Creant El fascinant noi...

De vegades sents que tens una relació estranya amb una sala de teatre. Així ho vaig sentir amb el desaparegut Teatre Malic, que va ser la primera sala on em vaig estrenar fa 10 anys, i em passa també amb l’Espai Lliure.

Des del primer dia que vaig entrar com a espectador en aquesta sala, em vaig enamorar d’ella, tant i tant que només somiava en poder estrenar-hi, viure-la i fer-li una obra a mida.

Ho vaig intentar fa tres anys. Tenia una idea de fer-hi una obra que es deia El món groc, on parlava d’un món que tenia al cap. Quan li vaig explicar a l’equip del Lliure, recordo que l’Àlex Rigola em va dir que allò, més que una obra de teatre, creia que era un llibre. En sortir de la reunió vaig decidir que tenia raó i vaig escriure un llibre que m’ha portat molta felicitat.

L’any passat, l’amor per una sala on havia vibrat amb p.p.p.,  Après moi, le déluge, V.O.S. i tantes i tantes obres, em va tornar a captivar i vaig decidir que volia tornar a provar sort. Així doncs, vaig dedicar-me a pensar una altra obra per aquesta sala que tant estimo.

I el primer que va néixer va ser aquest títol: El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals. Em va venir una nit a Menorca, com després vindrien les altres peces de l’obra. És com si aquesta obra me la trobés a trossos i tots portessin unes marques fluorescents perquè sàpiga que pertanyen a El fascinant noi...

I aquests retazos han estat: l’ajuda inestimable de l’Andreu Rifé, sense el qual no existiria aquesta obra; la trobada d’un pintor com el Llorenç Pons, que té una forma de crear que fa que el meu esòfag se senti molt viu; la felicitat de treballar amb dos increïbles actors com són el Juanma Falcón i el Roger Berruezo, que s’han deixat la pell en aquesta obra, i la sort final de topar-me amb un quartet de jazz amb un cantant que té agulles de gramòfon en lloc de cordes vocals.

Sens dubte, compleixo un somni fent una obra per a aquesta sala que estimo; és de fet un acte d’amor i de sexe. Jo sóc dels que pensen que els teatres estan vius, el públic s’hi deixa una mica de la seva vida i els actors hi viuen per sempre. Espero, per tant, ansiós que una part vostra i nostra es quedi per sempre amb El fascinant noi...

Albert Espinosa

Hacer trabajos manuales requiere de paciencia, empeño, imaginación, destreza y alguna que otra cualidad más. Cuando las juntamos todas y las ponemos a trabajar, se libera algo de nuestro subconsciente y nuestro cuerpo reacciona con un gesto peculiar: sacar la lengua, apretar los labios… hay miles. Mi madre, por ejemplo, siempre que hace algún tipo de trabajo manual, deja entreabierta la boca y empieza a abrirla y cerrarla de una manera muy particular. Mi sobrino, de casi dos años, abre la boquita en forma de "o", e incluso cambia su respiración. En definitiva: todos tenemos nuestro “gesto de trabajo manual” y generalmente lo conocemos, aunque no podamos controlarlo. Para encontrar el gesto de trabajo manual de Dani he improvisado, modificado, observado estos gestos en la gente y, finalmente, he dejado que Dani usara el que más iba con el. Ha sido apasionante buscar una “cara de hacer trabajos manuales” que no es la tuya, darle vida y dejar que fluya. Ahora, mientras escribo estas líneas, me doy cuenta de que, sin querer, he hecho el gesto de Dani. Inevitablemente, ya forma parte de mí. Espero que disfrutéis de la obra.

Juanma Falcón

Hacer El fascinant junto a Albert y Juanma ha sido un regalo inmejorable. Unos ensayos llenos de emociones y colores. He podido encontrar dos perlas de personas y en especial el gran tesoro del mar, Albert. Siempre le estaré agradecido por regalarme el billete para esta obra tan importante en su vida pero lo que más agradezco es haber encontrado a un nuevo, grande e inmortal amigo. Albert no es amarillo, ¡¡es de muchos colores!!

