enllaços

El públic esdevé part del procés de creació coreogràfica de la companyia de dansa Gelabert-Azzopardi. Durant una setmana es durà al Teatre Lliure a terme un treball interactiu de creació coreogràfica i interpretació oberta al públic i amb el públic. Aquesta és la nova proposta d’una de les companyies més importants del país, que en aquesta ocasió, busca establir una comunicació més directa amb el públic.

Al llarg de sis dies, de l’11 al 16 de març, s’indagarà en les claus de la sensació i de la comunicació mitjançant classes, assaigs i improvisacions entre ballarins professionals, amateurs i el públic mateix, deixant palès que l’art i la seva percepció són processos complexos i oberts.

Mentre que part d’aquesta activitat es desenvoluparà a porta tancada, com ara classes i assaigs a càrrec d’intèrprets de Gelabert-Azzopardi i d’altres ballarins professionals, una altra part de la iniciativa va dirigida a establir una comunicació més directa amb el públic en general.

Així, cada dia de 19 a 20h, s’impartirà una classe d’introducció a la dansa per a vint persones no professionals (cada participant podrà assistir a un màxim de 3 jornades) i es mouran sota les directrius de Cesc Gelabert, Lydia Azzopardi i altres professors de la companyia. A més, els participants tindran accés a una sessió oberta dirigida a tot el públic que estigui interessat i que podrà assistir-hi de franc.

En aquesta sessió oberta, que tindrà lloc cada dia a les 21 h, s’oferiran tant fragments d’obres de repertori de la companyia, que aniran acompanyats de comentaris oportuns, com creacions coreogràfiques que sorgiran a partir de suggeriments del públic, el qual hi podrà participar amb improvisacions o en versions simplificades de fragments que hagi vist.

De fet, aquesta setmana amb el públic recupera una iniciativa que la companyia Gelabert-Azzopardi ja ha dut a terme en diverses ocasions, particularment amb l’experiència d’Un mes a la recerca d’una obra, estrenada al Lliure al 1990 i en la qual el públic podia veure el treball de recerca i intervenir fent preguntes en un debat. En aquesta ocasió, la seva col·laboració guanya pes perquè també podrà ballar amb els artistes.

És un dels coreògrafs i ballarins més rellevant de la dansa contemporània espanyola del moment. Un artista polifacètic i compromès amb el seu temps, que ha contribuït a crear una cultura de la dansa en el nostre país. Gelabert no s’adhereix a cap moviment concret i proposa un estil propi, una dansa personal fruit d’una llarga trajectòria professional i d’una gran passió. Les seves coreografies parteixen de símbols i referents històrics i es caracteritzen per un llenguatge clar i comprensible, on cada gest neix d’una sentida intenció. Gelabert té una forma particular de moviment, una presència carregada d’intensitat i contenció, d’exactitud i poesia. La precisió i fluïdesa dels seus moviments, l’expressivitat dels seus braços i mans, i la força de la seva mirada, defineixen un ballarí d’una elegància molt subtil.

Cesc Gelabert estudia arquitectura i inicia els estudis de dansa amb Anna Maleras, incorporant-se al seu grup, l’any 1969. Al 1972 Cesc Gelabert realitza la seva primera creació coreogràfica. Un any més tard  crea el primer Solo i l’any 1977, forma el seu primer grup de dansa i estrena Ver-estiu-altumne-ivern-1, obra per 7 ballarins.  Entre 1978 i 1980, es converteix en integrant actiu de la comunitat  de la dansa a  Nova York. L’any 1980, inicia la seva col·laboració amb Lydia Azzopardi i cinc anys més tard, la producció de l’espectacle Desfigurat, marca l’inici d’una consolidada col·laboració entre Gelabert & Azzopardi, creant  la seva pròpia companyia de dansa. Al llarg de la seva trajectòria Gelabert ha coreografiat, interpretat i col·laborat a espectacles d’òpera, vídeo, teatre, cine i cabaret.

