Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

DIARI D'ASSAIG - LA MALALTIA

Diari d’assaig
 

Treballem per a una empresa de reformes de la llar. Jo tinc cinc anys d’experiència, i la meva companya Aida, més. Molts més. Jo no m’he presentat, però em dic Bernat. Farà cosa de dos mesos, vam ser cridats al Teatre Lliure per tal d’avaluar els desperfectes ocasionats per unes fortes pluges.

En una primera tasca de reconeixement, vam observar que l’estructura externa, situada a la part posterior del torreó que presideix la cruïlla entre la Sala Fabià Puigserver i les oficines, estava en perfectes condicions. Amb una segona revisió, aquesta amb utensilis que ens faciliten els nostre proveïdors, amb garanties de fins a cinc anys de mitjana, vam confirmar el nostre diagnòstic inicial. Un fet desconcertant per a nosaltres, i per al nostre cap, que desconeixia la situació.

Aquesta experiència és força similar a la que té K., el protagonista d’El castell de Franz Kafka. Un text publicat pòstumament pel seu editor, Max Brod, l’any 1926. El mateix any que s’estrena El mal de la joventut, l’obra de què parteix el muntatge que Juan Carlos Martel dirigeix al Teatre Lliure. Amb els Diaris d’assaig, presentem al públic del teatre les interioritats del procés d’assaig. Des de l’experiència personal, i resseguint aquest procés, volem posar en valor els oficis que hi han intervingut durant aquests mesos i fins a l’estrena de l’espectacle.

Us animem a continuar llegint aquest Diari per conèixer quin mecanismes ha utilitzat la companyia per elaborar el vestuari o la dramatúrgia. Volem mostrar-vos de primera mà la tasca d’elaborar un muntatge d’aquestes característiques i, tot això, des de l’atenta mirada de dos cronistes que s’han incorporat al muntatge i han seguit amb atenció la seva evolució.  
 © Bernat Reher

 

Els Diaris d'assaig són fruit d'una col·laboració d'Aida Moré i Bernat Reher amb el Teatre Lliure. 

Anar a la plana de La malaltia

 

El tema, la joventut

Sortim de la sala i desfem el camí laberíntic que ens ha portat a la sala d’assaig. Amb en Bernat comentem què hem vist, baixem les escales i parlem en veu baixa, no fos cas que algú escolti els nostres punts de vista. Entre això i la mascareta acabem alçant la veu però, per sort, ja som a la plaça Margarida Xirgu i ens dirigim al metro. Ja podem discutir sobre la joventut tranquil·lament.
 
A casa, mentre sopo, hi ha frases de l’assaig que encara em ressonen. Estic cansada, de què? De mi mateixa. Què seràs quan siguis gran? Quan ets gran: als 18, als 30 o potser als 50?

Em desbordo:
- I jo
- Jo també
 

I van passant els dies i ara no només recordo les frases. També alguna imatge. És la vida mateixa que em parla, que em vol desperta, em vol jove. Jove, activa, valenta, vital. Carpe diem. Va noia, va!
I amb tot, us escupo això. La meva “malaltia” de la joventut, un cop he resseguit aquest procés:
 
veure el vídeo

Gràcies Núria per posar paraules a allò que em ronda pel cap.
Tant de bo veure tants joves a escena fos una nova normalitat.

Per acabar, l’assaig general

Uns ulls observen, enmig de la foscor. Podrien ser només els d’una persona, però són els de moltes, és el darrer pas perquè el públic entri a la sala. Ara es perfilen els últims detalls: es corregiran algunes posicions, les llums ja quasi estan enllestides, el so també. Vestuari, per sort, va quedar definit ja fa dies. La irrupció d’un efecte sonor ha d’entrar abans, l’estora ha de quedar més centrada, “vigileu” us esteu oblidant aquesta part del públic, diu el director.

L’obra juga amb la tècnica, des del vídeo, la dramatúrgia, el so, la llum. Crea la sensació constant d’interferències i cerca una constel·lació, també cronològica, de l’argument. Aquest és potser, l’aspecte determinant que la companyia ha d’encarar. Les actrius i els dos actors ara ja reben les últimes indicacions, es dibuixen les darreres accions. Sempre queden alguns dubtes i ara és el darrer moment abans que l’espectacle rebi el públic. El temps pesa, de l’inici dels assajos fins a dia d’avui. Hi bateguen sensacions contraposades, polaritzadores, cert esgotament d’hores i setmanes seguides d’assajos, i ganes d’entregar als espectadors tot aquest recorregut.

Des de la primera vegada que vaig accedir a la sala d’assaig, he vist com l’univers d’aquests joves canviava. El fet de treballar per escenes carregava d’energia, de llum, les petites escenes que conformen l’espectacle. Els monòlegs de la Désirée, les cançons... eren petits oasis. Ara l’estructura pesa, i la malaltia que és la joventut també i es fa present a tota l’obra. La llum que il·lumina igual a tothom a la sala d’assaig i la penombra de la Sala Fabià Puigserver. Miro enrere, recordo aquelles imatges de l’eufòria quan sonava “Don’t let me down”; ara, en canvi, les paraules d’aquests joves em fan mal, i em fan pensar en aquest futur cruel que ens espera. A mesura que l’obra ha tingut coherència i el muntatge ha pres forma, hi ressalta la duresa de la tragèdia: és des de la foscor que ressonen preguntes d’extrema duresa i crueltat.