Roger Berruezo

Aquesta obra és un homenatge a...

...als Pelones, que van ballar amb mi uns mesos abans i em van donar l’embranzida per emprendre aquest projecte, i que ara estan molt a prop meu cuidant-me.

...a l’Andreu Rifé, el Juanma Falcón i el Roger Berruezo, cocreadors d’aquest fascinant noi. Com diria la mare del Marcos: “els límits els marca un mateix”. Gràcies a tots tres per tenir uns límits il·limitats.  

...a l’Espai Lliure, una sala de teatre que estimo. Aquesta obra és un acte d’amor i de sexe cap a la sala que més m’ha fet gaudir a la vida. 

...a la Plaza Santa Ana, allà va néixer tot. És la meva illa madrilenya, flanquejada pel Teatro Español i on em sento molt especial. 

Albert Espinosa
Barcelona, 1974

És Enginyer Industrial Superior, especialitat de Química per la UPC el 1997. El 2003 va ser autor resident del Teatre Nacional de Catalunya i el 2006, del Centro Dramático Nacional.

Espinosa s’inicia en el món teatral a finals dels 90 amb Un novato en la ETSEIB (1996), Palabras póstumas (1997) o La historia de Marc Guerrero (1998), però és amb Los pelones (estrenada al Festival Grec l’estiu del 95) com aconsegueix entrar al circuit professional. Aquesta obra li suposa el Premi de la Crítica al Festival “Euro-Theatre” de Bath, Millor Companyia al Festival “Les Fugues” de Dijon (França) i fer temporada al Teatre de la Riereta (1995) i al Teatre Malic (2000).

Després vénen Retazos (1998), 4 bailes (2002), Tu vida en 65” (2002), Això no és vida (2003), No me pidas que te bese porque te besaré (2004), El club de les palles (2004), Idaho y Utah (nanas para nenes malitos), El gran secret/El petit secret (un espectacle d’Els Comediants, 2006).

Des del 1996 ha treballat per a la ràdio i la televisió, com a guionista de concursos, programes infantils i juvenils, documentals, late shows i sèries, com Psicoexpress, El cor de la ciutat, Majoria absoluta o Abuela de verano. S’inicia com a guionista de cinema el 2003 amb Planta 4ª, dir. Antonio Mercero, un film que va aconseguir una desena de premis en diversos festivals d’arreu del món i va ser la quarta pel·lícula més taquillera del 2003. El 2004 estrena el telefilm Tempus fugit, dirigit per Enric Folch, que s’endú quatre premis internacionals. Des de llavors ha escrit per al cinema Tu vida en 65 minutos, dir. Maria Ripoll (2005); Va a ser que nadie es perfecto, dir Joaquim Oristrell (quarta pel·lícula més taquillera del 2006); Héroes, dir. Pau Freixes (2007); No me pidas que te bese porque te besaré (2007); Cracks, dir. Enric Folch (2008) i Planta 5ª (2008). També ha fet d’actor, tant en cinema com en televisió. Darrerament col·labora com a columnista a El Periódico de Catalunya i ha publicat un volum d’assaig titulat El mundo amarillo.

