La primera peça teatral de Peter Morgan, reconegut guionista cinematogràfic (The Queen, The Last King of Scotland...) arriba al Lliure amb dos espectacles complementaris dirigits per Àlex Rigola sobre la disculpa televisiva de Richard Nixon pel cas Watergate. Una oportunitat per gaudir de les virtuts d’una doble mirada teatral.

El muntatge original, titulat Frost/Nixon, es va estrenar el 2006 al Donmar Warehouse Theatre de Londres dirigit per Michael Grandage, amb Michael Sheen fent el papel de David Frost y Frank Langella el de Richard Nixon.

El 2008, els mateixos intèrprets en van protagonitzar la versió cinematogràfica, dir. per Ron Howard.

l’autor

Peter Morgan
(Londres, 1963)

Peter Morgan és fill de refugiats; el seu pare, Arthur Morgenthau, era un jueu alemany que fugia dels nazis. I la seva mare, Inga, una polonesa catòlica que fugia dels soviètics. El seu pare es va morir quan ell tenia nou anys. Va anar a estudiar en un internat de Somerset, la Downside School, i va llicenciar-se en Belles Arts per la Universitat de Leeds. Ha viscut a Battersea, al sud de Londres, amb la seva família, i actualment viu a Viena.

Morgan escriu guions de televisió des dels anys 90, inclòs un episodi de Rik Mayall Presents i la comèdia The Chest.És autor del guió de la pel·lícula Martha, Meet Frank, Daniel and Laurence (1998) i d’algunes de les series de TV d’èxit, com ara The Jury (2002).

Va saltar a la fama amb The deal, un telefilm sobre la pugna pel poder entre Tony Blair i Gordon Brown forjada al restaurant Granita de Londres. Va rebre una nominació als Oscars per The Queen, una pel·lícula de 2006 en la qual Helen Mirren, fent de Reina d’Anglaterra, mostrava l’impacte que la mort de la Princesa Diana va tenir en la família reial anglesa i en el Primer Ministre d’aleshores, Tony Blair. El 2007 va guanyar un Globus d’Or (premi que atorga la premsa de Hollywood) per la seva feina en aquest film.

El 2006 s’estrena la pel·lícula The Last King of Scotland (una adaptació firmada conjuntament amb Jeremy Borck) que va rebre un premi BAFTA el 2007. També al 2006, la primera obra de teatre de Morgan, Frost/Nixon, es va representar al Donmar Warehouse Theatre de Londres.

Al maig de 2007, el 50è San Francisco International Film Festival va honorar a Morgan amb el premi Kanvar a l’excel·lència en el guió. Al 2008, Morgan va adaptar la novel·la de John le Carré Tinker, Tailor, Soldier, Spy. El 2008 també va ser l’any que Sheen i Langella van protagonitzar la pel·lícula que havien interpretat al teatre.

Actualment acabade tancar el guió de Hereafter, un thriller sobrenatural.

filmografia
The Silent Touch (1992)
Martha, Meet Frank, Daniel and Laurence (1998)
The Last King of Scotland (2006)
The Queen (2006)
The Other Boleyn Girl (2008)
Frost/Nixon (2008)
The Damned United (2009)
State of Play (2009)

televisió
Shalom Joan Collins (1989)
Dear Rosie (1990). Cortometraje
Rik Mayall Presents…: "Mickey Love" (1993)
The Chest (1997)
Metropolis (2000)
The Jury (2002)
The Deal (2003)
Henry VIII (2003)
Colditz (2005)
Longford (2006)

teatre
Frost/Nixon (2006)

el director

Direccions d’escena i adaptacions

els intèrprets

Chantal Aimée
Actriu llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha fet stages amb Carol Rosenfeld al HB Studio de Nova York, Núria Espert, Stuart Hopps a la Lambda School de Londres i Franco di Francescantonio. Ha treballat, entre d’altres, sota la direcció de Núria Espert, Xavier Albertí, Pere Sagristà, Manel Dueso i Joan Castells. D’entre els seus treballs destaquen la participació a Criatures, dir. David Plana; Macbeth, dir. Calixto Bieito; El sopar dels idiotes, dir. Paco Mir; L'oficiant del dol, dir. Carlota Subirós; La ópera de cuatro cuartos, dir Calixto Bieito; J.R.S. (de dotze anys), dir. Manuel Dueso; Homenatge a Catalunya, dir. Josep Galindo; Hombres, dir. Sergi Belbel. En televisió ha participat en diverses sèries com La Grand Battre(TV3 i TF1), Laberint d’ombres, Jet Lag i Majoria absoluta (TV3) i Hospital Central (Vídeomedia). I en cinema ha treballat sota la direcció de Francesc Bellmunt (Rateta rateta), Siegfried Monleón (L’illa de l’holandès), Cesc Gay (En la ciudad) i Patxi Barco (El final de la noche). El 2005 entra a formar part de la companyia Teatre Lliure on ha participat en Ricard 3r i Otel·lo, i en l’explotació en gira de Santa Joana dels escorxadors. També va formar part del repartiment d’Arbusht, dir. Àlex Rigola i d’El dúo de la Africana, de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. A la temporada 07-08 va formar part del repartiment de La torre de La Défense, de Copi, dir. Marcial di Fonzo Bo; 2666 de Roberto Bolaño, El buñuelo de Hamlet, dir. Àlex Rigola, i de Dia de partit de David Plana, dir. Rafel Duran. Durant la temporada anterior va participar en obres com Rock’n’roll, El Bordell i Dead Cat Bounce.

