“L’únic deure d’un escriptor és explicar una història”, diu Katurian.
Però quan uns horribles assassinats comencen a imitar els macabres contes de fades que Katurian escriu, caldrà alguna cosa més per convèncer de la seva innocència als policies que l’interroguen.
¿Quina responsabilitat té l’artista davant dels efectes que provoca la seva obra? ¿Què és més important, la literatura o la vida?
¿Qui és el veritable monstre en aquest conte pervers?
L’home dels coixins és una faula retorçada, un exorcisme que vol cremar dimonis [i que amenaça de cremar el teatre sencer], una comèdia negra que arriba als extrems de l’humor i de l’horror, una muntanya russa salvatge en un parc d’atraccions estremidor.
És un misteri hipnòtic carregat d’imaginació i d’inventiva, d’amor i desesperació, de culpa, expiació i redempció.

The Pillowman es va estrenar el 13 de novembre del 2003 al Royal National Theatre, sota la direcció de John Crowley. En formaven el repartiment Jim Broadbent, James Daley, Adam Godley, Jennifer Higham, Nigel Lindsay, Victoria Pembroke, Mike Sherman i David Tennant.

Martin McDonagh, nascut a Londres de pares irlandesos, està considerat per la crítica com l’autor irlandès més destacat de les últimes dècades. El 1996 escriu la seva primera obra, The Beauty Queen (La reina de bellesa de Leenane), que inicia la Trilogia de Leenane formada també per Skull in Connemara i The Lonesome West. The Beauty Queen ha obtingut entre molts d’altres, quatre premis Tonys a la ciutat de Nova York el 1988.

McDonagh s’ha convertit en el dramaturg anglosaxó més representat a l’Amèrica del Nord, després de Shakespeare. Ha estat dramaturg resident al Royal National Theatre de Londres i ha estrenat a 39 països i en 29 idiomes. El seu teatre cultiva un vessant extrem el “teatre de la crueltat” conegut com in your face, basat en accentuar els aspectes violents i grollers de les obres per captar l’atenció de l’espectador, amb situacions impactants que no el poden deixar indiferent.

El 1999 escriu The Lieutenant of Inishmore, la segona part de la “Trilogia d’Aran” (amb The Cripple of Inishmaan i The Banshees of Inisheer). Es tracta d’una farsa negra i desmesurada sobre un  membre de l’IRA expulsat de l’organització, que el mateix autor emparenta amb Tarantino: “els personatges van fent coses terribles i, simultàniament, parlant dels seus problemes quotidians. És divertit, però també inquietant. Et fa riure i al mateix temps t’espanta i et fa pensar”. Per la seva crueltat aparent, l’obra va ser rebutjada per dos teatres: el Druid Theatre de Galway i el Royal Court de Londres abans de ser estrenada, per considerar-la innecessàriament provocadora.

El 2003 escriu The Pillowman amb la qual ha obtingut molts reconeixements, com ara els premis Lawrence Oliver, Drama Circle Award i Tonys. I el 2005 fa el primer pas en cinema, signant el curtmetratge Six shooter, la història d’un home que viatja en tren a casa i coincideix al vagó amb un jove estrany que resulta ser un psicòpata. Amb aquest treball va aconseguir el 2006 un Oscar al millor curtmetratge. Posteriorment ha estrenat com a autor i director In Bruge, amb Colin Farrell i Brendan Gleeson de protagonistes.

Xicu Masó

Actor, director i docent. Es va formar professionalment al Lliure, fent d’ajudant de direcció de Fabià Puigserver i de Lluís Pasqual. Va fundar el Talleret de Salt, el 1977, i l’escola El Galliner de Girona. Actualment és membre de la productora La Mirada.

ha dirigit:

Els diaris d'Adam i Eva, de Mark Twain. Club Capitol Sala 2.
Tres versions de la vida, de Yasmina Reza. Teatre Lliure.
Strictu sensu, de Jordi Arbonès, Xicu Masó i Llàtzer García. Teatre Nou Tantarantana.
L'aigua, de Jesús Montcada. Sala Muntaner.
La strada, de F. Fellini. Teatre Romea. Festival de Barcelona Grec.
Al vostre gust, de W. Shakespeare. Inauguració Festival de Barcelona Grec.
El fantàstic Francis Hardy, de B. Friel. Teatre Romea, Fòrum de les Cultures.
Sota el til·ler, de Connor McPherson. Centre Dramàtic del Vallès i Sala Becket de Barcelona.
El mestre i Margarita, de Mikhail Bulgàkov Teatre Lliure, Festival de Barcelona Grec. Premi Serra d’Or 2004. Premi Butaca al Millor Espectacle Teatral 2004. Nominat als Premis Max 2004.
Revés, d’Antonio Tabucchi Teatre Lliure. Teatro de La Abadía.
Réquiem, d’Antonio Tabucchi. Teatre Tantarantana.
Sa història des senyor Sommer, de Patrick Süskind. Teatre Artenbrut. Sala Muntaner.
Absolutament lluny, de Josep J. Julien. Centre Dramàtic del Vallès. Sala Beckett.
Historia de una muñeca abandonada, d’A. Sastre. Centro Dramático Nacional - Teatro Maria Guerrero.
Els gegants de la muntanya, de Luigi Pirandello. Teatre Lliure.
L’ultima copa, de Harold Pinter. Teatre Lliure.
Jacques i el seu amo, de Milan Kundera. Talleret de Salt. Sala Gran de l’Institut del Teatre.
El príncep de Dinamarca, de T. Letser. Talleret de Salt. Teatre Poliorama.
L’escapí, de Molière. Talleret de Salt. Teatre Municipal de Girona.
Tot esperant l’Esquerrà, de Clifford Odetts. Talleret de Salt, Teatre de Salt.
Strictu Sensu, de Jordi Arbonès i Xicu Masó i Llàtzer García. Teatre de l’Estació. Sala Planeta.
Woyzeck, de G. Büchner. Teatre de l’Estació. Teatre de Salt.

ha fet d’actor a:

El silenci del mar, de Vercors, dir. Miquel Górriz. Sala Muntaner.
L’oncle Vània, d’A. Txèkhov, dir. Joan Ollé. Teatre Lliure.
El fantàstic Francis Hardy, de B. Friel, dir. Xicu Masó. Teatre Romea.
Víctor o els nens al poder, de R. Vitrac. dir. Joan Ollé. Teatre Lliure.
Càndid, de Voltaire. Dir. Carles Alfaro. Teatro de la Comedia de Madrid.
Nit de reis, de W. Shakespeare, dir. Konrad Zschiedrich. Talleret de Salt. Mercat de les Flors. Teatro de la Comedia de Madrid.
L’hort dels cirerers d’A. Txèkhov, dir. Konrad Zschiedrich. Talleret de Salt. Mercat de les Flors.
Tartuf, de Molière. dir. Konrad Zschiedrich. Talleret de Salt. Mercat de les Flors.
Informe per a una acadèmia, de F Kafka, dir. Quim Masó. Talleret de Salt. Teatre Adrià Gual.
Després del vol, creació i direcció M. Mitjans. Teatre de l’Estació, Sala Beckett.
Prendre partit, de R. Harwood, dir. Ferran Madico. Talleret de Salt. Sala Villarroel.

Miquel Górriz
Graduat en interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic del Vallès, cursa estudis d’interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Barcelona. La seva primera aparició dalt dels escenaris va ser el 1986 amb Ñaque o de piojos y actores, de J. S. Sinisterra. Un any després, també va debutar com a autor i director amb l’espectacle Minim.mal show amb Sergi Belbel, i posteriorment va fundar una companyia amb el mateix nom de l’espectacle. Des d’aleshores ha treballat com a actor en obres com El botí, de Joe Orton, dir. J. Minguell; Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, dir. F. Roda, i Cartas de amor a Stalin, de Juan Mayorga, dir. J. S. Sinisterra. Com a director convé destacar Jo no em quedo per vestir sants, d’Esther Formosa; Silenci per favor, amb text propi; L’idiota, de F. Dostoievski (amb Joan Grimalt); Meus Amores, de Teresa Sánchez. Ha estat ajudant de direcció de Xicu Masó als muntatges d’Al vostre gust, de W. Shakespeare, i La Mel, de T. Guerra. En televisió ha participat a la sèrie La memòria dels cargols de TV3. En l’àmbit operístic ha fet d’ajudant de direcció de Pau Monterde a Madamme Butterfly i d’Antoni Verdaguer a Nabucco. A més, durant set anys ha estat component del grup Ai, ai, ai, amb el qual ha editat quatre cd’s. Darrerament ha fet d’actor a les obres La Strada, de Federico Fellini i L’aigua de Jesús Moncada, dirigides per Xicu Masó i ha dirigit El silenci del mar, de Vercors.