Cesc Gelabert ha creat solos per Mikhail Baryshnikov i David Hughes i ha estat guardonat amb varis premis com la Medalla d’Or de les Arts Escèniques del Govern Espanyol, Premi Ciutat de Barcelona 2005 i Premi MAX com millor ballarí masculí  2004 i 2005, entre altres.

Després de completar els estudis a la London Contemporary Dance School, desenvolupa la seva carrera com a ballarina i intèrpret col·laborant amb diversos coreògrafs, com Robert North, Jane Dudley, Bob Cohan i Ana Sokolow, a Londres. Més tard treballa amb Lindsay Kemp en alguna de les seves produccions, a Roma. En qualitat de mestra ensenya dansa contemporània a l’Òpera de Zuric i a l’escola Mudra de Maurice Béjart, a Brussel·les, on figura com a professora resident. Imparteix cursos de composició i improvisació a l’Institut de Teatre de Barcelona, i en moltes ciutats d’Europa.

L’any 1983 Lydia Azzopardi inicia la seva col·laboració amb Cesc Gelabert, actuant internacionalment amb la seva companyia, que formen a Barcelona l’any 1985. A més a més de codirectora i intèrpret, participa en qualitat de dissenyadora de vestuari i estilista en la majoria de les produccions de la companyia. També ha dissenyat per a la Komische Oper, el Balletto di Toscana, el Ballet Gulbenkian i Mikhail Baryshnikov, per qui va crear el vestuari del solo, In a Landscape, que Cesc Gelabert creà per al ballarí.  Col·labora en produccions de teatre, cinema, vídeos i òpera, a la vegada que imparteix conferències sobre disseny de vestuari per a la dansa i altres temes relacionats amb les arts plàstiques. De forma esporàdica,  participa com intèrpret en projectes d’altres creadors. L’any, 2006, guanya el Premi Ciutat Barcelona i el Premi FAD Aplaudiment Sebastià Gasch 2005-2006, pel disseny de Psitt!! Psitt!!/Caravan.

Performer, ballarí, assistent. Cal destacar la col·laboració amb Gelabert-Azzopardi (1989-1996). Una de les seves particularitats són les intervencions com a performer en espectacles dirigits per: Albert Vidal, Carles Santos, Jerome Savary, Magda Puyo-Marta Carrasco, Joan Baixas i Jordi Sabatés. També amb Lanònima Imperial, Dagoll Dagom, Comediants i La Fura dels Baus. Des de l’ any 2000 és coreògraf de la Companyia Carles Santos. Ho compagina amb l’acció-parlada: Toni Jodar, Explica: la dansa en 50’, per la qual rep una Menció Especial del Premi Ciutat de Barcelona 2002 i el Premi de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya 2006. Col·labora  amb el Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona. Narrador en el concert Orquestra per a joves de Britten. Coreografia Metàl·lics per a Spanish Brass Luur Metalls i fa la direcció escènica d’ El Poble de Vent i de Fusta.

Des de Desfigurat (1985) Cesc Gelabert ha creat més de vint-i-cinc obres per a la companyia i diversos solos per a ell. Gelabert Azzopardi ha dut a terme la seva activitat com una companyia de dansa contemporània establerta a Barcelona i col·labora amb el Teatre Lliure des de 1987. A partir de l’any 2003 es converteix en companyia resident del Lliure, a l’escenari del qual presenta les noves produccions coproduïdes pel propi teatre.

De l’any 1989 al 2003 ha estat també companyia coresident del Hebbel Theater de Berlín, teatre que esdevé en un important coproductor i soci per la companyia, fet que li permet realitzar molts projectes i que les obres de Gelabert s’introdueixin a Berlín.

Gelabert Azzopardi funciona com una estructura autònoma i independent i rep el suport i el finançament de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura espanyol.

visió i objectiu

Gelabert, coreògraf i solista, ha definit un estil propi com resultat de la seva visió personal del moviment. Utilitza conceptes adaptats i desenvolupats per a un ballarí sense perdre la personalitat de l’artista.