Neus Ballbé
Jove actriu de 20 anys que ha cursat diferents estudis d’interpretació a l’Escola de Teatre de Vilafranca del Penedès i musicals a l’Escola L’Antàrtida i el Taller de Músics de Barcelona. El seu primer treball com a actriu va ser l’any 2006 fent de personatge de Pati Pla al Club Super 3 de TV3. Enguany és la primera vegada que puja professionalment dalt d’un escenari teatral.

Neus Ballbé
Jove actriu de 20 anys que ha cursat diferents estudis d’interpretació a l’Escola de Teatre de Vilafranca del Penedès i musicals a l’Escola L’Antàrtida i el Taller de Músics de Barcelona. El seu primer treball com a actriu va ser l’any 2006 fent de personatge de Pati Pla al Club Super 3 de TV3. Enguany és la primera vegada que puja professionalment dalt d’un escenari teatral.

Andreu Benito
Actor de teatre, cinema i televisió. La seva carrera abraça més d’una vintena de produccions. Durant els últims anys ha treballat amb Joan Ollé (Apocalipsi, 1998; L’oncle Vània, 2004), Sergi Belbel(El criptograma,1999), Manel Dueso(La presa, 2000), Mario Gas (La Mare Coratge i els seus fills, 2001), Antonio Simón(Vindrà algú, 2002), Lluís Pasqual (Edipo XXI, 2002), Magda Puyo (Excès, 2003), Georges Lavaudant(Començaments sense fi, 2003), Àlex Rigola (Glengarry Glen Ross, 2003), Ramon Simó (Calígula, 2004), Xicu Masó (El fantàstic Francis Hardy, 2005) i Rafel Duran (Casa de nines, 2004; Panorama des del pont, 2006). En cinema destaca la seva participació a El Pont de Varsòvia (dir. Pere Portabella, 1990). En televisió, ha participat a les sèries Quin curs el meu tercer! (dir. Ignasi P. Ferrer, 1994) i Valèria (dir. Sílvia Quer, 2000) Carlota Subirós, a la Sala Fabià Puigserver (2006), La cantant calba & La cantant calba al Mc Donald’s, dir. Joan Ollé (2006), a l’Espai Lliure, Una còpia de Caryl Churchillamb direcció de Jordi Prat i Coll (2007) i Aprés moi le déluge de Lluïsa Cunillé amb direcció de Carlota Subirós (2007). Durant la temporada 08-09 va protagonitzar a la Sala Beckett Una ciutat brillant de Conor McPherson amb direcció de Jordi Vilà.

Aina Calpe
Llicenciada en l’especialitat de teatre de text per l’Institut del Teatre el 2005, compta amb una sòlida formació en música i dansa. Des del 2003 ha participat en el repartiment d’obres de teatre com ara Contes estigis o el cabaret dels morts d’Albert Mestres amb direcció d’Iban Beltrán (2005), La Torna de la torna amb la companyia Joglars i direcció d’Albert Boadella (2005), Hivern una obra de cambra de Jordi Rossinyol també el 2005, Temps mort de Joan Solana (temporada 06-07) i Sabates de taló alt de Manuel Molins amb direcció d’Albert Mestres (2008). En cinema ha protagonitzat La línea recta (2006) de José Maria de Orbe, film que ha participat en nombrosos festivals internacionals.