Eduard Muntada
Actor, director i professor de teatre. S’ha format a l’Aula de Teatre de Lleida, i en cursos monogràfics amb Joan Ollé, Jordi Mesalles, Frederic Roda, Elisa Crehuet, Marcel·lí Antúnez, Xavier Albertí i Xavier Ruano. Ha treballat com a actor en els muntatges L’aigua, de Jesús Moncada, dir. Xicu Masó; Ricard III, de William Shakespeare, dir. Xavier Albertí; Assassins, de Schönberg, dir. Ricard Reguant; Les trapelleries d’Escapí, de Molière, dir. Artur Trias; Eduard II de Christopher Marlowe, Bulevard Espectacles; Intent de vol de Xavier Pla i Moby Dick (De Profundis), dir. Luca Radaelli. També amb la companyia de teatre estable de Lleida Zum-zum Teatre ha dirigit El geperut de Nôtredame, La comèdia dels errors i Frankenstein, entre d’altres, i amb La Remoreu ha dirigit també Tom Sawyer i Oliver Twist. En altres àmbits, ha dirigit The Power of Peace, de Xavier Baulies amb la coral Camerata de Sant Cugat i Carme Sansa, i Instint Mozart la coral Camerata de Sant Cugat, Pere Arquillué, Mercè Pons i Increpación Danza. També ha portat a escena Una fantasma com n’hi ha poques, de Màrius Torres, i l’òpera infantil La gàbia daurada, de Pere Pena i David Esterri. Ha estat director artístic del primer i segon festival internacional de poesia Mahalta de Lleida.

Albert Pérez
S’inicia com a actor de teatre el 1991 amb Dancing!, de Helder Costa, i des de llavors ha treballat sota la direcció de Mario Gas, Sergi Belbel, Dolors Vilarassau, Eudard Cortés, Lurdes Barba i Joan Font, entre d’altres. Destaca la seva participació en els espectacles Macbeth, de William Shakespeare, dir. Tamzin Townsend; Casa de nines, de Henrik Ibsen, dir. Juni Dharm; El malentès d’Albert Camus, dir. Antonio Simón, i Dinar negre i La fam, dir. Pep Pla. També ha treballat en sèries de televisió com Porca Misèria, Vent del Pla, El Comisario, Jet Lag, Estació d’enllaç, Secrets de família i Poble Nou, i a les pel·lícules Sing For Darfur, de Johan Kramer; La educación de las hadas, de Jose Luis Cuerda;  El perfume de Tom Tykwer i la Ciudad de los Prodigios de Mario Camus. Darrerament ha treballat en Què va passar quan la Nora... de Elfriede Jelineck; en Josep i Maria, de Peter Turrini, dir. Carme Portaceli, i en Quan arribi la batalla pensa en mi, d’Iñaki Garz.

Jacob Torres
Ha treballat amb directors com Josep Maria Mestres a Enemigo de clase; Calixto Bieito a Galileo Galilei; Mario Gas a La reina de belleza de Leenane i Madre Coraje; Xicu Masóa Sota el til ler; Àlex Rigola a Titus Andronics, Juli Cèsar i Santa Joana dels Escorxadors; Àngel Llacer a Sueño de una noche de verano; Carme Portaceli a Aguantando la vela; Paco Azorín a Hamlet, el día de los asesinatos; Oriol Broggi a La mort d’Ivan Ílitx i El círcle de guix caucasià, i Juan Carlos Martel a Solo sexo. En televisió ha participat a les sèries La memòria dels cargols, El cor de la ciutat, Jet Lag, Setze dobles, Ventdelplà i Mar de fons de Televisió de Catalunya, a Carta mortal d’Antena 3 i a Càsting, de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. També ha actuat en els llargmetratges El ciclo de Víctor Garcia, Màxima pena i Nitbus de Juanjo Giménez, i Salvador de Manuel Huerga.

McDonagh, Martin:
Programes artístics del Lliure: L’home dels coixins.
The Pillowman. Faber.
El tinent d’Inishmore. Proa.
La reina de Bellesa de Leenane. Edicions de la Magrana
The Beauty Queen of Leenane. The Lonesome West. / Martin Mcdonagh´s plays. Methuen Drama.

http://www.nationaltheatre.org.uk
http://www.ibdb.com/production.php?id=392093
http://www.irishwriters-online.com/martinmcdonagh.html

Entrevista amb Martin McDonagh

Els joves irats estan tan estesos, en teatre, com la pols, però el que resulta paradoxal d’en Martin McDonagh –que després de l’èxit d’El tinent d’Inishmore amb la Royal Shakespeare Company estrena L’home dels coixins al National Theatre– és que combina la imatge pública de noi dolent amb grans descàrregues de talent. Ara mateix es comporta com una estrella de rock, bocamoll, excessiu i sorollós, sorollós, sorollós. Al cap d’un moment, està enfeinat escrivint unes obres de teatre on el diàleg espurneja, on les bromes reboten i on els finals són un cop de puny a les expectatives.