A l’hora d’escollir els ballarins, ha contractat artistes de diferents àmbits que comparteixen una sòlida formació tècnica. Gelabert posa èmfasi en l’autenticitat del moviment i de la interpretació.  Les coreografies s’inspiren i es basen en diversos temes. Mai no expliquen una història lineal. La companyia ha anat assolint una gran reputació amb el pas dels anys, cosa que li ha permès arribar a un públic molt ampli i divers. El seu objectiu és fer arribar la dansa al públic més ampli possible sense renunciar a oferir un espectacle de qualitat.

premis

1983
Premi Nacional de Dansa de Catalunya.

1987
Premi Ciutat de Barcelona per Rèquiem de Verdi

1992/2003
rep beques del DAAD (Deutsches Akademischer Austauschdienst) Berlín.

1994
En reconeixement a la seva aportació artística, és guardonat pel Govern Espanyol amb la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

1996
Premio Nacional de Danza, atorgat pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

1997
Premi Nacional de Dansa de Catalunya atorgat a Gelabert-Azzopardi Cia. de Dansa per la Generalitat de Catalunya

1998
Medalla FAD-Foment de les Arts Decoratives, Barcelona.

2000
Premis Max de las Artes Escénicas per Zumzum-Ka com millor espectacle de dansa i millor coreografia.

2004
Festival Internacional de Edinburg. Premi Arcàngel de la crítica, que atorga el diari The Herald per Arthur’s Feet, Viene regando flores…i Glimpse

2005
Premis Max de las Artes Escénicas Millor Ballarí Gelabert 2004.

2006
Premi Ciutat de Barcelona 2005 per Psitt!! Psitt!!

2006
Premis Max de las Artes Escénicas Millor Ballarí Gelabert 2005.

2006
Premi FAD Aplaudiment Sebastià Gasch 2005-2006 a Lydia Azzopardi pel disseny del vestuari de Psitt!! Psitt!! i Caravan

2007
Premi Públics d’Arts Escèniques de Tarragona a Psitt!! Psitt!!-Viene regando flores desde la Habana a Morón al millor espectacle de dansa presentat a Tarragona el 2006.

produccions  gelabert  azzopardi (1986-2007)

1986 Desfigurat
1987 Rèquiem, de G. Verdi
1988 Belmonte
1991 Belmonte (II)
1991 El somni d’Artemis
1992 Kaalon-Kaakon
1993 Augenlid
1994 El jardiner
1995 Armand Dust
1996 Armand Dust (II)  /  Set (Thirst)
1998 Zumzum-Ka
2000 Useless (Information Meets Boy) / Kinema
2002 8421...
2003 Viene regando flores desde La Habana a Morón
2005 Psitt!! Psitt!! / Caravan
2007 Orion

solos / cesc gelabert (1982-2005)

Bujaraloz
Suspiros de España
Vaslav
Pops amb potes de camell
99 cops
La Variació de Muriel
La secció daurada I / II, coreografia de Gerhard Bohner, reconstrucció i interpretació de Cesc Gelabert
Preludis
Glimpse
projectes / encàrrecs (1995-2008)
Hortensia, Balletto di Toscana. 1995.
Lucrecia Stop, Tanzheater Komischer Oper, Berlín. 1996.
Fountain Of Love: Frank Zappa Tribute, Balletto di Toscana. 1999.
Hermès, Madrid, 2001.
Charmes, Ballet Guilbenkian, 2002.
In a Landscape, solo per a Mikhail Barixnikov. EUA. 2003.
Traumtext, solo en col·laboració amb la compositora Helga Pogatschar, 2004.
Dúo, per a Juan de Torres, Larrumbe Dansa. 2004.
The Measurer,per a David Hughes. 2004.
Arthur’s Feet, espectacle per a ballarins escocesos amb dificultats d’aprenentatge i els ballarins de la Gelabert – Azzopardi, Festival Internacional de Edinburg 2004.
Tirarse a la piscina, solo per a Larrumbe Danza. 2006.
El viaje a Simorgh, òpera de José M. Sánchez-Verdú. Teatro Real. 2007.
Mefistofeles, òpera d’Arrigo Boito. Direcció artística Giancarlo del Monaco. Teatro Massimo de Palermo. 2008.

www.gelabertazzopardi.com

Programes artístics del Lliure: Gelabert-Azzopardi. Teatre Lliure.