Joan Carreras
Format a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha treballat amb diversos directors, com Ferran Madico (Molt soroll per no res, de W. Shakespeare), Rosa Novell (Les dones sàvies, de Molière), Magda Puyo (L’excés, de Neil Labute), Ariel García Valdés (Galatea, de J.M. de Sagarra), Toni Caffiero (Els dos bessons venecians, de C. Goldoni), David Plana (Mala Sang) o Víctor Conde (La tienda de los horrores, d’Alan Menken i Howard Ashman). Ha participat també a La filla del mar, dir. Josep Maria Mestres, El coronel ocell, dir. Rafel Duran, El somni d'una nit d'estiu, dir. Àngel Llàcer, L'escola de dones, dir. Carles Alfaro, Electra, dir. P. A. Angelopoulos, Nits blanques, dir. Carlota Subirós. Amb Àlex Rigola ha treballat a Titus Andrònic, Suzuki I i II, Woyzeck, Glengarry Glen Ross, Santa Joana dels escorxadors, Ricard 3r. i Arbusht, i a la segona temporada de Juli Cèsar. El 2006-07 va participar en Otel·lo, dir. Carlota Subirós, i a El dúo de la Africana, de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. En televisió ha treballat en sèries com Temps de silenci, De moda, Zoo, Porca Misèria o Infidels i també en diverses telemovies. A la temporada 07-08 va formar part del repartiment de La torre de La Défense, de Copi, dir. Marcial di Fonzo Bo; 2666 de Roberto Bolaño, i El buñuelo de Hamlet, dir. Àlex Rigola, i de Dia de partit de David Plana, dir. Rafel Duran. Durant la temporada anterior va fer un dels papers protagonistes de Rock’n’roll amb direcció d’Àlex Rigola.

Oriol Guinart
Llicenciat en l’especialitat de teatre de text per l’Institut del Teatre, ha seguit cursos de cant amb Jordi Voltas, Rafael Muntané i Monika Pagneux. Ha fet també cursos amb Nicolai Karpov i Roberto Romei, i un curs de veu i Shakespeare amb Christine Adaire. Puja regularment als escenaris des del 99 amb La corte de faraón de Perrin y Palacios, dir. Francesc Nel·lo. Des d’aleshores ha participat en espectacles de carrer dels Comediants (1999-2000), Subjectes de Jordi Fondevila i Xavier Pla,  dir. J. Fondevila, (2001); Dies Meravellosos d’A. Morcillo, dir. Roberto Romei (2002); Romeo i Julieta, de W. Shakespeare, dir. Josep Mª Mestres (2003); Willy. de J. Gilabert, dir. J. Sors (2003); Eva Perón de Copi, dir. Jordi Prat i Coll (2004); Copi i Ocaña al purgatori, de M. Rosich, dir. Julio Álvarez (2004-2005); El diable compartit de F. Melquiot, dir. Roberto Romei (2005); Rosencrantz i Gildestern són morts de T. Stoppard dir. Oriol Broggi (2005); Tenim un problema de Frank Vickery dir. Àngel Llàcer (2005); Les aventures extraordinàries d'en Massagran, dir. Joan Castells (2005-2006); Natura morta de F. Paravidino, dir. Roberto Romei (2006), Lúcid, creació i direcció de R. Spregelburd (2006); Primera història d’Esther, de S. Espriu, dir. Oriol Broggi (2007), i Yvonne, princesa de Borgonya, de W. Gombowicz, dir. Joan Ollé (2008). La temporada 08-09 va participar en El rei Lear, de W. Shakespeare, dir. Oriol Broggi i Rock’n’roll de Tom Stoppard amb direcció d’Àlex Rigola.

Lluís Marco
És un dels actors més destacats de la seva generació. Ha compaginat la interpretació en teatre, cinema, televisió i doblatge. Als escenaris destaquen d’entre els seus treballs com a protagonista Soldados de Salamina, de J. Cercas, dir. Joan Ollé (2006) (Premi de la Crítica a la Interpretació Masculina 2008); Mathilde, de V. Olmi, dir. Jordi Mesalles (2004); Sis personatges en busca d’autor, de L. Pirandello, dir. Joan Ollé (2004); JRS, de dotze anys d’Octavi Egea, dir. Manuel Dueso (2003); Després de l’assaig, d’I. Bergman, dir. Jordi Mesalles (2002); Popcorn, d’Àngel Alonso (2000); Històries d’amor, de Toni Cabré, dir. Toni Casares (2000); El sopar dels idiotes, de F. Veber, dir. Paco Mir (1998); Pigmalió, de B. Shaw, dir. Joan Lluís Bozzo (1997); Tres actos desafiantes, dir. José Pascual (1996); Kvetch, dir. José Pascual (1995) i A l’est de qualsevol lloc, d’E. Thomas, dir. Josep Maria Mestres (1995). Als anys nboranta va treballar també sota les ordres d’Ariel García Valdés, Anna Lizaran Sergi Belbel, Lluís Pasqual, Carme Portaceli. Als anys vuitanta, amb la companyia Sílvia Munt, va representar obres com El castell dels tres dragons, de Serafí Soler Pitarra; Ondina, de Jean Giraudoux; Anònim venecià, de Giuseppe Berto o Romeo i Julieta. En televisió fet papers principals a les sèries Tretze anys i un dia, M.I.R, Hospital Central, El cor de la ciutat, Inspector Maigret, Dinamita, Jet-Lag, Temps de silenci, La saga del los Clark, El comisario, Carvalho, etc. En cinema ha protagonitzat, entre d’altres, les telemovies L’estafador, dir. Ricard Figueres (2006); Iris TV, dir. Xavier Manich (2003) i L’orquestra de les estrelles, dir. Eduard Cortés (2002), i els llargmetratges Mi casa es tu casa, dir. Miguel Álvarez (2001); Nosotras, dir. Judith Collell (2001); A tiro limpio, prod. ESCAC (2000) i Gimlet, dir. José Luis Acosta (1994). La temporada 07-08 va ser al Lliure amb Yvonne, princesa de Borgonya, de W. Gombowicz, dir. Joan Ollé i la passada va ser un dels protagonistes de Rock’n’roll dirigit per Àlex Rigola.

