“[La casa de la fuerza] és una de les sorpreses, un espectacle revelació d’aquesta edició d’Avinyó, en el qual la performance avança el teatre i el cos guia el cap. En aquest cas, el cos serveix de vàlvula d’escapament de la impossibilitat d’estimar que travessa el principi de la representació. (···) Cinc hores no es poden resumir. Sapigueu que estan habitades per Les tres germanes de Txékhov, l’omnipresència de Glenn Gould i pel Cum Dederit del Nisi Dominus de Vivaldi, i també pels ambients càlids dels mariatxis.”

“Angélica Liddell té alguna cosa de penitent i de ploranera antiga. I podem veure La casa de la fuerza com una cerimònia a les mortes, un ritual curosament orquestrat per carregar la dissort del món, una manera de reobrir les ferides abans de tornar-les a tancar eventualment.”

“Angélica Liddell desafia el temps, l’espai, les lleis de la gravetat. Podríem pensar que es malmena el cos en una provocació estudiada, però això seria fer-li un judici fals. Perquè la violència és a les paraules, als actes perpetrats fora de l’escenari per homes marcats per la bestialitat. El teatre de Liddell cura les llagues obertes de les nostres germanes de Ciudad Juárez, província de Chihuaha, raptades, violades, assassinades i llançades als abocadors de la ciutat. I és trasbalsador.”

“Impressiona el poder de la paraula com fa estremir la profunditat i l’estètica dramatúrgica d’algunes escenes També corprèn el monòleg del segon acte, quan Angélica Liddell s’ofereix nua. Nua de tramoia. De roba. De pudor. De fre. (···) No hi ha moralitat ni esperança en el miserere de Liddell, però La casa de la fuerzasí provoca un estat de suggestió, d’estremiment i de silenci.”

“Angélica Liddell és primer una tequil·lera ardent, gairebé una adolescent retardada que, com Agripina de Brétecher, està convençuda de la infinitat del seu patiment, de la impossibilitat de tornar a ser estimada. “S’ha de treballar”. Angélica Liddell és una treballadora.”

“Sagnades per curar el cor, cossos tenallats per revelar els estigmes de les cicatrius morals, crits de dolor, la composició és d’una bellesa que talla l’alè d’emoció. L’escriptura densa d’Angélica Liddell és sorprenent per la violència i la coherència.”

“Unint el dolor amb la bellesa, fent-los germanes i bessones, com ella mateixa és la germana i la bessona dels seus companys d’escenari, la petita Angélica Liddell ens ha obligat a pensar-hi. Hi ha esmerçat els nervis en viu. Cadascú descobrint, a través d’aquest espectacle, la seva pròpia Casa de la fuerza, l’espai de la seva pròpia violència.”