(···)

Coral romput dura una hora i vint-i-cinc minuts, sense parar, i quan el recite, la gent s'emociona. No és un poema, és una història d'una hora i vint-i-cinc minuts! Quan la vaig estrenar ací a Barcelona, al Tinell, jo esperava que alguna gent se n'aniria a poc a poc, però no. No se'n va anar ningú mai. Vicent s'ho emporta tot amb la seua harmonia...

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
–hi ha fulles de lletuga espargides per terra–,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala –el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle– i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà –no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
(···)

vicent andrés estellés
Burjassot, 1924 - València, 1993

Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle xv fins a l'actualitat –és a dir, des de l’època d'Ausiàs March i Roís de Corella. De jove fa d’ajudant de forner i d’orfebre, entre d’altres oficis. Estudia a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid i el 1948 comença a col·laborar amb el diari Las provincias, del qual serà redactor en cap a partir del 1958. Amic de Joan Fuster o Manuel Sanchis-Guarner, el 1953 publica el seu primer poemari, Ciutat a cau d’orella. L’enfrontament amb les autoritats franquistes li impedeix publicar regularment fins als anys 70. El 1978, rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i ha d’abandonar el diari per motius polítics, la qual cosa li permet dedicar-se íntegrament a l’escriptura El 1982 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1984 el Premi de les Lletres Valencianes. Influenciat per Neruda, Eluard, Pavese i també per Carles Riba i March, la seva poesia tracta de la guerra, la mort i el sexe en un estil directe i descarnat. Escriu també novel·la, teatre, guions de cinema i unes memòries. Mor a València el 27 de març de 1993. El 1994 se li atorga la Medalla de Oro de las Bellas Artes del Ministeri de Cultura títol pòstum.

De la seva obra poètica, en destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos reculls que descriuen el País Valencià: Llibre de Meravelles i Mural del País Valencià. Diversos cantants han musicat poemes seus, especialment Ovidi Montllor. El disc Ovidi Montllor diu «Coral Romput» de Vicent Andrés Estellés va aparèixer el 1979.

joan ollé
Barcelona, 1955

Professor del l’Institut del Teatre, director del Sitges Teatre Internacional (STI) del 1992 al 2001. Ha estat membre de l’Equip de Direcció Artística del Teatre Lliure el 2003 i el 2004. Es va iniciar com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1974) i Nocturn per acordió (1975), espectacles a partir de textos de Joan Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll-Dagom. Els anys 1977 i 1978 va dirigir dos èxits seguits que van consolidar la seva carrera: No hablaré en clase, de Josep Parramon i el mateix Joan Ollé i Quan la ràdio parlava de Franco, de Josep Mª Benet i Jornet i Terenci Moix.

Entre els muntatges que va dirigir als anys vuitanta cal esmentar Els Pledejaires, de Jean Racine (1983); Baal de Bertolt Brecht al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya; Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre, de J. Sanchis Sinistierra amb el Teatro Fronterizo i Teatropolitán (1986); Antígona, de Salvador Espriu al Festival de Teatro Clásico de Mérida (1987) i Un any sense estiu, de Catherine Anne, a la Gàbia Teatre (1988).

Als noranta va dirigir, entre d’altres Rossiniana, de Gioacchino Rossini, Franco Di Francescantonio i Joan Ollé, una producció del Teatre Grec i del Gran Teatre del Liceu (1990); L’hora dels adéus, de Narcís Comadira, Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1995); De poble en poble, de Peter Handke, Festival Grec-96 (Premi Ciutat de Barcelona 1996); Accident, de Lluïsa Cunillé, Mercat de les Flors (Premi de les Lletres Catalanes 1997) i Así que pasen cinco años, de Federico García Lorca, Festival Grec de Barcelona, Festival de Otoño de Madrid (1998). El 2002 dirigeix Víctor o els nens al poder de Roger Vitrac, Sala Fabià Puigserver, i Fedra de Jean Racine, una producció de Festival Temporada Alta-2002, Festival Grec de Barcelona i Les Estivales de Perpinyà. El 2003 va estrenar L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke, al Mercat de les Flors, una producció del Festival Grec de Barcelona i Cròniques (Catalonia Splendens), un espectacle inspirat en la Crònica de Ramon Muntaner (València, 1335) al XVII Festival Castell de Peralada, amb direcció musical de Jordi Savall. El 2004 va estrenar Sis personatges en busca d’autor de Luigi Pirandello, i L’oncle Vània, d’Anton Txékhov, a la Sala Fabià Puigserver, i La plaça del diamant al Festival Castell de Peralada, un espectacle basat en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda que ha arribat a les 150 representacions.