José Novoa
Llicenciat en arquitectura per la Universidad de la República de Montevideo (Uruguay), també ha realitzat diversos cursos de cinema digital i disseny d’escenografies. En el món del teatre es va iniciar el 2001 com a escenògraf amb l’equip de disseny Proyecto Solís d’Uruguay. A l’estat espanyol, ha participat en l’escenografia d’obres com Macbethladymacbeth, de Shakespeare dir. per Carles Alfaro i Traïció de Harold Pinter i dir. per Carles Alfaro.  També ha treballat en el món del cinema com assistent d’attrezzo i figuració en pel·lícules com Lo bueno de llorar (2006), de Matías Bize y V.O.S (versió original subtitulada) (2008), de Cesc Gay i ha estat el director i realitzador del curtmetratge Perdóname. També ha realitzat diferents treballs en l’àmbit de les arts plàstiques com l’exposició col·lectiva El arte de la memoria a Venecia, Drap art ’07 amb el FAD (Foment de les Arts i el Disseny) de Barcelona i Collages a diversos bars de Barcelona.

Jordi Puig Marpons
Format en interpretació, ha treballat també en els àmbits de producció i tècnics del món de l’espectacle. Entre els seus treballs com a actor destaca la participació a El coronel ocell, de H. Boitxev, dir. Rafel Duran; Escenes d’una execució, de Howard Barker, dir. Ramon Simó; 11 de setembre de 2001 / Les troianes, de M. Vinaver, dir. Ramon Simó; Primera plana, de Ben Hecht i Charles Mac Arthur, dir. Sergi Belbel; The Backroom, d'Adrian Pagan, dir. Xavier Pujolràs; Calígula, d’A. Camus, Fuente Ovejuna, de Lope de Vega, Aigües encantades, de J. Puig i Ferrater, i Arcàdia, de T. Stoppard, totes elles dirigides per Ramon Simó. Amb Àlex Rigola ha treballat, entre d’altres, a Titus andrònic, de W. Shakespeare, i a Suzuki I i II, d’Aleksei Xipenko.

Òscar Rabadan
Cursà els seus estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona i al Col·legi del Teatre de Barcelona. Al llarg de la seva carrera ha treballat amb directors com Ramón Simó a Fuente Ovejuna, de Lope de Vega; Magda Puyo a Gorda de Neil Labute; Georges Lavaudant a Coriolà, de Shakespeare; Sergi Belbel a El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca; Rafael Durán a Panorama des del Pont, de A. Miller i a El cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra i amb Ferran Madico a Tots eren fills meus, d’Arthur Miller i Molt soroll per no res, de Shakespeare. Amb Àlex Rigola col·laborà en dues ocasions amb Glengarry Glen Ros, de David Mamet i Titus Andrònic, de Shakespeare. A televisió ha participat en diverses sèries com La ratjada, El cor de la ciutat, Hospital central, 16 dobles i realitzà un paper principal a la sèrie Quico el progre . En el món del cinema ha realitzat papers secundaris a les pel·lícules del director català Ventura Pons A la deriva (2009) i Anita no perd el tren (2001).