Cass, Joan: The Dance. A Handbook for the Appreciation of the Choreographic Experience. McFarland & Company, Inc. Publishers.

Colomer, Delfín: Pensar la danza. Ediciones Turner.

Hewitt, Andrew: Social Choreography. Ideology as Performande in Dance And Everyday Movement. Duke University Press. Durham and London.

Williams, Drid: Anthropology and the Dance. Ten Lectures. Illinois University Press.

geometria dels sentiments, per johannes odenthal

Cesc Gelabert és un dels pioners de la dansa contemporània a Espanya. La seva evolució d'un llenguatge propi va començar a Barcelona, una "terra de ningú" que fins després de l'era franquista, al final dels anys 70, no va esdevenir un dels centres més vitals de la dansa europea. A les primeres coreografies dels anys 1972 i 1973, Cesc Gelabert ja es dedica als temes clau que encara toca actualment: expressió individual, energia de les emocions i desenvolupament d'un llenguatge de les formes al més precís possible. Des dels inicis, Gelabert és un arquitecte del moviment que converteix el conflicte aparentment indissoluble entre la passió i la forma en la força motriu del seu treball coreogràfic. En relació amb la filosofia medieval d'un Tomàs d'Aquino o un Ramon Llull, l'obra del ballarí i coreògraf es transforma en una recerca sobre la manera com les emocions fan que la persona perdi de cop una "tranquil·litat natural"; per exemple, de quina manera l’ira concentra les energies corporals al cor i el fa bullir. Cesc Gelabert diu: "Tracto de descriure el moviment amb la imatge d'un carro. Els eixos del carro formen l'estructura de la peça. Després hi ha els cavalls, que són les passions. Les regnes representen la voluntat. I qui controla les regnes és la ment. És a dir, els cavalls són les passions, l'anhel. Són els que posen la cosa en acció. Però els desigs no són directament controlables. Jo no puc dir: ara ja estem satisfets. En canvi, el que sí podem fer és treballar amb idees i formes. Aleshores un ballarí entrenat reacciona amb els seus sentiments, amb les seves passions. Com a ballarins, entrenem les emocions en la forma, i així es mantenen unides la forma i la passió. A través de la forma, el contingut queda inclòs en la percepció visual del públic. En aquest nivell hi ha comunicació."

Les coreografies de Gelabert tenen la precisió d'escultures que, a través del moviment, apareixen a l'espai tan sols d'una manera fugaç, però perduren en la memòria de l'espectador. Amb això, el ballarí català dóna un sentit especial a la dansa contemporània. En la seva recerca i en el seu llenguatge de les formes, els ballarins descobreixen una història oculta però d'allò més viva de la cultura europea: una història del pathos en el ple sentit de la literatura grega; pathos com a relació entre dues persones o dues forces, com a camp de forces energètiques que es diferencia del concepte d'un àmbit de sentiments individuals. Són aquestes relacions les que ens omplen la percepció a través de les coreografies i, per tant, les que penetren a la consciència.

algunes respostes sobre dansa i societat de cesc gelabert

La dansa és una manera d’arribar a l’equilibri entre el físic, l’emoció i l’esperit?
Ballar consisteix, essencialment, en unir cos, ment i cor. Crec que aquesta és una de les activitats bàsiques de la nostra vida i no la podem defugir. La pregunta clau de la vida és la mateixa que la de la dansa: si al capdavall del dia un se sent satisfet, i darrere d’això sempre hi ha la decisió de què és el que per a cadascú té sentit en la vida.

Quan es converteix en dansa, un moviment?
Per a mi la dansa, com a art, és un somni compartit en la vigília. Llavors l’art es converteix en una mena de teràpia: és una manera perquè la societat somiï i comparteixi els seus somnis desperta. La dansa pot ser saludable per a la societat com a acte xamànic, en el qual es té l’oportunitat d’expressar i viure en estat de vetlla, sense que succeeixin de debò les coses de la vida. És com un exorcisme. Està directament unida a la vida però uneix el cos amb el cor i amb la ment. Nosaltres, els ballarins, seríem especialistes en aquesta relació.