El 2006 va estrenar L’illa del tresor (cabaret de paraules), una versió teatral del programa que fa des del 1996 en col·laboració amb l’escriptor Joan Barril per a TVC (Premi Nacional de Televisió 2005); La verdad de las mentiras, una lectura amb Mario Vargas Llosa i Aitana Sánchez-Gijón a partir del llibre homònim de l’autor peruà; a la Sala Fabià Puigserver, El malentès, d’Albert Camus,  i al Festival de Teatro Clásico de Mérida, Odiseo y Penélope, de M. Vargas Llosa. El 2007 ha estrenat una versió teatral de la novel·la Soldados de Salamina, de Javier Cercas, i ha dirigit l’espectacle inaugural de la presència de la literatura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt.

joan anguera

Pedagog, actor i director de Teatre, es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic “Adrià Gual” (1965-68), als Estudis Nous de Teatre (1969-70) i a l’Institut del Teatre de Barcelona (1978). Com a pedagog exerceix de professor d’expressió i de teatre a diversos centres educatius, i ha estat l’impulsor del Màster Europeu Teatre en l’Educació de l’Institut del Teatre de Barcelona. Com a actor i director professional, el 1967 funda el Grup de Teatre Vermell x 4 a Centelles, que estrena Ronda de mort a Sinera (1967) a partir de la versió d’Espriu-Salvat, La Creació, amb textos de Miquel Martí i Pol (1968), Els justos, d’Albert Camus (1969) i Burul d’I. Ricardi (1970). Del 1972 al 1996 forma part de La Gàbia Teatre, de Vic. Intervé com a actor a És quan dormo que hi veig clar sobre textos de J.V.Foix (1972); L’última cinta, de S. Beckett (1976); Laura a al ciutat dels sants, de M. Llor (1983); Tot esperant Godot, de S. Beckett (1985); Fi de partida, de S. Beckett (1990); L’art de la comèdia, d’E. De Filippo (1992) i a American Buffalo, de D. Mamet (1993), entre d’altres. I com a director, estrena El canari mut, de G. Ribemont-Dessaignes (1974); Escurial, de M. de Ghelderode (1977); La cavalcada sobre el llac de Constança, de P. Handke (1990); Crònica d’Ann, de J. Borrell (1983); Rostres coneguts, sentiments ambigus, de B. Strauss (1986) i El cant del boc, de B. Breytenbach (1991). Als anys 90 participa com a actor a Els pastorets de S. Pitarra., dir. F. Roda; Un cas curiós de C. Goldoni, dir. J. Vilà;  El rei David, d’A. Honegger, dir. A. Argudo; Àfrica 30 de M. Sàrrias, dir. T. Casares, i com a director, a Duros a quatre pessetes, de S. Rusiñol; Monsieur Barnett, de J. Anouilh i El cor menjat, de Renada L. Portet. També crea la Companyia “Follim Follam” (1996) que recollia i interpretava “Cançons populars porques” i que va enrregistrar tres CD’s i fer més de 200 “bolos”.
Els darrers anys ha treballat sota les ordres de Mario Gas (Olors, de J.M. Benet i Jornet; Lulú, de F. Wedekind, i La mare Coratge i els seus fills de B. Brecht), Joan Ollé (12 canten Brel), Àlex Rigola (Glengarry Glen Ross, de D. Mamet).  Del 2004 al 2006 treballa com a actor a la Cia. “Caterina Sagna” de Venècia a l’espectacle de dansa-teatre Heil Tantz! de C. Sagna. Entre els seus últims espectacles s’hi compten Somriure d’elefant de Pau Miró, Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, dir. Oriol Broggi, i L’Aigua, sobre textos de Jesús Moncada, dir. Xicu Masó. Ha rebut diversos premis, d’entre els quals destaquen el Premi de la Crítica al millor actor de la temporada 94-95 per Un cas curiós, i el Premi de la Crítica al millor actor de la temporada 99-00 per Olors de J.M. Benet i Jornet.