Santi Ricart
Actor d’una dilatada carrera, compta entre els seus últims espectacles Escenes d’una execució, de Howard Barker, dir. Ramon Simó (2002); Via Gagarin, de G. Burke, dir. Jesús Díez; Temptació, de C. Batlle, dir Rafel Duran (2004); Calígula, d’A. Camus (2004), Fuente Ovejuna, de Lope de Vega (2005), Aigües encantades, de J. Puig i Ferrater (2006), i Arcàdia, de T. Stoppard (2007), totes elles dirigides per Ramon Simó. També ha treballat recentment amb Sergi Belbel a En Pólvora, d’À. Guimerà; amb Pep Pla a L’home, la bèstia i la virtut, de L. Pirandello, i amb Jordi-Pons-Ribot a La classe neutra ,de Santiago Rusiñol. Durant la temporada 08-09 va formar part de Una ciutat brillant de Conor McPherson amb direcció de Jordi Vilà a la Sala Beckett i de Rock’n’roll de Tom Stoppard amb direcció d’Àlex Rigola.

Nina Uyà
Aquesta jove actriu combina el cant, la dansa i el teatre. El seu primer espectacle teatral fou sota la direcció de Calixto Bieito i Giandrea Noseda el 1999 amb Carmen de Bizet. Des d’aleshores, ha participat en els espectacles Sin prisa pero sin pausa de la Cia. Las Candelarias; Mosques de banc, de Guy Fossy i dir. per Joan Cusó; Perfils, de Jordi Purtí i Los intersticios del ser y la cosas mundanas,de Jordi Uyà. Durant el 2008 es posà sota les ordres de Eleonora Herder a De vuelta o brindis por la ciudad i de Mercè Boronat a Cold-Fred-Frío. En cinema ha participat  en diferents  curtmetratges com Napúa dirigit per Amanda Delgado, Clown de l’Escac, Azar de la UPF, Bategant de ganes de l’Escuela de Cine i L’Accent del Silenci, dirigit per Òscar Montero Pich. I en televisió ha participat en la sèrie El cor de la ciutat. A més, des de 2001 fins al 2007 fou membre del grup de pop rock català Macedònia.

els videoartistes

Àlvaro Luna
Va neixer a Madrid el 1977, va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universidad Complutense de Madrid i es va titular com a Realitzador d’Audiovisuals i d’Espectacles a l’Institut Oficial de Ràdio i Televisió de RTVE. Com a dissenyador de projeccións de videoescena, entre els seus treballs destaquen Platonov, Divinas Palabras, Rey Lear  i Un enemigo del pueblo dirigides per Gerado Vera (CDN); Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny i Mort d‘un viatjant, dirigides per Mario Gas (Matadero-Teatro Español), Hangman, Hangman!, d’E. Balada, dir. Gustavo Tambascio (Teatro de la Zarzuela); MacbethLadyMacbeth, dir. Carles Alfaro (Matadero); Don Giovanni, dir. Lluís Pasqual (Teatro Real); Splendis´s,  dir. José Carlos Plaza (CDN); Play Strindberg, dir. Georges Lavaudant (Teatro de la Abadía);  La Revoltosa  dir. Amelia Ochandiano (T. de la Zarzuela), Permíteme Bailarte amb coreografia d’Aida Gómez; El diluvio de Noé, de B. Britten, dir. Alexandra Panzavolta; La buena persona de Sezuán dir. Luis Blat (CDN); Cara de Plata, de Valle-Inclán, dir. Ramon Simó (CDN); Gorda, de Neil LaBute, dir. Tamzin Townsend; Septiembre Sinfónico, amb el pianista Lang Lang i Tomatito (OCNE); Mío Cid , dir. Amaya Curieses (La Mundial); El caballero de Olmedo, dir. José Maya (La Mundial); La casa de Bernarda Alba, dir. Amelia Ochandiano (Teatro de la Danza); Me llamo Juan Ramón Jiménez, dir. Salvador Collado (Euroscena); Conversación con Primo Levi, dir. Mercedes Lezcano (Metrópolis Teatro); el recital líric Madrileña Bonita, dir. Jesús Peñas (Teatro Real-Fundación Zarzuela Española); Don Quijote, de M. de Cervantes, dir. Hadí Kurich (La Mundial); El retrato de Dorian Gray, dir. María Ruiz;L La Serrana de la Vera, de Vélez de Guevara (amb l’escenògraf Xose Manuel Castanheira i la directora María Ruiz (Compañía Nacional de Teatro Clásico).