Com prova de connectar l’espectacle de la dansa amb el públic?
L’art només existeix quan algú el veu, i la percepció sempre és així, és intransferible. El que jo presento no és res més que un mitjà per intentar que una altra persona construeixi un món interior a partir d’aquesta forma cultural que intercanviem. No serà exactament la meva, perquè això és impossible; cadascú tindrà les seves vivències, però sí que hi ha d’haver una relació simbòlica. Si estic fent una cosa que té a veure amb la por, amb l’odi, seria molt estrany que l’espectador veiés una altra mena d’energia completament diferent, que veiés una cosa calmada... Seria molt estrany, no seria lògic, voldria dir que jo ho estic fent malament o que ell no és en aquest món.

Quina relació tenen la dansa i la bellesa?
La dansa no és només un acte físic, essencialment és un acte de consciència que ens transmetem entre les persones, igual que la bellesa, que tampoc és només una cosa física. Avui en dia, amb la cirurgia, es pot canviar el cos, però al final això només funciona a primera vista perquè si es mira la forma de prop no significa res, l’important és sentir que passa alguna cosa; la bellesa és una barreja de l’exterior amb l’interior.

Vostè forma companyia amb Lydia Azzopardi. Com complementen la seva feina?
Som una companyia bicèfala. La Lydia i jo formem un equip i és difícil saber on acaba una cosa i on en comença una altra; normalment jo faig la coreografia i la Lydia el vestuari. Però ella s’ocupa també de molts altres aspectes, de vegades intangibles, que fan que prenguem una decisió i la compartim. M’agrada que el procés per a cada peça sigui diferent, que sigui una font de curiositat, per aprendre alguna cosa de la vida.

Com és la vida dels ballarins?
La dansa és vocacional, molt poca gent es fa rica ballant i, en canvi, l’esforç que hi ha darrere és molt gran. Tant en la formació com en el manteniment, si t’atures, perds. El nostre ofici és molt dur i la seva gran dificultat és la relació amb la societat.

Com és el públic a Espanya?
A la gent li agrada la dansa, tothom entén la seva utilitat i en un moment o altre a tothom li ha agradat ballar. Però la gent té poc temps per poder gaudir d’un espectacle de dansa i arribar a aficionar-s’hi. Entenc que no és fàcil, perquè tothom acaba cansat de treballar... I així passa que la nostra feina no és gaire important per a la societat. És com dedicar-se al hoquei sobre herba; encara que siguis un esportista meravellós, no és el mateix que jugar a futbol o a bàsquet. La combinació del lloc que la dansa té per a la societat i l’exigència de l’ofici en si mateix fan que resulti molt dur. No sempre ha estat així, hi ha hagut èpoques en què la dansa ha estat molt important per a la societat... però parlo d’uns dos mil anys enrere.

Quina és la vida professional mitjana d’un ballarí?
Semblant a la d’un esportista. Amb la dansa, els tendons i els lligaments no es recuperen, ja es passa directament a l’artrosi. Jo he gastat el cos deu vegades més que una persona normal, els meus cartílags estan gastats. Però per altra banda, el cos està viu, despert, dinàmic, i això és important. Per a mi el dolor és un amic, és el mestre que em diu quins moviments no puc fer o com fer-los. Si el dolor es tapa amb una pastilla, un no s’assabenta que s’està fent mal i se’n fa encara més. La vida és així, per entendre-la ens gastem i quan l’entenem ja estem gastats.

