Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

La indagació (Un oratori en onze cants)

La premsa ha dit 

"Faig una estranya confessió. Mai havia dubtat, còmodament assegut a la meva butaca, davant la justesa de dedicar un aplaudiment, més o menys llarg i intens segons la satisfacció, al final d’una obra de teatre. Dissabte a la nit vaig pensar, per primer cop, si realment calia. Em vaig preguntar: ¿Els actors, el director, l’autor de l’obra, volen realment que aplaudeixi o preferirien un eloqüent i còmplice silenci del públic? Sis actors a les ordres de Carme Portaceli havien interpretat al Lliure de Gràcia La indagació (un oratori en onze cants), escrita per Peter Weiss a partir del que ell mateix va viure als judicis a funcionaris i polítics d’Auschwitz celebrats a Frankfurt a principis dels anys seixanta. Es pot aplaudir el testimoni de l’horror? Es pot aplaudir la cínica negació del mal? Vaig aplaudir maquinalment, d’esma, rosegat pel dubte. Hi ha convencions que a vegades violenten el sentit comú. Al cinema no forma part del ritual aplaudir al final d’una sessió, peròalguns cops el públic s’hi rebel·la. Al teatre, l’hàbit dicta que empre toca picar de mans: els actors són allí al davant i bé mereixen un gest. A voltes, però, seria ben humà– fins i tot ben teatral– que els espectadors, commoguts, imbuïts de l’esperitde l’obra, l’acomiadessin en silenci o amb llàgrimes als ullso baixant a abraçar els actors. És el que m’hauria agradat: abraçar la Rosa Boladeras, abraçar el Manel Barceló, abraçar-los a tots."
Ignasi Aragay (Ara)