."
Sergi Doria (ABC)