Benhard Bach –sisè. fill de J. S. Bach– es mor de fàstic amb només 24 anys. Fugint de l’ombra insuportable del pare i de la seva vida programada d’organista virtuós, deixa darrera seu nombrosos deutes i un pare avergonyit (una dura carta de J. S. Bach sobre ell n’és testimoni). Matar el pare deu ser molt fotut quan el teu pare és Bach.

A través d’una estructura narrativa formada per diversos elements tecnològics presents a la vida quotidiana (pantalles, comandaments, vídeojocs, etc.) Benhard Bach ens parla de la música, del seu desassossec, de la ràbia i del seu pare. Com David Fernández, però David és fill del Bruno de Verano Azul, no de Bach.

“Faig servir el teatre com un espai de comunicació, construeixo el meu discurs amb els elements que m’envolten. Els utilitzo. Me n’aprofito, però no dec res a la cultura. Res. A Bach, sí. A ell li ho dec tot. però Bach no és cultura. Bach és un ós.”