L’home dels coixins –el relat kafkià d’un escriptor de contes en un estat totalitari– s’anuncia com un “conte viciosament divertit, seriosament pertorbador”. Fins aquí molt bé. Però també és celebrada com “una nova obra” i “nova” no és exactament la paraula correcta. La temporada 1994-95 la va presentar al Premi Verity Bargate que organitza el Soho Theatre i, per sorpresa de McDonagh, no va guanyar. Com és, doncs, que ara ven una obra vella sobre l’Europa de l’Est com a continuació dels seus èxits, tots els quals transcorren en aigües estancades irlandeses?

Per contestar aquesta pregunta, heu de conèixer la història vital de McDonagh, de 33 anys. Fidel a la seva imatge llegendària, és alt, va vestit a l’últim crit i amb camises blanques i fa tres anys ja tenia els cabells grisos. De seguida que obre boca t’adones que el seu origen és el Londres “de barriada”. El seu pare és de Galway i la seva mare de Sligo, però va créixer –amb el seu germà gran, John– en un bloc de pisos de protecció oficial a Elephant and Castle, i visitava Irlanda només de vacances.
Als 16 anys McDonagh va deixar l’escola i, quan els seus pares se’n van tornar a Irlanda, els dos germans es van quedar a la casa familiar de Camberwell, a Londres. Tots dos nois estaven decidits a ser escriptors. Un cop, en Martin va dir que volia ser escriptor per lligar amb noies. Treballava al McJobs –o passava el temps a l’atur– i escrivia contes, pel·lícules i guions radiofònics. Per als qui el van conèixer en aquella època, era algú que escrivia pel simple plaer d’escriure.

Parlant-ne el 1996, va dir que havia escrit vint-i-dues peces radiofòniques, totes rebutjades per la BBC. S’han de tenir ben posats per continuar. En un moment determinat, va posar-se, a si mateix, la data límit de dos anys per triomfar. Per sort, va descobrir el teatre. Explica que “només vaig començar a escriure per al teatre quan tota la resta va fallar. Va ser una manera d’evitar treballar i de guanyar uns quants diners.” Deia que només havia vist unes vint obres de teatre. Tot i que són típics de l’arrogància juvenil, uns comentaris fets tan a la lleugera no poden amagar el fet que, com ell mateix admet, “solia llegir molt”.
Si tenim en compte els diàlegs a McDonaghland –que el crític Fintan O’Toole anomena un “híbrid estranyament preciós” extret de “la nerviosa parla de carrer de les ciutats angleses i el lirisme de la parla de la Irlanda rural”– no hi resulten estranys els dramaturgs irlandesos, de Boucicault a John B. Keane, de Synge a Tom Murphy.

Al llibre The Full Room, Dominic Dromgoole, aleshores màxima autoritat del Bush Theatre, el recorda als inicis de la seva carrera. “Nosaltres vam rebutjar les seves obres”, diu, “però li vam trobar un agent.” Creu que Killer Joe, un fosc thriller que va dirigir el 1995, “va alliberar alguna cosa” en la imaginació de McDonagh. Certament, ben aviat va començar a extreure un ric filó d’obres “típicament irlandeses” que, igual que Killer Joe, barrejaven arguments emocionants amb un humor que trencava tabús.

El geni de McDonagh és un 20% d’inspiració i un 80% de transpiració. Les hores de gargots a les golfes van donar els seus fruits al 1996, quan el seu debut, La reina de bellesa de Leenane, va rebre un munt de premis, incloent-hi tres grans premis britànics i quatre Tonys. Mary McAleese, la presidenta irlandesa, el va lloar. El 2000, l’obra ja s’havia traduït a vint-i-vuit llengües.
Tot i això, malgrat l’èxit, McDonagh triga menys a fer-se enemics que altres escriptors a rebre respostes negatives. El director Richard Eyre el va veure guanyar com a Millor Nouvingut a la cerimònia del premis Evening Standard: “en Martin portava un pet com una casa. En Sean Connery va intentar fer-lo entrar en raó, però en Martin li va dir que se n’anés a prendre pel cul.” Quan Sam Mendes va presentar el guardó, qualificant-lo de “molt talentós, molt segur de si mateix, molt jove”, Eyre recorda un cor de veus dient: “I molt borratxo.”

