Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Pàtria

La premsa ha dit 

“Jordi Casanovas demostra, de nou, tenir ambició. Pàtria és una peça complexa que manté la tensió durant dues hores des del primer minut. La trama no té ni un moment de respir. Aquesta comèdia tràgica intenta fer un símil de com es destrueix una família senzillament feliç a canvi d’uns ideals socialment compromesos i emocionalment patriòtics. I de com la traïció apareix en el revers de la sinceritat. (···) Per moments, pot semblar que l’única voluntat és posar en escena una caricatura de la realitat. I Pàtria és molt més que això. Amb uns diàlegs simples, es descobreixen les contradiccions. (···) Es viu una situació quotidiana però no realista. Ara, la realitat se l’ha menjat.”
Jordi Bordes (El Punt/Avui)


“Pregunta: Pàtria és un text favorable a l’independentisme? Sí. Pregunta: Pàtria és un text sobre l’independentisme? No. No és la premissa de fons que articula aquesta obra. Pregunta: Pàtria és un text polític? Depèn. (···) L’interessant és que la força que empeny aquest personatge a qüestionar el sistema es basa en una gran mentida, en una construcció mítica propiciada pel rancor d’una mare. Raventós (Francesc Orella) vol ser l’heroi que hauria pogut ser el seu pare. La seva energia prové d’una memòria històrica sense fonaments que s’alça, transcendent, per tapar un episodi de despit. Un líder manipulat. (···) Una proposta valenta en la seva lúcida decepció.”
Juan Carlos Olivares (ARA)


“Pàtria és un drama enaltidor d’un eventual triomf polític exposat amb una elementalitat innocent. L’absència de tota veu oposada a l’ideal sobiranista del líder de la història –Miquel Raventós (Francesc Orella), un periodista ‘indignat’ llançat a la política– omple el relat fins al capdamunt d’una ingenuïtat aclaparadora. Pàtria, però, és també una reflexió sobre el paper de la família al si de la col·lectivitat. (···) El que inquieta no és l’speech de Francesc Orella, magnífic, impecable al llarg de tot l’espectacle, sinó l’aplaudiment que provoca en el públic el seu crit escatològic, un eco del desprestigi de fons on potser s’està enfonsant la classe política catalana. Al costat d’Orella, Àlex Casanovas destaca especialment d’entre el grup de bons intèrprets que es fan ben mereixedors de l’ovació final, per càndida que pugui semblar: Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach i Marcel Borràs. (···)El text tal vegada més ambiciós de Jordi Casanovas.”
Joan Anton Benach, (La Vanguardia)


Pàtria es va començar a gestar molt abans d’aquest brot col·lectiu d’independentisme, però pels molts punts de trobada amb la situació política actual a Catalunya, sembla com si l’hagués escrita la setmana passada.”
Begoña Barrena (El País)


“Amb aquest títol i en la conjuntura actual, la Pàtria de Jordi Casanovas sembla condemnada a seguir els designis de l’independentisme messiànic. Però, més enllà de l’actualització obligada per l’actualitat, el text de Casanovas fa incís en un aspecte lligat al nacionalisme com és l’ocultació de la memòria quan no serveix per a l’exaltació. (···) L’autor posa damunt de la taula que les virtuts i misèries catalanes són les mateixes que les de qualsevol altre lloc; que la supervivència sota el franquisme s’acostuma a disfressar d’heroisme; que la corrupció i la mala política no desapareixeran en una Catalunya independent… I el més important: que aquest país ha construït un discurs ‘patriòtic’ sobre mitges veritats que molts ciutadans de bona fe han rebut amb la credulitat d’un nen.”
Sergi Doria (ABC)


“Què diantre té aquesta obra per despertar una acollida tan unànime i entusiasta? (···) Jordi Casanovas sembla anticipar-se sobre l’escenari a la més rabiosa actualitat. Però, entre aquesta rabiosa actualitat i l’obra del jove dramaturg hi ha una diferència notable: al teatre, tot és mentida. (···) L’obra de Casanovas és duríssima amb la classe política catalana, però també, atenció, amb els mitjans de comunicació o, si es vol, amb un cert tarannà comunicatiu. Després de veure el numeret de l’indignat periodista, ens adonem que ens trobem davant d’un paio amb caràcter i, si més no, una mica perillós. (···) La lliçó de l’obra té, en la meva opinió, un punt amarg. Tot sembla indicar que l’indignat periodista ha caigut en la seva pròpia trampa, que ha estat devorat pel seu propi discurs, pel seu propi personatge i no simplement, com puguin pensar alguns, pels esdeveniments… Qui és, en realitat?”
Joan de Sagarra (La Vanguardia)


“La peça té paral·lelismes amb l’actualitat però va molt més enllà de l’independentisme. (···) L’espectador és interpel·lat i participa en la reflexió de l’obra. Els intensos debats al final de la funció donen fe de l’interès suscitat per la proposta.”
César López Rosell (El Periódico)


“El seu autor mostra maduresa i complexitat, allunyant-se del maniqueisme i posant de manifest moltes qüestions que generen debat. La promíscua relació entre periodistes i polítics, la construcció d’un líder polític a cop de “relat” i “spin doctor”, la preparació d’una campanya electoral, la gestió d’un debat televisiu, la intervenció d’un govern en els mitjans de comunicació públics −qüestió molt comentada aquests dies−, l’ús i/o abús de xarxes socials com twitter o el pas de la violència verbal a la física són també temes que es tracten a l’obra des d’una perspectiva que afectaria l’esfera pública. Però Casanovas també incideix en l’esfera privada a través del personatge protagonista amb reflexions sobre quins són els propis orígens i com enfrontar-se a la sorpresa i la decepció, com un home pot ser fidel a ell mateix sense trair-se, com es gestiona la malaltia d’un fill o com protegir la família i la intimitat quan hom és objecte de màxima atenció mediàtica. (···) Teatre d’idees sense renunciar a la ironia, Una de les propostes imprescindibles d’aquesta temporada gràcies a la direcció del mateix Casanovas i a uns intèrprets en estat de gràcia. “
Teresa Ferré (Notes d’escena)