els altres actors

Juanma Falcón
Palma de Mallorca, 1983

Inicia la seva vida professional teatral amb l’espectacle La casa de Bernarda Alba (dir. Vicens Oliver, 2004) al Teatre Riereta de Barcelona. Des de llavors ha participat a El principito (dir. Vicens Oliver, 2005), La vuelta al mundo en 80 días (2006), Nit de noces (dir. Roberta Pasquinucci, 2007) i 4 bailes (dir. Albert Espinosa, 2009).
En el món audiovisual, ha treballat en sèries de televisió locals com ara Escola de pares, CityAts o El joc del comerç; en telefilms per a TVC i TVE, com ara Positiu, Las manos del pianista, Yo, el desconocido i Cambio de clase. En sèries de televisió d’àmbit estatal, ha format part del repartiment d’Hospital Central (Tele 5) i ¿Hay alguien ahí? (Cuatro). Ha participat també en nombrosos curtmetratges d’escoles tan prestigioses com l’ESCAC, el CEF, i les universitats Ramon Llull o Pompeu Fabra, i en d’altres de professionals com ara Destination Ireland de Pelones Producciones. També ha treballat en llargmetratges com Va a ser que nadie es perfecto (dir. Joaquin Oristrell), La habitación de Fermat (dir. Luis Piedarahita i Rodrigo Sopeña) o El juego del ahorcado (dir. Manuel Gómez Pereira).

Roger Berruezo
Barcelona, 1986

Després d’uns anys estudiant disseny gràfic, Roger Berruezo decideix centrar els seus esforços en el món de la interpretació i es forma en teatre musical, dansa i comèdia musical a l’escola Coco Comín. En aquest camp, doncs, ha estat un dels sis protagonistes del musical Què! d’Àngel Llàcer, Manu Guix i Àlex Mañas, i de Hoy no me puedo levantar. En televisió ha format part del repartiment de Pelotas (de José Corbacho i Juan Cruz).

bibliografia seleccionada

Espinosa, Albert:
Programes artístics del Teatre Lliure: El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals.
El món groc. El mundo amarillo. Debolsillo.

Alberola, C. - Rodríguez, G. - Espinosa, A.:
Almenys no és nadal. T´estimaré infinittt. El club de les palles. Proa.

http://www.albertespinosa.com/
http://www.elmundo.es/encuentros/invitados/2003/11/870/
http://www.tv3.cat/videos/415879/Albert-Espinosa-un-home-daccio-i-de-ficcio

Els inicis d’Albert Espinosa

Vaig conèixer l’Albert Espinosa l’any 1999, quan un dia es va presentar al Teatre Malic amb el director Enrique Jasanada per oferir una obra seva titulada Retazos. Teníem llavors una franja de programació anomenada L’Alternativa de l’Alternativa que ocupava els dilluns i dimarts, en la qual es presentaven propostes noves, joves, “poc fetes” o “encara per acabar”, experiments, rareses, “impureses”, etc, que no cabien a la programació normal.

Retazos era la primera obra d’un autor llavors molt jove que havia muntat amb un grup d’amics de la facultat la companyia de teatre Nosomnous, amateurper als de fora però que ells es prenien amb molta seriositat. D’on procedia aquella intensitat actoral que aconseguia omplir sempre el teatre? I és que des del primer dia, ens vam adonar que quan actuava Espinosa i el seu equip, el teatre s’omplia: feien córrer el boca a boca, la gent sortia entusiasmada, obligaven els amics i coneguts a acudir a veure’ls, i tot sense una sola invitació!

Jo llavors no coneixia amb detall la seva història personal, però era evident que enfrontar-se i sobreviure a la greu malaltia que va patir, i per la qual va perdre una cama, va convertir el personatge en una inesgotable font de creativitat que des de llavors no ha cessat de rajar i produir poesia, art, teatre, cinema, novel·la… Crec que una de les característiques bàsiques d’Espinosa és aquesta mescla de profunda maduresa, pròpia de qui s’ha enfrontat cara a cara amb la mort, i espontània ingenuïtat, pròpia de l’adolescent que descobreix la vida i se’n meravella. És a dir: vívida ingenuïtat i ulls de maduresa; vitalitat expansiva de la joventut i xoc dramàtic amb els límits. Aquesta dualitat, exercida amb tota la seva intensitat, no podia més que commoure i atrapar l’espectador, atònit davant un desplegament tan directe dels drames essencials de la vida vistos des de la transparència vital de l’adolescent o del nen.