McDonagh va trobar gust a la fama com una piranya a un dipòsit d’entranyes. Ferotgement orgullós del seu talent, i conscient de la feinada que li havia costat perfeccionar-lo, es va convertir en el seu màxim valedor. Quan la Trilogia de Leenane es va muntar al Royal Court, es va comparar amb el jove Orson Welles, argumentant que era “el més gran” i titllant els dramaturgs de generacions anteriors de “lletjos” i “francament mal vestits”. El fracàs relatiu de la seva següent obra, The Cripple of Inishmaan, al National Theatre el 1997, va semblar un càstig merescut.

Certament, és el primer en arrogància. Quan una vegada Nick Hytner li va preguntar què pensava de Celobert, de David Hare, va contestar: “Bé, no l’he escrita jo, o sigui que és una merda.” Un cop va haver utilitzat el teatre per cridar l’atenció, es va encaminar cap al cinema –i va desaparèixer a l’infern del desenvolupament de guions. Avui admet amb tota sinceritat que la seva primera incursió –un encàrrec de la Paramount per al productor Scott Rudin (Clueless)– va fer aigües: “el que vaig escriure no valia res”, diu.

Però si bé és cert que McDonagh fa el paper de dramaturg hooligan d’un entusiasme immens, i l’han descrit com “espantat del seu propi geni”, també té una altra cara. La gent que hi treballa i que s’hi relaciona explica que no pot ser més afectuós. Si li caus bé, tens un amic de per vida. Ara bé, fins i tot els seus amics assenyalen que té gaire paciència amb els imbècils condescendents.

El 2001, el retorn al teatre de McDonagh va ser un titular tan cridaner com el del seu debut. El tinent d’Inishmore va ser duta a escena per la Royal Shakespeare Company, però només després que la rebutgessin el Royal Court i el National Theatre. Llavors va maleir els ossos a tots dos teatres, criticant-ne tant la timidesa com la correcció política. Però la veritat va ser molt més simple. El Royal Court ja havia dut a escena moltes obres seves i al National simplement els va semblar de mal gust.

I n’és, és clar, però també és una sàtira hilarant sobre el terrorisme irlandès, amb un argument retorçat sobre un psicòpata renegat que té debilitat pel seu gat, Wee Thomas. Justament, el gat viu va ser l’element més car de la producció. Algú de la companyia va dir: “no només has de pagar pel gat, sinó també pel cuidador del gat, la seva assegurança i les factures d’hotel.”

Quan l’obra va passar al West End, un cop més McDonagh es va deixar endur pel mal geni. A la festa de després de l’estrena, una noia li va demanar que li expliqués la broma recurrent sobre “trepitjar tetes” –es va posar fet una fera i la va immobilitzar contra la paret. La majoria d’escriptors se senten afalagats quan els pregunten sobre la feina que fan, però en el cas de McDonagh és millor no mencionar-li la paraula “teta”.

Durant la disputa amb el Royal Court i el National sobre El tinent d’Inishmore, va dir que no “entrava en els seus plans tornar a treballar amb cap els dos”. Ara s’ha hagut d’empassar les pròpies paraules. El motiu és que té una llista d’obres acabades pendents d’estrena: una situada a Londres a començaments dels anys 60, una altra a Coney Island i una altra que s’anomena L’home dels coixins. Fins que els teatres no les programin, no els n’oferirà cap de nova. D’aquí el seu retorn al National.

Quan li vaig demanar a McDonagh si li agradaria fer una entrevista sobre L’home dels coixins, em va escriure un email: “Ei Aleks, ho sento, tio. He decidit no tornar a concedir entrevistes mai més. Per cap motiu concret, és simplement així.” Li vaig suggerir una ronda de pubs –sense èxit. I què passaria si l’assaltés a la porta d’entrada d’artistes del National? Bé, val més que no, si no és que vull rebre un garrotada al cap.

Amb sort, les obres de la seva llista endarrerida desmentiran la crítica més severa que han rebut: la buidor emocional. “Sempre m’agrada una història fosca que sigui aparentment inhumana”, va dir una vegada, “però on hi hagi un cor, per molt menut i camuflat que estigui.” Bé, esperem el moment que McDonagh deixi enrere la imatge de noi dolent i comparteixi una mica més del seu cor.

