“Xavier Albertí, que ja va dirigir Soterrani, firma aquest muntatge que protagonitzen Anna Lizaran i Alícia Pérez, dues actrius com una casa de pagès que se sostenen l’una en l’altra, i no només en el ball final, sinó durant tota la funció. (···) La mà d’Albertí es nota en l’eficàcia d’uns efectes molt simples amb què subratlla la cosa del thriller(fos a negre al final de cada escena i inici de la següent de manera que cada primera frase comença a les fosques) i en l’equilibri que ha aconseguit entre totes dues intèrprets.”

“Benet prescindeix de l’artifici argumental, de la necessitat d’un secret per revelar i de la tendència a la pompositat tonal. (···) Han de veure com l’Anna Lizaran i l’Alícia Pérez interpreten els seus personatges sense buscar en cap moment les simpaties del públic. Els seus personatges no són dames adorables: són dues dones desgraciades i sense horizonts. Són bordes, solitàries i amargues, punt. Això no impedeix que brolli l’humor, hilarant per contrast. Ni l’emoció. L’emoció meravellosament continguda de l’enorme Lizaran a l’escena del tebeo, i l’emoción que et fa un nus a la gola quan Alícia Pérez es trenca compartint el record de la desgràcia que va destrossar la seva su vida.”

“Un altre gran exercici interpretatiu d’Anna Lizaran, ben acompanyada per Alícia Pérez. Ella pot amb tot.”

“Dues dones que ballenconté molts dels llocs comuns presents a les obres de l’autor. L’interès per la decrepitud, tant del paisatge com dels personatges, i els finals tancats contundentement. Entrenat amb les telenovel·les, Benet i Jornet connecta bé amb el públic amb els seus personatges de carrer. Però en aquesta última producció hi ha una pràctica depurativa interessant: l’autor busca l’essència del drama i el serveix sense accesoris. I, malgrat tot, ens fa riure o, com a mínim, somriure. (···) A Dues dones que ballenno hi ha dobles sentits, no hi ha equívocs... Hi ha el que diu el títol, però molt ben explicat.”

“La nostra gran actriu, Anna Lizaran, es fica ara a la pell d’una dona vella, confinada en un pis vell (···). Xavier Albertí li té agafada l’ànima a Benet i Jornet i, com ja va aconseguir amb la citada Soterrani, condueix les escenes pel camí d’una contenció interpretativa que remarca la naturalitat dels derrotats, el punt tràgic del drama humà de les protagonistes. (···) Tot plegat amb una exquisida escenografia igualment realista de Llorenç Corbella. (···) Aquest és un teatre subtil en què, si no hi ha la veritat, no queda res. Dues dones que ballenno és una obra que remogui consciències, ni descobreix res de l’altre món, però estem segurs que tindrà, i ho mereix, el favor del públic.”

“Amb què més en pot sorprendre l’Anna Lizaran? Ha fet de tot i cada vegada el seu paper sembla més ben resolt. Amb més autoritat. Amb més brillantor. Dues dones que ballen és aquest fenomen de la interpretació aplicat ara a la figura d’una vella humil. (···) Al seu costat, convincent, crescuda com mai, Alícia Pérez en el paper d’una jove asistent. (···) Dues dones que ballen és exemple d’una direcció formidable.”

“Lizaran i Pérez trenen una interpretació continguda i còmplice, d’una rara qualitat d’expressió que infon veracitat i manté l’acció en una continuada incandescència.”

“Tan creïble i tan tocat d’una emotivitat controlada i farcida de tocs d’humor com ho està tot en aquest espectacle tan intel·ligentment dirigit per Xavier Albertí.”