Un compositor de cançons quebequeses arriba a París per escriure el llibret d’una òpera per a nens, basada en un conte de Hans Christian Andersen. Durant la seva estada coneixerà molta gent: un famós mànager d’òpera de gustos estranys, un artista de grafits d’origen nord-africà i un gos, que podria haver estat el narrador de la història. The Andersen Project s’inspira en dos relats escrits per Andersen, La dríada i L’ombra, i en anècdotes dels viatges a París de l’autor danès. L’obra recorda alguns del temes recurrents de Lepage: la confrontació entre romanticisme i modernitat, entre l’art reconegut i les noves formes underground, entre el passat i el present. Però en aquest nou treball en solitari, Lepage explora també terrenys més turbulents: qüestions sobre la identitat sexual, les fantasies insatisfetes i les ànsies de fama i de reconeixement, temes extrets de la vida i obra d’Andersen i que serveixen de filigrana al conte actual. Una vegada més, Lepage explica la història d’un quebequès  els viatges i trobades del qual l’empenyen a buscar a fora allò que el defineix, el motiva i l’inspira.

Robert Lepage, creador integral guardonat amb el Premi Europa de Teatre 2007, presenta el seu penúltim espectacle: un monòleg multidisciplinari interpretat per Yves Jacques (el Claude d'El declivi de l'imperi americà i Les invasions bàrbares).

El procés que ha portat a aquest nou solo va començar amb un encàrrec del Regne de Dinamarca, que el 2005 celebrava amb fastuositat el 200 aniversari del naixement de Hans Christian Andersen. S’hi van convidar artistes d’arreu del món a crear inspirats per les seves novel·les i contes de fades.

En el meu cas, jo m’havia d’interessar en ell d’una manera més personal. La idea no era tan biogràfica, sinó més aviat una manera de descobrir com la vida i les obres de l’escriptor escandinau podien trobar ressò en un món modern que ha perdut la innocència i els ideals romàntics. L’experiència dels meus solos anteriors em deia que no podia simplement interessar-me per Andersen: havia d’identificar-m’hi.

Primer això va ser força difícil, ja que no sabia gairebé res d’ell o del seu temps. La lectura de biografies llargues, àrides i sovint contradictòries no va fer res per simplificar el problema. Finalment, va ser a través d’algunes càndides revelacions trobades al seu diari com vaig començar a entendre que érem molt més semblants del que m’hauria agradat. En alguns casos, era força obvi. Altres comparacions eren més... indirectes. La major part de vegades hi havia un sentiment, nascut durant la infantesa, de ser diferent dels altres; un sentiment que pot conduir al sofriment i a l’aïllament, alhora que pot fer adonar-nos que, de fet, tothom és únic. És clar com l’aigua que quan Andersen escrivia L’aneguet lleig havia comprès que la capacitat de convertir en oportunitats per a l’autorealització les dificultats que la vida ens posa pel camí, l’hem de trobar dins nostre.

A més, un solo, per la seva pròpia naturalesa, evoca la solitud i fins i tot la converteix en un dels temes principals: la solitud del protagonista, la de l’actor que l’interpreta i, en aquest cas, la de Hans Christian Andersen. Després d’haver treballat amb ell tot al llarg de la creació d’aquest espectacle, com a mínim hauré entès que el meu desig d’explicar històries no és només una manera d’alliberar la meva imaginació, sinó també una oportunitat, tant per a mi com per a ell, de sortir de l’aïllament i provar de guanyar l’acceptació de la resta del món.

robert lepage
(El Quebec, 1957)

Quebequès visionari i un dels ambaixadors culturals més importants del Canadà, Robert Lepage s’ha consolidat com a director de teatre i de cinema aclamat internacionalment, com a dissenyador, dramaturg i intèrpret. El seu enfocament, dinàmic i original, l’empeny constantment a les fronteres de la interpretació teatral, sobretot en l’ús de les noves tecnologies.
Inspirant-se en la vida contemporània, la seva carrera ha influenciat tota una generació d’artistes i professionals.

Lepage va sentir un interès profund per la geografia des de petit, tant que fins i tot va somniar en fer-se’n professor. Malgrat tot, l’interès per l’art el va conduir a la seva passió més gran, el teatre. El 1975, als disset anys, va començar la preparació per al Conservatori d’Art Dramàtic del Quebec. El 1978, després de dos anys en règim de pràctiques a París, es va passar dos anys més actuant, escrivint i dirigint algunes produccions abans d’incorporar-se al Théâtre Repère.