La malaltia - quadern d'assaig © Bernat Reher

Interferències de la llum, vestuari

    
La malaltia - figurins © Adriana Parra

"El contrast. El contrast no és l’eix vertebrador de res, però ajuda a fiançar les conviccions, sobretot en matèria de teixits. La càmera accentuarà la composició, caldrà que els teixits siguin molt cuidats, els detalls ben dibuixats. Amb aquest moviment de la càmera ajudarem a crear la sensació que el vestuari de l’un passa a l’altra, i així fins que tots es contaminin. Verd, ocre, magenta, vermell, blau cel. I a la pantalla apareixen blaus, vermells, verds, el contrast ressalta el vestuari i els canvis entre acte i acte són decisius.”

A la part dreta de l’espectador hi ha tot el vestuari de l’obra. De fet, tota l’escenografia no és a escena, s’hi incorpora més tard. L’objectiu és integrar el canvi de vestuari al moviment, al pas d’escena a escena. De l’actriu al personatge. En la composició final, s’observen certes interferències, colors que ressalten sobre el conjunt, la primacia del vermell que va rotant, es va traslladant. Això permet oposar la lleugeresa de les escenes inicials al dramatisme que regna en les escenes d’El mal de la joventut.

El vestuari, en conjunt, ens és contemporani. Continua la línia general, l’ús de la tècnica, és el mecanisme que defineix la forma de l’espectacle, amb un treball minuciós del so, de la il·luminació i de la imatge que afecta de ple el resultat. Un treball dels matisos que han sorgit dels intèrprets, que evolucionen com el seu vestuari, esdevenint permeable al que succeeix a escena. Qui és qui?, es pregunta algú. Silenci, es reprèn l’assaig. El vestit que acaba d’arribar és una talla massa gran. S’intentarà ajustar a sastreria o bé se n’haurà d’adquirir una talla més ajustada.

 La malaltia - quadern del Diari d'assaig © Bernat Reher

Per començar, fantasmes

 © Bernat Reher

PER COMENÇAR, FANTASMES

 

I'm in love for the first time / Don't you know it's gonna last"

“Hi ha coses que haurem de perfilar, sobretot els monòlegs.” És la primera frase que he pogut escoltar el dia que he pujat a la sala d’assaig. Perfilar els monòlegs de la Désirée i recol·locar alguns fragments a lloc han estat les tasques de la dramaturgista. Tot just fa una setmana, han conclòs el tercer acte, i ara la companyia aixeca el text.

La malaltia parteix de la peça de  Ferdinand Bruckner i incorpora molts textos d’autors contemporanis per fer més fàcil la translació al nostre dia a dia d’aquests joves. N’és un punt de partida. La tasca principal, o l’encàrrec que li van fer arribar a l’Íngrid Guardiola, va ser mantenir “el foc conceptual encès”, i incorporar al muntatge càpsules audiovisuals i escenes de l’obra original.Des del mes de desembre, a les plantes superiors, la companyia assaja cada tarda. Hi ressonen cançons, crits i “cavalls salvatges”. Els temes principals que apareixen amb més virulència són la depressió, la joventut i l’opressió d’allò que anomenem ‘sistema capitalista’. El suïcidi acaba esdevenint l’eix vertebrador  de l’espectacle sobre el qual les actrius realitzen el joc de portar a l’extrem el concepte de personatge. Qui parla? Qui és? Una situació gairebé espectral d’absorció de la màscara escènica. Així, hem observat la presència de personatges desapareguts, que deambulen per la Sala Fabià Puigserver. Un director de teatre, una dramaturga, poetes i alguna novel·lista. Espurnes de tots ells són presents en el muntatge, accentuant la presència de molts ulls que miren i vigilen els personatges, apareixen i reapareixen. De “nova normalitat” és del que reflexionen els personatges, amb l’ajuda d’aquests fantasmes que intenten viure en un món que ens impedeix observar altres realitats.

La dramatúrgia situa els protagonistes en un espai, un món: el seu. D’on no hi ha gaires escapatòries possibles. Les sales del Lliure estan governades per ànimes fantasmals que es deixen observar en certs moments del dia. Després d’una tasca d’investigació per part de l’equip del Diari d’assaig del teatre, cerquem persones que hagin vist presències estranyes durant aquests mesos d’assaig. Les que hem trobat, que s’han volgut mostrar en l’anonimat, expliquen que a les parets de la planta superior, han aparegut càlculs matemàtics que plantegen problemes de macroeconomia i, tot seguit, s’han esborrat. L’equip de so, altrament, s’han trobat amb nombroses dificultats a causa d’un seguit d’interferències, d’una dona que responia un qüestionari reafirmant-se com a escriptora d’èxit. La setmana vinent, continuarà.

 

La malaltia - quadern del Diari d'assaig © Bernat Reher