Àlex Serrano
Des de sempre ha compaginat la creació escènica amb treballs en l’àmbit de la creació publicitària, el disseny d’aplicacions interactives i la producció audiovisual. Actualment és director de l’Agrupació Señor Serrano, amb la qual ha estrenat i col·laborat en la dramatúrgia de 12 peces teatrals i 8 petites performances, totes elles de creació pròpia. En destaquen Contra.Natura, Europa, Mil Tristes Tigres, Back i Run, que es caracteritzen per combinar llenguatges, continguts i tecnologia.Així doncs, en les seves peces apareixen regularment la dansa, el teatre visual, la màgia, el vídeo i eines interactives que tendeixen a la experimentació i la barreja de disciplines. En actiu, roda l’espectacle Artefacte, una instal·lació audiovisual quees podrà veure al Lliure durant el mes de maig del 2010, dins la programació dels Radicals Lliures.

bibliografia seleccionada

Programes artístics del Teatre Lliure: Nixon/Frost.

Morgan, Peter: Frost/Nixon. Faber and Faber.

Pilger, John: Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. RBA.

Bernstein, Carl – Woodward, Bob: Todos los hombres del presidente. Ediciones Inédita.

Perlstein, Rick: Nixonland: The Rise of a President and the Fracturing of America. Simon and Schuster.

Summers, Anthony: Nixon. La arrogancia del poder. Ediciones Península.

Grimaldos, Alfredo: La CIA en España. Debate.

http://www.frostnixonontour.com/reviews.php
http://www.guardian.co.uk/stage/2006/sep/17/theatre
http://www.imdb.com/name/nm0604948l’autor

NIXON I EL CAS WATERGATE

Richard Milhouse Nixon (1913-1994), va iniciar la seva carrera al partit republicà recolzant el senador McCarthy en la seva croada anticomunista. Va ser vicepresident dels Estats Units amb Eisenhower (1952-1960) i es va presentar a les eleccions presidencials de 1960 enfrontat a Kennedy. Va perdre per un estret marge i poc després, el 1962, es va presentar com a Governador per l’estat de Califòrnia i tampoc ho va aconseguir. En aquell moment va semblar que la seva vida política s’havia acabat per sempre.

Però després d’uns anys d’inactivitat política es va presentar a les primàries republicanes i va derrotar els altres dos candidats (Ronald Reagan i Nelson Rockefeller). A finals de 1968 va guanyar les eleccions presidencials prometent una “pau amb honor” al Vietnam. El seu primer mandat va acabar amb una major distensió en les relacions amb la URSS i la Xina Popular, però amb tensió interior, sobretot amb el poder legislatiu, majoritàriament demòcrata, en desacord amb les reformes de concentració de poder en el càrrec presidencial que ell mateix havia iniciat. Tenia, però, el suport i la popularitat suficient per encarar amb seguretat la reelecció.

Va ser aleshores quan, la nit del 17 de juny de 1972, cinc individus (Bernard Barker, Virgilio González, Eugenio Martínez, James W. McCord, Jr., i Frank Sturgis) van ser detinguts a la seu del comitè electoral del partit demòcrata de Washington situada a l'hotel Watergate. Pretenien instal·lar micròfons i càmeres per efectuar escoltes clandestines. Tots eren agents de la CIA i estaven vinculats al Comitè de Reelecció de Nixon. Nixon es va encarregar personalment d’encobrir-ho. L’assumpte, en aquell moment, no va tenir més conseqüències. A les eleccions de novembre el president va ser reelegit i el ministeri públic va acusar només els cinc homes detinguts i ho va fer únicament d’assalt al comitè del partit demòcrata.

Però dos periodistes del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, no en tenien prou i, amb l'ajuda d'un informador anomenat Deep Throat (Gola Profunda) –la identitat de la qual no va ser revelada fins trenta-tres anys després de l'escàndol–, van investigar fins desenredar un assumpte que semblava apuntar directament a la Casa Blanca.

En sortir a la llum les acusacions, de seguida es va encarregar a la justícia que ho investigués i, posteriorment, a una comissió d'investigació senatorial que va retransmetre les seves sessions per la televisió nord-americana el maig de 1973.

La comissió va arribar a la conclusió que algunes persones properes a Richard Nixon eren culpables dels fets esdevinguts a l'hotel Watergate. Finalment es va revelar (i es va difondre a la premsa) que Nixon havia mentit amb la finalitat d'ocultar la seva participació en l'escàndol. Així mateix, havia intentat sostreure a la investigació les cintes magnètiques que contenien els enregistraments de totes les converses que van tenir lloc al Despatx Oval.

El març de 1974, el Gran Jurat Federal va considerar el president copartícep de conspiració per obstruir l’acció de la justícia en la investigació de l’escàndol Watergate. I el procurador general va començar a exercir pressió legal per obtenir els enregistraments de la Casa Blanca que encara no s’havien lliurat. Al mateix temps, començava la investigació per procedir a un impeachment (judici polític formal contra el president o algun alt funcionari del govern) que podia acabar amb la destitució del president. Richard Nixon va preferir dimitir i abandonar les seves funcions el 9 d'agost de 1974, abans d'acabar el procés.