El 1984 va crear Circulations, que va ser presentat a tot el Canadà, i va guanyar el premi a la Millor Producció Canadenca duran la Quinzena Internacional de Teatre de Quebec. L’any següent, amb The Dragon’s Trilogy, la seva feina va rebre per primera vegada el reconeixement internacional. A aquest espectacle el seguí Vinci (1986), Polygraph (1987-1990) i Tectonic Plates (1988-1994).

Del 1989 al 1993 va ser director artístic del National Arts Center’s French Theater d’Otawa. Al mateix temps, va continuar amb la seva direcció d’escena innovadora amb Needles and Opium (1991-1993/1994-1996), Corolian, Macbeth and the Tempest (1992-1994) i A Midsummer Night’s Dream (1992), espectacle que el va convertir en el primer nord-americà que dirigia una obra de Shakespeare al Royal National Theatre de Londres.

El 1994, Robert Lepage va fer un pas important en crear la seva pròpia companyia multidisciplinària, Ex Machina. Assumint una vegada més el paper de director artístic, va conduir el nou equip a través del procés creatiu que va donar lloc a espectacles tan aclamats per la crítica com ara Seven Streams of the River Ota (1991), Le Songe d’une nuit d’été (1995) i el seu tercer solo Elsinore (1995-1997). El 1994 va començar a diversificar les seves activitats, aplicant el seu talent al món del cine. Les aptituds com a guionista i director li van ser immediatament reconegudes amb la seva primera pel·lícula Le Confessionnal, convidada a obrir la Quinzena del Realitzador del Festival de Cine de Cannes de 1995. Posteriorment va dirigir Le Polygraphe (1996), Nô (1998), i la seva primera pel·lícula britànica Possible Worlds (2000).

El juny de 1997 es va inaugurar La caserne Dalhousie, un centre de producció multidisciplinari sota la seva supervisió. En aquest nou espai de treball, ell i el seu equip van crear Geometry of Miracles (1998), Zulu Time (1999) i el solo The Far Side of the Moon (2000). Entre els nombrosos premis obtinguts per aquest muntatge hi ha quatre guardons de la Gala des Masques, un premi de la revista Time Out i el prestigiós Evening Standard Award.

La seva creixent reputació li va donar accés a ofertes provinents de camps molt diversos que li permetien ampliar l’experiència artística. Amb el programa doble Bluebeard Castle i Erwartung per a la Companyia d’Òpera Canadenca, Lepage també va demostrar tenir talent per l’òpera. El 1999 crea The Damnation of Faust al Japó, i la producció arriba a París el 2001. A més, va concebre i dirigir per a l’escena Peter Gabriel’s Secret World Tour el 1992, elogiada per la crítica d’arreu del món. Més tard va assumir el paper de director artístic de Métissage (1999), una exposició del Museu de la Civilització del Quebec. El 2002 va tornar a formar equip amb Peter Gabriel per posar en escena la seva gira Growing Up Live.

La feina de Robert Lepage ha estat reconeguda i lloada en moltes ocasions. Els premis més recents inclouen la medalla de l’Orde Nacional del Quebec, el 1999. Al setembre del 2000 va obtenir el Premi SORIQ, un reconeixement per la dinàmica i variada carrera internacional. L’octubre del 2001 va tenir l’honor de convertir-se en un World Leader al Harbourfront Centre, un cop més en reconeixement de l’amplitud de l’èxit internacional. Al març de 2002 l’ambaixada francesa li va concedir la Legió d’Honor. A l’abril del 2002 va ser nomenat Gran Quebequès per la Metropolitan Chamber of Commerce. El novembre de 2002 va rebre el Herbert Whittaker Drama Bench Award per la seva excel·lent contribució al teatre canadenc. I el novembre del 2003, el Premi Denise-Pelletier, el guardó més prestigiós atorgat pel govern del Quebec en el camp de les arts escèniques.

Posteriorment, Lepage va supervisar La casa Azul’s World Tour, una obra biogràfica sobre la pintora mexicana Frida Kahlo, i va reposar, amb un nou repartiment, Dragon’s Trilogy per a la X edició del Festival de Teatre de les Amèriques i la XX edició del Festival de Otoño de la Comunitat de Madrid. Des d’aleshores, el muntatge ha estat representat a Europa i continua la gira mundial. El 2003, Lepage va dirigir la seva cinquena pel·lícula, una adaptació de The Far Side of the Moon.