Això, que està dit molt ràpid, és tanmateix difícil d’aconseguir. En aquella època, la tendència anticulturalista del teatre jove i alternatiu europeu s’inclinava vers una experimentació més o menys nihilista, truculenta i molt distanciada de les jocositats adolescents. Espinosa, a tort i a dret, i escrivint en castellà, no va posar pegues per parlar de si mateix i de les seves particulars vivències, sense por a no encaixar en cap motllo preestablert. Des d’aquesta posició de llibertat i d’autònoma sobirania, aquest outsider del teatre català i barceloní va crear els fonaments de la seva obra, fonaments que van aixecar les primeres bastides al petit Teatre Malic. S’ha de dir que, quasi des del primer moment, la crítica teatral de la ciutat va pescar el “cas Espinosa”, essent el crític Pablo Ley un dels primers en aixecar la llebre d’un interès que no havia de deixar de créixer.

Els títols es van anar succeint l’un darrera l’altre: Retazos, Los Pelones, 4 Bailes, Tu vida en 65 minutos… Les tres primeres, dirigides sempre amb molt encert per Enrique Jasanada, i l’última pel mateix Espinosa. Al principi dins l’Alternativa de l’Alternativa, tot i que els dilluns i dimarts es podien allargar diverses setmanes de manera que també en aquesta franja es van començar a fer “temporades”, amb la paradoxa que amb Espinosa podíem tenir més gent en aquesta secció aparentment secundària que en la considerada “principal”. Després, ja vam programar els últims títols a la programació normal de dimecres a diumenge, sempre amb plens assegurats.

Aviat es va veure que Espinosa tenia dins seu un món que desbordava idees i imaginació, i en el qual semblava haver-se instal·lat còmodament, un cop ben organitzat a la seva manera –molt “cinematogràficament”, com es veurà. Però és clar, es necessita alguna cosa més que imaginació i idees per crear: d’entrada, l’impuls per passar de la idea a la realització. Aquest impuls, que demana altes dosis d’entusiasme contaminant, l’Albert el té a dojo, com saben totes les persones que hi han col·laborat. Respecte a l’orientació cinematogràfica del seu món interior (la seva feina de guionista a la televisió sens dubte accentuava aquesta tendència), crec que cal situar-la com a bàsica en l’obra de l’autor: tant en la qüestió temàtica –oberta i dirigida a públics amplis en partir de conflictes, situacions i personatges eixits de la quotidianitat bulliciosa de les nostres societats– com en la forma –escenes curtes, salts en el temps, diàlegs enfocats en primer pla o pla general…–, la imaginació i els ulls d’Espinosa miren sempre a través d’una càmera, incisiva i impertinent la majoria de les vegades; tendra, comprensiva i amorosa d’altres; molt curiosa, àgil i juganera sempre. No és d’estranyar que algunes de les seves obres de teatre hagin passat directament al cinema.

Cinema, sí, però ben atrapat pel teatre: com explicar, sinó, aquesta necessitat d’aparèixer ell mateix a escena en tantes de les seves obres? Teatre com a joc i com a risc màxim, en tant que és la millor manera d’arribar al cara a cara amb el públic i, a la vegada, joc amb els seus amics que també són els seus actors, perquè des d’un principi Espinosa tenia clar que, per damunt de les correccions professionals del gènere, hi ha els amics i la necessitat de jugar amb ells i passar-s’ho pipa. I els seus amics actors no van trigar a convertir-se en els seus actors amics, en anar-se professionalitzant i aprenent l’ofici a l’escola directa dels escenaris.

Per acabar, podríem dir que tot en l’obra d’Espinosa és insòlit. La seva capacitat de risc i valentia més la seva acusada singularitat és sens dubte allò que ha catapultat a aquest outsider del teatre català al món del cinema i de les grans audiències, i no ens estranyi que un dia el veiem recollir, amb els seus actors de sempre, un ben guanyat Òscar al Hollywood’s Kodak Theater de Los Ángeles…

La tieta

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
és l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda, la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: "Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta.

Joan Manuel Serrat