Gerald Ford, que havia estat nomenat vicepresident l’any anterior en substitució d’Spiro Agnew, obligat a renunciar al càrrec per resultar culpable de suborn, el va succeir immediatament i va indultar Nixon, aturant d’aquesta manera tot el procés contra l’expresident.

UN MATEIX TEXT PER A DOS ESPECTACLES TEATRALS
Pau Carrió

El text de Nixon-Frost proposa un canvi constant d’espais, d’una banda a l’altra dels continents, de despatxos a hotels, d’avions a restaurants, d’una conferència a una casa a  prop del mar...  Un text en el qual les escenes s’encavalquen en un llenguatge pròxim al de l’audiovisual, al món de la televisió i del cinema. De fet,  quan es van realitzar les entrevistes Nixon-Frost, aquest món, el de la televisió, consolidava el seu poder cultural, polític i comercial a la societat occidental. El text també ens parla de la televisió i del llenguatge televisiu, del que es veu a la pantalla i del que hi ha darrera. Ens va semblar una idea atractiva per començar a treballar.

En el procés d’experimentació escenogràfica previ vam descobrir que l’obra ens permetia jugar dos jocs diferents.

L’un, el de referir els espais de manera realista. És a dir: situar els personatges en un avió si l’escena passa en un avió. Com si els veiéssim a la pantalla sense veure els trucs escènics o televisius, els trucs del plató. Lliscar per la història com si es tractés d’una narració cinematogràfica feta des dels recursos teatrals. Un espai escènic realista.

I l’altre, treballar amb un espai neutre on, a través dels trucs i els jocs de l’audiovisual, del teatre i de la televisió... poguéssim fer circular tota la història per un únic espai escènic, un espai conceptual, una mena de plató polivalent. Que alhora resultava un espai intensament teatral on s’ensenyava el joc i la trampa.

Eren dues línies de treball diferents, però la tria ens resultava impossible! Eren com les dues cares d’una mateixa moneda, els dos costats de la pantalla. Potser era aquesta la manera d’afrontar-ho. Realitzar les dues versions. De manera independent i paral·lela alhora. Amb els mateixos actors i el mateix text però treballant-les cada una des de la seva pròpia naturalesa, amb un treball audiovisual diferenciat –de fet, amb dos realitzadors diferents i amb dues bandes sonores també diferents.

I desitjàvem que aquells que volguessin, poguessin participar en el nostre joc. Es pot triar veure una versió o l’altra, perquè cada una és autònoma. O, si es vol, totes dues, i contrastar dues maneres diferents d’encarar un espectacle que potser també formen les dues meitats d’una sola esfera.

EL PODER A LES PANTALLES 
Jean-Jacques Wunenburger

Els estudis i els platós s'han convertit en llocs i instruments de poder eficaços, i han fet de la televisió un component essencial del polític de les nostres societats. Sens dubte, la televisió ha estat decisiva en el contemporani lent ascens d'un ‘quart poder’, el periodístic, al costat de les instàncies estrictament polítiques que són el poder legislatiu, l'executiu i el judicial. Finalment, a aquests últims els influeix, en l'exercici de les seves atribucions, la manera com la premsa i sobretot la premsa televisiva els mostren, els tracten, els comenten, els critiquen. Per això, la televisió s’ha convertit en l’aliat principal de l'ocupació del poder.

Per la seva excepcional audiència i la seva funció de consagració simbòlica de les grandeses socials, una cadena de televisió esdevé el mèdium privilegiat per a un responsable polític que espera higienitzar la seva representació assegurant-se la imatge que ofereixen d’ell mateix, de les seves paraules, fets i gestos o decisions. Tot home públic actualment ha de concedir la prioritat de les seves activitats de comunicació a la ràdio i, sobretot, a la televisió, perquè constitueixen les maneres més eficaces de relació i les més valorades pels seus conciutadans. En canvi, la televisió imposa a la classe política les seves necessitats, esperes, normes, urgències, ritus. El periodista de televisió es converteix en el lloc de trànsit obligat per a qualsevol responsable públic, perquè acaba condicionant-ne l’actuació i legitimant-ne la funció. La vida pública d'un estat s'ajusta cada vegada més a les exigències de l'audiovisual: rodes de premsa, entrevistes, declaracions públiques... ja no es conceben sense la proximitat d'un micròfon i, sobretot, sense la presència d'una càmera. La màxima preocupació d'un polític o d'un responsable de prendre decisions se centra, abans de res, en com el tractarà la televisió, com el mostrarà, com el posarà en escena. Quantes decisions de la vida política es prenen funció dels horaris dels telenotícies que podran transmetre en temps real la primícia d'un contingut? Es crea així una veritable obsessió popular, com si la televisió es convertís en l'escenari on s’hagués d'exercir, gairebé exclusivament, el poder. El poder abandona així els palaus i les avantcambres per obsessionar-se per l'ull dels projectors i de les càmeres.