The Busker’s Opera va ser presentada a Montreal High Lights Festival el febrer del 2004. Per segona vegada, Robert Lepage va treballar amb l’especialista en robòtica Phillippe Demers. El resultat, Jaquemart (ninot que marca les hores en alguns rellotges), dirigit pel creador canadenc, va ser un encàrrec especial per a l’exposició d’aquesta mena de ninots organitzada per a l’esdeveniment Lille 2004, Capital Cultural Europea.

La seva visó de La Celestina de Fernando de Rojas, interpretada per Núria Espert i David Selvas entre d’altres, ha estat de gira per Espanya i Portugal i va participar al Festival de Otoño de la Comunidad de Madrid i el Festival Barcelona Grec (el 2004, dins de les activitats del Forum 2004, a la Sala Fabià Puigserver).

Lepage ha col·laborat amb el Cirque du Soleil, que va demanar el seu talent per crear l’espectacle permanent de Las Vegas anomenat KÀ, al Gran Hotel MGM. Aquest muntatge es va estrenar el febrer de 2005, al mateix temps que un solo nou, The Andersen Project, al Quebec. Al maig de 2005 va dirigir una òpera inspirada en la novel·la de George Orwell 1984, composta i dirigida per Lorin Maazel per a la Royal Opera de Londres.

El febrer de 2007 estrena Lipsynch i, a més, continua amb la gira de The Andersen Project per Europa, Nord-Amèrica i Oceania, mentre escriu la seva pròxima pel·lícula.

Últimament ha dirigit un encàrrec del Théâtre de la Monnaie de Brussel·les: l’òpera de Stravinski Rake’s Progress.

yves jacques

La seva carrera professional el va portar des de la seva Quebec natal fins a Montreal i d’allà a París, on ha treballat en teatre i cinema. De petit va ser el bateria de la seva pròpia banda de música, i d’adolescent va estudiar teatre i mim a l’Oxford Art Center, i percussió al Conservatori de Música de Quebec.

Després de graduar-se a l’escola de teatre el 1977, es va fer famós ben aviat amb la paròdia musical Slick and the Outlags, creada amb els seus companys músics, que es va poder veure a la ciutat de Quebec i a Montreal, i es va remuntar el 1984 també a Quebec. Des de llavors va rebre moltes propostes per treballar en teatre i en televisió. Durant cinc anys va treballar en papers protagonistes als teatres més importants de la ciutat. El 1982 va produir i dirigir el seu primer clip de música, On ne peut pas tous être pauvres, a partir d‘una cançó enregistrada en un vinil de 45 revolucions. El 1984 va participar a la pel·lícula de Denys Arcand El declivi de l’imperi americà, gràcies a la qual va confirmar la seva qualitat com a actor. A partir d’aquí es van succeir diversos èxits per al cinema, la televisió i el teatre, d’entre els quals destaquen Les Feluettes, versions franceses de Galileu i de L’òpera de tres rals, de B. Brecht, i la participació a Restes humanes sense identificar i La veritable naturalesa de l’amor, el segon film de Denys Arcand, Jésus de Montréal (Premi del Jurat al festival de Cannes 1987), i també a l’òpera rock de Luc Plamondon La Légende de Jimmy, que va ser la seva última aparició teatral al Quebec abans d’una pausa de set anys.

A partir de setembre del 1993 es va instal·lar a París, i va treballar en cinema a França, a la República Txeca, a Portugal, a Hongria (amb Charles Aznavour), a Bèlgica i a Suècia (als estudis d’Ingmar Bergman). El 1996 salta als escenaris teatrals de París, al Théâtre National de Chaillot (Trocadéro), amb La importància de ser Frank d’O. Wilde, sota la direcció de Jérome Savary, i amb Rupert Everett. Va participar també en un altre muntatge de Savary, El burgès gentilhome, de Molière, que va fer més de 125 funcions.