pere arquillué

Debuta als escenaris professionals el 1990 amb Tàlem, de Sergi Belbel. Des de llavors ha participat en nombrosos muntatges del mateix Belbel (Qui compra maduixes?, La filla del mar – amb què obté el premi de l’Associació d’actors i Directors al Millor Actor Protagonista -, Colometa la gitana, Morir i L’habitació del nen). Ha treballat també amb Calixto Bieito (El somni d’una nit d’estiu), Domènech Reixach (Lo desengany), Rafel Duran (El mercat de les delícies), Lluís Homar (Els bandits), Penny Cherns (Tant x tant Shakespeare), Georges Lavaudant (Els gegants de la muntanya), Rosa M. Sardà (El visitant) i Xavier Albertí (Orgia). Destaca especialment la seva participació en diversos muntatges de J.M. Flotats (Àngels a Amèrica – amb què obté el premi de la Crítica de Barcelona 1997 a la Millor Interpretació - i La Gavina), Ariel García Valdés (La corona d’espines i Galatea) i Joan Ollé (Así que pasen cinco años, De poble en poble i Fedra). Des del 2003 ha treballat amb Àlex Rigola a Juli César, Santa Joana dels escorxadors, Ricard 3r, European House, Arbusht, La nit just abans dels boscos i 2666. El 2006 protagonitza Otel·lo, dir. Carlota Subirós i el 2007, El dúo de La Africana, dir. Xavier Albertí, a banda de presentar Pere Arquillué diu Gabriel Ferrater a la Sala Fabià Puigserver. En cinema, ha rodat una desena de pel·lícules amb directors com Ventura Pons, Carlos Saura, Cesc Gay, Fernando León de Aranoa o Manuel Martín Cuenca. En televisió ha participat en sèries (Secrets de família, Estació d’enllaç, Jet Lag o Mar de Fons i Zoo) i també en telefilms (L’estratègia del cucut, Mónica o El concursazo).

montserrat carulla

Comença fent teatre amateur, i segueix alguns cursos a l'Institut del Teatre de Barcelona al finals dels anys 1940. De 1970 a 1976 cursa també Història de l'Art a la Universitat de Barcelona. Fins el 1960 no comença a treballar en teatre professional, amb Soparem a casa, El fiscal Recasens i l'adaptació de Romeo i Julieta de Josep Maria de Sagarra. Marxa dues temporades a Madrid i torna a Barcelona el 1964. D'aleshores ençà ha participat en nombroses obres de teatre, en films i en algunes sèries de televisió, com Secrets de família (1995), Dones d'aigua (1997) o El cor de la ciutat (2000) de TV3, o Hospital Central de Telecinco. També ha fet de dobladora al català i castellà en films estrangers. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1999 la Medalla d'Or al Mèrit Artístic. De la seva llarga carrera, destaquen els espectacles L'enterrament és a les quatre, de Joan Vila Casas; Mort de Dama, de Llorenç Villalonga; La filla del mar, d'Àngel Guimerà; Pigmalió, de George Bernard Shaw; La viuda trapella, de Carlo Goldoni, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany; Hamlet, de Shakespeare, dirigit per Pere Planella; Primera història d'Esther, de Salvador Espriu; El temps i els Conway, de J. B. Priestley i Guys & dolls (1998) dir. Mario Gas. En cinema, destaquen Surcos (1951), de José Antonio Nieves Conde; Cambio de sexo (1977), de Vicente Aranda; Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn i Costa; El vicari d'Olot (1982), de Ventura Pons; La ciutat dels prodigis (1999), de Mario Camus i El orfanato (2007), de Juan Antonio Bayona.

eduard farelo

Actor de cinema i televisió, treballa també en doblatge. Ha participat a les sèries Secrets de família, Nissaga de poder, Jet-Lag, Des del balcó, Psico-Express, El comisario, Majoria absoluta i, més recentment, Ventdelplà. En teatre a participat als espectacles Les dones de Traquis, de Sòfocles, dir. Pere Alberó; T’estimo, ets perfecte... Ja et canviaré!, de Joe Pietro, dir. Esteve Ferrer; Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, dir. Ricard Salvat; Glengarry Glen Ross, de DAvid Mamet, dir. Àlex Rigola; Marie i Bruce, de Wallace Shawn, dir Carlota Subirós; Les falses confidències, de Marivaux, dir. Sergi Belbel i Pels pèls, de Paul Pörtner, dir. Abel Folch.

jordi serrat

Format al món del teatre en grups amateurs i de teatre experimental, Jordi Serrat forma part des de 1954, de diverses companyies i centres de creació com la companyia Pau Garsaball, Teatre Popular de Barcelona, Teatre Nacional de Barcelona, Teatre Lliure, Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, Núria Espert, Adolfo Marsillach i Joan Capri, entre d’altres. També ha participat en diversos espais i sèries de televisió a Catalunya, doblatges de programes de ràdio i pel·lícules de cinema. Les seves últimes aparicions en teatre han estat: Els estiuejants, Amor, Fe, Esperança i L’oficiant de dol, dirigides per Carlota Subirós; Ultramarinos, de Paco Zarzoso, dirigida per Ivette Vigatà i Lulú , de F. Wedekind, dirigida per Mario Gas.