Com és la situació de la dansa a Espanya?
A Espanya, els estudis coreogràfics no estan ni reconeguts, no són una carrera. Si un vol fer oposicions, no té cap títol acadèmic. Els músics sí que en tenen, els conservatoris de música són de grau superior, però els estudis de dansa són de grau mig. Crec que un ballarí és una persona molt intel·ligent i, encara que no tingui estudis, resol situacions psicofísiques molt complexes. Tinc la teoria que si s’agafés exballarins, experiodistes, exoficinistes exqualsevol ofici, i se’ls enfrontés amb una tasca completament nova, els ballarins se’n sortirien amb més èxit, més del que sembla. Jo vaig tenir la sort de poder estudiar arquitectura, però en general els ballarins tenim un cert complex de falta d’estudis acadèmics. Però resoldre situacions com ho fa un ballarí, amb estrès, requereix un exercici de concentració psicofísica que es pot aplicar a la vida. Hi ha mestres que s’han especialitzat en danses que la gent pot fer servir, com els balls de saló o moltes altres formes terapèutiques. Cada vegada hi ha més tècniques que es fonen amb les orientals, com el Ioga i el Tai-xi, i al llarg del segle xx n’han aparegut moltes altres, com l’Alexander, que s’utilitzen com a teràpia per a persones amb problemes físics, mentals i de coordinació.

Si tenim bons ballarins, què falla?
Perquè existeixi un ofici com la dansa, necessitem de tot: que ens facin entrevistes, que en fotografiïn, públic... Si no, no funciona. Crec que la situació ha millorat molt, però si ens comparem amb altres països, encara falta. Pel que fa a acumulació d’experiències viscudes, ens falten més oportunitats. Com que la dansa sempre beu del moviment de la vida, no n’està separada; tothom hi entén, en dansa. Una altra cosa és que un no tingui una memòria específica acumulada en aquest art, però sempre entendrà el moviment. En aquest sentit, els ballarins mai no ens separarem de la vida.

Com és la resposta per part del públic?
Quan jo pregunto a la gent si creuen necessari que hi hagi persones especialitzades en unir el cos, el cor i la ment, en expressar la vida o fer-la somiar a través del moviment, la majoria em diu que sí. El problema és que després ningú no té el temps o el costum d’anar a veure dansa i tot queda una mica dèbil. En canvi, hi ha molta gent acostumada a anar a futbol. Si un ballarí fés un pas que fos molt important per a la societat, seria una altra cosa, però per ara hem adoptat altres formes per exorcitzar els nostres somnis. A mi m’agrada molt el futbol i no ho dic com a queixa, només com a exemple. El futbol és una cosa que la societat comparteix, fins i tot serveix per integrar immigrants, és una de les poques coses que serveix per integrar-los, en un bar pots veure immigrants acabats d’arribar al costat d’un executiu d’aquí veient la final del Barça, i tots tres poden fer-se amics en aquell moment, mentre que en altres aspectes de la vida és més difícil.

És més fàcil obrir-se camí com a ballarí flamenc? Com a mínim hi ha més públic...
El flamenc s’ha acoblat molt bé al ritme de la vida actual, a diferència d’altres danses populars del món, en concret les de Catalunya o Espanya. Per exemple, una sardana s’adapta malament al que passa ara mateix al món i en canvi, el flamenc, per la música, el ritme i per la seva mateixa estructura, que és oberta i permet improvisar (com el jazz), s’hi adapta molt bé. Una buleria, per exemple, es pot ballar de moltes maneres, mentre la sardana, coreogràficament, és molt tancada. La buleria respon molt bé als canvis i qualsevol cosa que passi es pot traduir en flamenc. Jo he coreografiat alguna sardana, perquè m’agrada la dansa popular, però és difícil; hi ha molt poques danses popular que s’hi adaptin. La jota, que és una dansa increïble, tampoc no ho ha aconseguit; en canvi, entre els irlandesos, el highlander s’ha fet molt popular, amb espectacles de masses. Sempre voldríem que les coses fossin estables, però no ho són. Per això m’agrada la dansa, perquè és efímera.

Educar el públic és feina de tots... Els polítics van al futbol. Van també a la dansa?
Alguns. Això no funciona si no funciona tot alhora. Jo espero que això ho llegeixin lectors que siguin públic potencial, parlo per a ells, però també ens han d’ajudar els polítics, la premsa, els programadors... Tots formem part d’una mateixa família. Si hi ha un art meravellós i els mitjans de comunicació no hi paren atenció, és impossible que funcioni. Només que la classe política, durant dues generacions, no doni suport a la dansa perquè pugui existir amb una certa dignitat, s’ensorra.