Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Seuls

En aquest espectacle, Wajdi Mouawad continua el seu camí rere la intuïció que li ha arribat l’hora de preguntar-se què passa amb la llengua materna quan tot es posa a funcionar a través d’una altra llengua, una llengua apresa, i apresa monstruosament. Com es fa quan, per poder tornar a ser el que ja hem estat, hem de tornar a ser algú altre?
Com que aquesta pregunta estranya està íntimament lligada al cos, a la veu i a l’ésser, no podia un altre actor qui testimoniés l’autor director. I també l’autor director ha d’actuar per trobar, en el joc, el fervor de les coses.
D’això se’n diu fer un solo.

No és el fred de l’hivern ni la falta de llum. Tampoc no és l’ombra de la mort que vagareja, i encara menys la consciència d’una catàstrofe.
I, d’altra banda, tampoc no hi cap consciència. No hi ha res. Una forma letàrgica d’indiferència. És imperceptible. Amb ben poc ja fa. Una desviació d’un grau i les coses perden el sabor.
Per què llevar-te si t’has de tornar a ajeure i per què menjar si és per tornar a tenir gana i tornar a menjar i caure sense parar d’un gest a un altre, en un rumiar etern?
No és res. Una esgarrifança. Algú. Podria ser qualsevol i vet aquí el dolor. I és com fa tothom que, cada dia quan es desperta i es mira al mirall, pensa “això podria ser qualsevol”. I la vida, com un enigma, feliç o desgraciada, la vida envescada en un temps massa lineal, com una fletxa.
Això podria ser qualsevol. Es podria dir de qualsevol manera.
Si més no, això pensa quan li demanen el nom:
“Com es diu?”
– Em dic Harwan, però això no té cap importància i em podria dir de qualsevol manera, com qualsevol. És així. No és res.
Harwan, un estudiant de Mont-real de vora trenta anys que és a punt de defensar la tesi, després d’un seguit d’esdeveniments profundament banals, es queda tancat tota una nit en una mena de sala del Museu de l’Hermitage a Sant Petersburg. La nit serà llarga. Durarà més de dos mil anys i l’arrossegarà, sense que pugui imaginar-s’ho ni un segon, al capçal del llit de la seva llengua materna, oblidada des de fa molt de temps sota les capes profundes de tot allò que ell té de múltiple.
“Em dic Harwan.”
Wajdi Mouawad

L’escarabat és un insecte que es nodreix dels excrements d’animals més grossos que ell. Els intestins d’aquests animals han cregut aprofitar tot el que s’havia d’extreure de l’aliment ingerit. Però l’escarabat troba, en allò que s’ha expulsat, el menjar necessari per sobreviure gràcies a un sistema intestinal d’una precisió, finesa i sensibilitat increïble que supera el de qualsevol mamífer. Dels excrements que el nodreixen, l’escarabat en treu la substància apropiada per produir-se aquesta closca tan magnífica que coneixem, i que commou la nostra mirada: el verd jade de l’escarabat de la Xina, el vermell porpra de l’escarabat de l’Àfrica, el negre atzabeja de l’escarabat d’Europa i el tresor de l’escarabat d’or, mític d’entre tots ells, que no es pot trobar, misteri dels misteris.
Un artista és un escarabat que troba, en els propis excrements de la societat, els aliments necessaris per produir les obres que fascinen i commouen els seus semblants. L’artista, com un escarabat, es nodreix de la merda del món per al qual treballa, i d’aquest menjar abjecte aconsegueix, de vegades, fer-ne sorgir la bellesa.
W. M.