No deixa de ser sorprenent com els periodistes, sobretot els de televisió, han adquirit una influència excepcional, ja que s'han tornat d'alguna manera els intèrprets del poder. Certament, els vincles entre periodisme i televisió són complexos i diversos, i no només als estats autoritaris o totalitaris on la televisió pot convertir-se en un ajudant servil del poder. En aquests estats, els periodistes, condemnats a la informació oficial, només poden llegir de manera hieràtica i monòtona la versió censurada de fets, quan no es transformen en criats d'una propaganda d'estat. I en canvi, als països democràtics s'ha desenvolupat un estil on es veu els periodistes posant en qüestió, o fins i tot en problemes, els responsables polítics. La omnipotència consagrada de la televisió ha fet néixer així una nova espècie de periodista encaminat a produir un espectacle polític en nom d'un dret o d’un deure de llibertat crítica. El responsable polític es veu així subjecte a una bateria de preguntes, desafiat, acorralat, lleugerament interromput més enllà de les normes de la cortesia i del respecte, o fins i tot dels límits de la conveniència. Sota la coartada de la recerca de la veritat o de la transparència, es multipliquen les emissions d'investigació i de revelació, de xerrades o debats que de vegades es fan per posar l'interlocutor en contradicció o en un compromís. La televisió confereix així al periodista una suposada audàcia, o fins i tot una agressivitat per fer destacable el debat, però que de vegades acaben per afeblir o fins i tot ridiculitzar la política. Transformant-se en fiscal, en jutge o en justicier, el periodista condueix a la dansa, a la recerca del sensacionalisme o d'una polèmica destinada a superar un interlocutor que s'ha convertit en adversari. 

Si l'espectacle està constantment assegurat, els valors del debat democràtic o el respecte per les funcions es veuen així assegurades? S'ha de témer que la televisió generi una mena de tribunal perpetu o un espai de confrontació permanent només pel plaer d'obtenir audiència. El periodisme audiovisual explota, a més a més, una estranya ambivalència. D'una banda es veu investit d'una tasca d'investigació que li dóna accés a les relliscades de la vida pública, es converteix en testimoni de “petites frases” o d'escenes privades que abasteixen la seva tasca de publicista. Però per altra banda, posseïdor de secrets o d'imatges eventualment comprometedores, pot guardar-s’ho a la reserva i fer declarar els seus convidats, convertint-los així en ostatges. El periodista es torna doblement necessari per als protagonistes de la vida pública, perquè el necessiten per a les seves estratègies d'expressió i de comunicació i perquè temen la seva capacitat d'emprenyar si revelen possibles debilitats o “negocis”. S'estableixen per tant connivències malsanes entre la societat politico-econòmica i el mitjà de les estrelles de la informació que contribueixen a afeblir o a reforçar el poder dels uns sobre els altres.

La qüestió decisiva consisteix, malgrat tot, en saber de quina legitimitat disposa el periodista que s'investeix d’aquesta missió d'informació dramatitzada, d'interrogatori o pugilat. Certament, tant la televisió com la premsa en general reivindiquen una funció de mediació social, interposant-se així entre els homes de poder i els seus mandataris. Però la missió d'informació, sobretot sota l’ull de les càmeres, es transforma sovint cruament en consciència pseudovirtuosa, i el periodista s'investeix d'una autoritat moral superior que ell s'assigna sense complexos. Aquesta capacitat d'enfrontament reivindicada pel quart poder no acaba amb freqüència per instaurar, en política i en la relació directa entre el poble i els seus representants, una mena de potència tutelar, condescendent, que desvirtua la informació més que servir-la? Aquesta prerrogativa, alimentada a consciència, alliberada sovint de qualsevol escrúpol, no sembla sovint usurpada quan se sap que el propi periodista es troba en situació d'immunitat moral i política?

La imatge no destil·la en absolut la veritat dels homes. Però el gust excessiu per la posada en escena de les opinions per mitjà de la imatge corre el risc de saturar l'esfera de la informació d'efectes de veritat, que són justificats més pel gust de la provocació de l'animador de televisió que pel desig raonat de l’assumpte públic.

Fragments de L'home à l’âge de la télévision. PUF, París, 2000. Traducció al català de Víctor Molina.