A finals del 1999 torna a Montreal amb un altre Wilde, Un marit ideal, de la companyia Jean-Duceppe, una de les més prestigioses del Quebec. L’estiu del 2000 triomfa amb Els dos bessons venecians, de Goldoni, al festival Just for Laughs / Juste pour rire. Aquest any i el següent és nominat als premis Métrostar i Jutra, dos dels més reputats del Quebec, per la seva participació a la sèrie de televisió Ces enfants d’ailleurs II, d’André Melançon, i a la pel·lícula de Jean Beaudin Souvenirs intimes.
A partir del 1999 treballa tant en pel·lícules franceses com quebequeses, incloses La veuve de Saint-Pierre de Patrice Leconte, amb Juliette Binoche i Daniel Auteuil; La vie après l’amour de Gabriel Pelletier (l’èxit cinematogràfic del Quebec l’estiu del 2000); Nuit de noces d’Émile Gaudreault (èxit de l’estiu 2001), i la coproducció internacional Napoléon, dirigida pel quebequès Yves Simoneau, amb Christian Clavier, John Malkovich, Gérard Depardieu i Isabella Rossellini, on ell feia de Lucien Bonaparte.

El seu màxim col·laborador francès en cinema ha estat el director Claude Miller, als films: La classe de neige (Premi del Jurat al festival de Cannes 1998), La chambre des magiciennes (Premi Internacional de la Crítica al festival de Berlin 2000), i més recentment, Betty Fisher et autres histoires (Premi Internacional de la Crítica 2001).

El febrer del 2001 va rebre el títol de Cavaller de l’Orde de les Arts i de les Lletres, que atorga el Ministeri de Cultura de França. El 2003 va presentar dos films més al festival de Cannes: La Petite Lilly, de Claude Miller, i Les invasions bàrbares, de Denys Arcand (guanyador de nombrosos premis, inclòs l’Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera 2004).

Després d’un breu encontre amb Martin Scorsese a L’aviador, va treballar en dues produccions britàniques: H2O i René Lévesque, de Paul Gross. El 2004 roda Aurore, una adaptació d’una conegudíssima peça franco-canadenca, i el 2005 estrena un altre film a França, aquest cop amb Gérard Depardieu.

Des de finals del 2001 ha treballat amb Robert Lepage a la gira de La cara oculta de la Lluna, que s’ha estrenat a Bèlgica, Portugal, França, els EEUU, Nova Zelanda, Mèxic, Alemanya, Noruega, el Japó, Itàlia, la Xina, Corea, el Canadà, Irlanda i Anglaterra. Per aquest espectacle, Jacques va guanyar el premi al Millor Actor al Théâtre du Nouveau Monde de Montreal el 2003.

Andersen, H.C.: Cuentos. Ediciones Teide.

Andersen, H.C.: Contes 1-2. Abadia. 1987.

Andersen, H.C.: Cuentos de Andersen. Juventud. 2002.

Bettelheim, Bruno: Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Editorial Crítica. 2001.

Dunjerovich, Aleksander: The cinema of Robert Lepage. Walflowers.

Lavender, Andy: Hamlet in pieces. Shakespeare reworked by Peter Brook, Robert Lepage and Robert Wilson. Nick Hern Books. 2001.

Lepage, Robert: La trilogie des dragons. Marie Brassard. Le  400 Coups. 2006.

Lepage, Robert: Nô. Les 400 Coups.

Fouquet, Loudovic: Robert Lepage: l´horizon en images. Les 400 Coups. 2006.

notes de robert lepage sobre la seva carrera

A la ciutat de Quebec, entre les dècades de 1960 i 1970, el teatre era una activitat social, “cosa de burgesos”. Quan a l’escola ens van portar a veure Nit de Reis, jo em pensava que el que jugava era el director, no Shakespeare, que era molt vell. Naturalment, amb el temps vaig descobrir que era Shakespeare el juganer, i el joc es va convertir en un element important de la meva feina. Després va venir el rock’n’roll, Genesis i Jethro Tull i tots aquests tios amb disfresses rares que representaven personatges i explicaven històries; certament em van influir.

La meva formació com a actor va ser difícil perquè m’apassionaven la posada en escena, l’escriptura, l’escenografia i, bé, tot allò que se suposa que no has de fer quan ets un actor seriós. O sigui que quan vaig acabar els meus estudis em vaig sentir lliure i vaig crear una petita companyia de teatre. A la gent li interessava el que fèiem, però no érem empresaris, no sabíem demanar subvencions, no sabíem res: teníem vint anys. I així ens vam unir a Jacques Lessard. La seva companyia havia perdut la subvenció i ens va donar els cinquanta dòlars que li quedaven per concebre un espectacle de cafè-teatre. Hi havia tres maletes i un dibuix shumi japonès molt gran, i ja està. Va tenir un èxit enorme.