Wajdi Mouawad (Beirut, 1968)
És dramaturg, director i actor. Va passar la infantesa al Líban, l’adolescència a França i la primera joventut al Quebec, on va fer els estudis teatrals abans de tornar a instal·lar-se a França. Diplomat per l'Escola Nacional d'Art Dramàtic del Canadà, del 2000 al 2004 va dirigir el teatre de Quat'Sous a Mont-real i el 2005 va fundar dues companyies de creació: Abé Carré Ce Carré al Quebec i Au Carré de l'Hypoténuse a França. El 2007 va ser nomenat director artístic del teatre francès del Centre Nacional de les Arts a Ottawa. Artista associat a la 63a. edició del Festival d'Avinyó, hi va crear i estrenar la tetralogia Le Sang des Promesses. El 2011 el van designar artista associat al Grand T – Nantes, va iniciar la gira de Seuls, va dirigit Temps, i va començar a dur escena les set tragèdies de Sòfocles, començant per la trilogia de les dones, formada per Les traquínies, Antígona i Electra. El 2012 publica les novel·les Visage retrouvé i Anima (premi Thyde Monnier de la Société des Gens de Lettres, premi Phénix de Literatura, entre d’altres), que es presenta en l’edició catalana aquesta mateixa setmana. Per al 2015 prepara la integral Sòfocles.
obra teatral
La seva carrera d’autor i de director teatral comença al Théâtre Ô Parleur, portant a escena els seus propis textos: Partie de cache-cache entre deux Tchécoslovaques au début du siècle (1991), Journée de noces chez les Cromagnons (1994) i Willy Protagoras enfermé dans les toilettes (1998); després Ce n’est pas la manière qu’on se l’imagine que Claude et Jacqueline se sont rencontrés, coescrita amb Estelle Clareton (2000). El 1997 el seu teatre marca un punt d’inflexió amb Littoral, que adapta i porta al cinema el 2005; una experiència que repeteix amb Rêves (2000), i després amb Incendies (2003), que munta també en rus al Théâtre Et Cetera de Moscou, i amb Forêts (2006). El 2008 escriu, dirigeix i interpreta Seuls. El 2009 es consagra amb la tetralogia Le Sang des Promesses, que recull, a més d’una nova versió de Littoral, els espectacles Incendies, Forêts i la creació Ciels. El març del 2011 estrena Temps. I el mateix any signa un conte per a nens: Pacamambo, una novel·la: Visage retrouvé, i un volum d’entrevistes amb André Brassard: Je suis le méchant!
Actor de formació, interpreta papers en set dels seus espectacles, però també sota la direcció d’altres artistes, com Brigitte Haentjens a Caligula, d’Albert Camus (1993); Dominic Champagne a Cabaret Neiges noires (1992), o Daniel Roussel a Les Chaises, d’Eugène Ionesco (1992). Més recentment, interpreta Stepan Fedorov a Les Justes de Camus, dirigida per Stanislas Nordey.
Paral·lelament, porta a escena altres universos: Al Malja (1991) i L’Exil, del seu germà Naji Mouawad; Voyage au bout de la nuit, de Louis-Ferdinand Céline i Macbeth, de W. Shakespeare (1992); Tu ne violeras pas, d’Edna Mazia (1995); Trainspotting, d’Irvine Welsh (1998); Edip Roi de Sòfocles (1998); Disco Pigs, d’Enda Walsh (1999); Les Troianes, d’Eurípides (1999); Lulu le chant souterrain, de Frank Wedekind (2000); Reading Hebron, de Jason Sherman (2000); Le Mouton et la baleine, d’Ahmed Ghazali (2001); Six personnages en quête d’auteur, de L. Pirandello (2001); Manuscrit retrouvé à Saragosse, versió operística d’Alexis Nouss (2001); Ma mère chien, de Louise Bombardier (2005) i Les trois soeurs, d’A. Txékhov (2002), que encara gira.
Actualment treballa en les seves versions escèniques de les set tragèdies de Sòfocles, en diversos blocs: Les dones Les traquínies, Antígona i Electra– en primer lloc, seguides el 2011 d’Els heroisÀiax i Èdip Rei– i per Els moribunds –Èdip a Colonos i Filoctetes–, el 2014.

Des de fa diversos anys, cada etapa del treball de Wajdi Mouawad marca una aproximació entre les pràctiques teatrals de França i del Quebec. L’estrena de de Littoral el 1997 a Montreal li va donar l’oportunitat de fer gira francesa, passant pel Festival d’Avinyó. Incendies es va estrenar a França, amb un equip totalment quebequès en coproducció entre teatres francesos i quebequesos. Amb Forêts, el 2006, la col·laboració artística es fa també amb intèrprets, creadors, tècnics i equips de producció compartits. El 2009, el procés continua amb Le Sang des Promesses, que reuneix durant dues campanyes seixanta persones franceses i del Quebec. Des de llavors, tots els seus espectacles impliquen conjuntament les seves dues companyies de creació, fundades el 2005: Au Carré de l’Hypoténuse a França i Abé Carré Cé Carré al Quebec.


Au Carré de l’Hypoténuse Per explorar nous mètodes de treball i enriquir-se amb experiències diferents, Wajdi Mouawad va implantar una part de la seva aventura artística a França. Penant en la creació de l’espectacle Forêts, va néixer la iniciativa de muntar una estructura francesa. Com que la història de l’espectacle se situa a les dues bandes de l’oceà, semblava lògic que l’equip artístic i administratiu estiguessin organitzats de la mateixa manera. La companyia va agafar el nom de les matemàtiques de Pitàgoras, fent referència al seu teorema: en un triangle rectangle, el quadrat de la hipotenusa [le carré de l'hypoténuse] és igual a la suma dels quadrats dels catets.

Abé Carré Cé Carré Fundada per Wajdi Mouawad i Emmanuel Schwartz, la companyia neix de la voluntat d’aquests de tots dos directors artístics, en tant que els permet una llibertat de creació i de producció dels espectacles. Ells dos es van conèixer als càstings del Quat’Sous. Sorgits de dues generacions, situats en etapes diferents en la manera de relacionar-se amb la creació, van unir esforços per treballar junts i per separat amb aquest nou instrument. Aquesta companyia també està inspirada i guiada pel triangle rectangle de Pitàgoras, anomenat segons el teorema A2 + B2 = C2.
Wajdi Mouawad és artista associat a la Grand T. Au Carré de l'Hypoténuse és una associació en conveni, creada segons la Llei 1901 pel Ministère de la Culture et de la communication DRAC Pays de la Loire, i compta amb el suport de la Ciutat de Nantes. Abé Carré Cé Carré compta amb el suport del Conseil des arts et des lettres del Quebec.

El triangle rectangle

Triangle superior:

  • hipotenusa ART
  • catet major Poesia
  • catet menor Teatre
  • angle entre ART i Poesia: Família

Triangle inferior:

  • hipotenusa POR
  • catet major Desconegut
  • catet menor Excel·lència
  • angle entre POR i Excel·lència: Ajuda
  • angle entre Excel·lència i Desconegut: Nens
  • angle entre POR i Desconegut: Escola

Teatre2 + Poesia2 = ART2.
Desconegut2 + Excel·lència2 = POR2.

Aquests dies Wajdi Mouawad presenta a Barcelona la seva novel·la Anima, que publica en català Edicions del Periscopi i en castellà, Destino.
Si en voleu saber més, cliqueu aquí sota.

Edicions del periscopi
Destino