Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

La paraula 'veritat'

la paraula veritat

En un teatre, mentre s’assaja, o abans i després d’una funció, segurament la paraula més repetida és la paraula “veritat”. El teatre és sempre una recerca de veritat (de vegades només es tracta de “versemblança” o de “credibilitat”, però nosaltres en continuem dient “veritat”) dins de cadascú de nosaltres, en companyia dels altres, per intentar poetitzar-la, fer-la créixer fins a l’universal i compartir-la amb un tercer: l’espectador. El teatre no és la vida sinó la metàfora de la vida, hem dit durant el segle xx. Ho és, o ho era?
Aquest moment convuls, de canvi de pell de la societat, ens ha portat fakes i postveritats. Malauradament, un triomf global de les diabòliques teories de Goebbels, que ja formen part de la nostra vida i que ens veiem obligats a admetre amb un somriure d’emoticona, mig estorats, mig acollonits.
I ara, què? De quina veritat estem parlant? Quina veritat hem de perseguir? En el cas del teatre, una veritat pactada, és clar: la veritat/mentida. Com sempre. O potser ja no és com sempre?
Ara la mentida és una altra i la veritat també, i per tant el pacte amb l’espectador també canvia. El “relat” que ens demana i ens demanen des del teatre és un altre. El mirall encara serveix perquè encara continua reflectint, però tots sabem que es va trencar fa temps en mil bocins.
Si miro a vol d’ocell els projectes de la Temporada 18/19, em semblen sobretot d’una profunda porositat amb la societat que ens envolta, amb les persones que ens envolten, artistes o no. Aquesta porositat militant, que es troba en la base genètica del Lliure, ens ha ensenyat sobretot a multiplicar mirades, a acompanyar artistes molt diferents que, al mateix temps que lluitaven contra la precarietat –aquests darrers anys encara més– buscaven, tots, històries noves i  llenguatges nous per parlar a les noves orelles i fer-se ressò de les noves veus que arriben del carrer. La Temporada 18/19 és una evidència que els canvis que estan transformant el teatre ens han vingut per allò que els polítics i els mitjans anomenen “els continguts”. La vida, plena de formes i mirades molt diferents, ha entrat al teatre com una ventada i ens ha fet veure que per arribar a trobar una veritat nova primer cal mirar amb ulls nous, nets de prejudicis, la pròpia realitat i la dels altres. Tots els projectes, fins i tot els que neixen d’una proposta textual, van més enllà de la metàfora per ensenyar realitats diferents, moments de la vida que ens envolta o retalls de memòria col·lectiva que també formen part de la nostra realitat. Al capdavall, el teatre és l’únic lloc on, d’una manera natural, tenen veu els vius, els morts i fins i tot els esperits d’aquells que no van existir mai en carn i ossos.
L’espectador ve al teatre perquè, de vegades, el teatre l’ajuda a entendre la vida, la pròpia i la dels altres. Els espectacles de la temporada vinent (és just que d’aquesta trobada amb el públic se’n continuï dient espectacle?) són el fruit de molts desitjos d’ensenyar moments de vida plens de present. Acompanyant aquests desitjos –i això és el nostre ofici– ens trencarem el cap i ens esgarraparem l’ànima, o ens farem pessigolles per trobar la manera d’explicar-ho, de trobar els nous llenguatges que desterrin la vella ficció per crear la nostra, la del nostre temps, partint d’aquesta mirada nova i de les realitats que, d’una manera legítima, continuen pujant a l’escenari o bé hi pugen per primera vegada.

Lluís Pasqual

amb la col·laboració de

mitjans patrocinadors

entitat concertada amb

Custom Search 2