Una cosa que sempre he fet és començar a assajar amb un mapa. La companyia dibuixa i torna a dibuixar, i al final els dibuixos revelen alguna cosa sobre l’espectacle. Quan vaig començar el Somni d’una nit d’estiu al Royal National Theatre de Londres, no en tenia absolutament cap idea, de manera que vam organitzar un taller. Teníem un full gran de paper i els actors havien de dibuixar els seus somnis. El primer dia, el perds buscant el retolador del color que vols, però amb el temps apareix un mapa. La gent posa tots els arbres en una zona i ja tens el bosc; algú somnia que s’ofega en un llac, així que ja tens un gran llac. Al final el dibuix esdevé un mapa molt lògic del subconscient. Dibuixar i fer servir imatges és una bona manera de conèixer les visions interiors que té la gent. És una manera diferent de mirar, i al final el mapa s’assembla al grup. I acaba essent molt nítid perquè t’has posat en contacte amb les “fibres íntimes” d’allò que proves de teixir.

Com a director has de tenir visió perifèrica, i per tal que això passi has d’haver estat a tots els racons. A La cara oculta de la Lluna estàvem asseguts al voltant de la taula, mantenint una profunda discussió sobre de què tractava l’espectacle. Havíem estat jugant amb els reflexos d’un gran mirall que no parava d’inclinar-se cap endavant i reflectir el terra, i estàvem parlant sobre antigravetat i tots aquests grans conceptes perquè l’espectacle tractava sobre el Programa Espacial Rus. De reüll veig un tècnic que fa rodar un rotllo de cinta aïllant per terra: quan passa davant del mirall sembla com si estigués surant a l’aire. Això és va convertir en la darrera escena de l’espectacle. Jo rodava per terra i el reflex del mirall donava la impressió que estigués surant a l’espai.

El que trobo fantàstic és que no es pugui dir qui va aportar què al procés. Jo podia fer una improvisació i els tècnics obrien els portàtils, entraven a internet i es posaven a buscar material sobre cosmonautes i imatges de mapes del temps. Em subministraven coses amb les quals jo podia estar jugant sempre. Els tècnics han de ser a la sala d’assaig. Quan muntàvem Les set branques del Riu Ota, hi eren des del primer dia i l’espectacle es va convertir en una enorme creació col·lectiva. A ells no els ho plantegem d’aquesta manera, no ho fem oficial, només deixem que passi.

Per tal que això passi, tinc un espai a la ciutat de Quebec que s’anomena La Caserne. Encara que compti amb molta tecnologia, és un espai molt simple, però és ideal per a coproduccions internacionals, i avui dia només m’animo a embarcar-me en un projecte amb la condició que el produeixi Ex Machina, la nostra companyia. Podem muntar espectacles que la majoria de locals no poden encabir, ja que s’ha de torejar amb sindicats i artesans que no treballen amb elements tecnològics. Però per a mi el veritable avantatge és que disposem d’un espai per explorar. Fem coses que altres companyies mai no podrien fer en un assaig de tres setmanes: portem acròbates i ballarins i especialistes en acústica o en televisió d’alta definició, el que sigui. Busquem la gent adequada. Per allà hi passa tothom que té alguna mena d’imput artístic i experimenta, i això inspira enormement.

Una de les coses que estem explorant a La Caserne és el treball amb internet. Encara no hem trobat un format, però hi estem ficats. Em sembla que existeix un punt de trobada entre el directe i la gravació, que aquests dos mitjans es fondran en una única forma artística. Espero poder arribar a veure-ho. Quan mires una pel·lícula o escoltes un disc, hi ha uns límits que no es poden sobrepassar, però el públic voldrà tenir una relació tridimensional interactiva, com al teatre. No sé en què consistirà, però m’agradaria estar-hi implicat. El centre està equipat per experimentar amb materials tant gravats com en directe, i els nostres projectes intenten combinar tots dos formats.

La televisió no ha matat el teatre; la televisió ha alliberat el teatre. El cinema no ha matat el teatre. No, el teatre és lliure i, si no espantem els artistes, ells expressaran idees que abans no s’han expressat mai, igual que els pintors. És això el que m’atrau. És això el que té de bo el teatre. És lliure, no està mort. Com diria Zappa: no està mort, fa una olor estranya.