Aleks Sierz

Aleks Sierz és un reconegut crític teatral britànic. Publica les seves crítiques al Tribune i col·labora a la revista Plays International.És autor de The Theatre of Martin Crimp i In-yer-Face Theatre: British Drama Today.

Una primera versió d’aquest article, titulada “Tougher than the Rest”, va aparèixer publicada al The Sunday Times el 9 de novembre de 2003, en motiu de l’estrena al National Theatre de Londres de L’home dels coixins.

Notes sobre L’home dels coixins

A L’home dels coixins, l’escriptor Katurian enuncia una estètica senzilla que, de manera consistent, conté ressons dels comentaris de McDonagh sobre l’escriptura teatral. Aquesta estètica prioritza la narració, descarta tot allò polèmic i autobiogràfic i reafirma els principis estructurals aristotèlics de reconeixement i revés. L’imperatiu narratiu, que domina les obres de teatre irlandeses, es posa de manifest quan Katurian diu a Tupolski: “Un home va dir una vegada: ‘el principal (o l’únic) deure d’un escriptor és explicar una història’”. (...) Els sentiments (de Katurian) són molt propers als de McDonagh. Poc després de l’estrena de la seva primera obra el 1996, va dir: “sempre he pensat que l’element narratiu és la dimensió més important”, una idea reforçada per la seva afirmació, l’any 2002, segons la qual “cap de les meves obres és un dibuix exacte [...], són només històries”.

Katurian amplifica la primacia de la narració dient a Tupolski que no té “cap queixa”; “jo no tinc temes”; i “jo no provo de dir res a ningú”. Més endavant, Katurian diu a Ariel: “No suporto cap escrit que sigui ni remotament autobiogràfic. Penso que la gent que només escriu sobre les coses que coneix, només escriu sobre les coses que coneix perquè són massa imbècils per inventar-se res”. Pel poc que l’argument i els personatges de L’home dels coixins tenen a veure amb la pròpia autobiografia de McDonagh, els comentaris de Katurian sobre escriure van totalment d’acord amb el que McDonagh ha dit de la seva pròpia escriptura. El 1997, McDonagh va explicar a Fintan O’Toole: “El meu instint és amagar sempre les meves creences socials o polítiques, tot i que és natural que alguna cosa surti a la llum”. Poc abans de l’estrena d’El tinent d’Inishmore, el 2001, va dir a The Guardian: “No intento resoldre res”.

L’èmfasi que la narrativa de Katurian posa al “gir” corrobora la creença del mateix McDonagh que “una obra de teatre hauria d’estremir-nos igual que unes fantàstiques muntanyes russes”. Com les muntanyes russes de McDonagh, el gir de Katurian evoca el principi aristotèlic del reconeixement, “el canvi de la ignorància al coneixement”. L’estratègia dramàtica dominant i omnipresent en la majoria d’obres teatrals és la retenció inicial i la subseqüent revelació d’informació. Normalment, com a Èdip rei de Sòfocles, els espectadors tenen com a mínim tanta informació, si no més, que els personatges involucrats en l’acció que es desenvolupa. Des de la seva posició privilegiada, els espectadors poden anticipar el que la Poètica d’Aristòtil descriu com “la millor forma de reconeixement” –la que coincideix amb un revés.

Els moments de presentació dels personatges més memorables de McDonagh s’estructuren al voltant de la confessió i la narració d’històries. Avançant cap al reconeixement o el descobriment de la identitat, les seves obres progressen cap a la catarsi de la confessió i, amb ella, la revelació d’algun secret llargament amagat. (...) Des de The Confession of Saint Patrick (aprox. 450 DC), passant per la confessió de Stephen Dedalus al bildungsroman de James Joyce Retrat de l’artista adolescent (1916), fins a la novel·la The Anatomy Schoolde Bernard MacLaverty (2001), la confessió s’estén àmpliament per la literatura irlandesa. (...) Explicar històries, un trop familiar en el teatre irlandès des dels dies de Lady Gregory fins a Conor McPherson, ofereix oportunitats encara més àmplies per a la teatralitat en l’obra de McDonagh.

Fragments de l’article Martin McDonagh’s Stagecraft, publicat al llibre de Richard Rankin Russell (ed.), Martin McDonagh. A Casebook (Londres: Routledge, 2007).