lluís cartes

Amb una àmplia formació en violí, piano, combo i bateria a l’Institut Andorrà d’Estudis Musicals, l’Aula de jazz del Conservatori del Liceu de Barcelona i al Taller de Músics, entre d’altres, ha seguit també el Curs de Tècniques de les Arts de l'Espectacle de l’Institut del Teatre i la UPC a Terrassa. És també diplomat en direcció coral, professor de bateria i professor de piano, guitarra, baix, bateria, solfeig i informàtica musical de l’Espai de Música Moderna d’Andorra. El seu primer disc Aquel verano en que dejamos de ser ricos, apareix el 1994. El segueixen Made in Andorra, Ellos quieren que fumes en tu casa i Camina descalç. Ha compartit escenari amb músics com Jimmy Scott, The Walter Thompson Orquestra, Chop Suey, Paul Fuster, Hysteriofunk o Marc Parrot. Ha treballat també en ràdio, televisió i publicitat. Signa la música original de diversos espectacles, d’entre els quals destaquen Giulietta i Hatzàrdia, de la Cia. Pepa Plana; Diner negre, de Ray Cooney, Les troianes, d’Aristòfanes i Romeo i Julieta, de Shakespeare, dirigides per Pep Pla, i Boris I rei d'Andorra, de Beth Escudé, dir Esther Nadal. Ha treballat amb Joan Ollé a Soldados de Salamina, signant una triple versió de Suspiros de España. Actualment composa per a la productora Cromosoma S.A músiques de continuïtat i caretes per a projectes d'animació en 3D i dibuixos animats. Ha estat guanyador del concurs SONA9 en la modalitat de cançó d'autor.

toti soler

Compositor i guitarrista. La seva obra abasta quaranta anys de dedicació, més d’una quinzena de discs propis i més d’una cinquantena com a col·laborador. D’origen i formació clàssica, Toti Soler va estudiar al Conservatori de Barcelona i a l’Spanish Guitar Center de Londres. Els primers anys treballa la música flamenca i la tècnica guitarrística amb Diego del Gastor i viatja a l’Índia per complementar la seva formació. També s’inicia en la improvisació amb diverses formacions jazzístiques. Ha fet concerts amb Taj Majal, Léo Ferré, i, sobretot, Ovidi Montllor, amb qui ha compartit vint-i-set anys de vida artística i més de deu discs. El 1995 comença una producció independent, amb Lydda (Disc Català de l’Any); Maclame a tu amb Esther Formosa (1997); Vinya Laia (1999) i Cançons, estrenat al Festival d’Estiu Grec 2001. L’any següent, després de dos anys de silenci discogràfic, publica el seu darrer treball, Vita Nuova, que estrena al Palau de la Música Catalana el 13 de novembre de 2002.

«Alfons Cucó me'l va fer trobar a sa casa. Era l'any 72. Em va dir: ‘Mira. aquest llibre és d'un poeta valencià’. Aquella mateixa nit em vaig llegir el llibre, que era el Llibre de Meravelles, i dues o tres setmanes després, amb tota la patilla, perquè no vaig tenir temps ni de fer una música ad hoc, de les ganes que tenia d'interpretar-ne alguna cosa, vaig recitar Els amants. Ho vaig fer amb una cançó que li venia molt bé i que des d'aleshores he mantingut, una albada».

Ovidi Montllor, l'autor que més versions ha realitzat de Vicent Andrés Estellés, recorda així el seu primer contacte amb l'obra del poeta. Des d'aquell moment va nàixer una relació intensa i fructífera. «La gent reaccionà molt bé i em vaig adonar que el públic em demanava que continuara amb altres poemes. Des d'aquell moment em va caure damunt una feinada immensa però molt interessant perquè Estellés té un llenguatge que connecta rapidíssimament i, a més, té moltes poesies amb un llenguatge impetuós i impactant, com totes les que tracten de la mort, amb un to gens mortuori, sinó més aviat tot el contrari, com un esclat».

Del coneixement poètic vindria el tracte personal. «El mateix any 72 vaig baixar a València abans de recitar Els amants per demanar-li permís. La primera impressió va ser contradictòria perquè per la seua obra l'imaginava més vital. Després descobriria que sí que tenia aquesta vitalitat, però una mica amagada, molt interior. També vaig descobrir que era un home molt culte, encara que sempre ho amagava amb les bromes i la festa i, sobretot, que ell mateix era poesia, que no podia evitar donar ritme al que deia, sense que això siga cap demèrit, i per això té aquesta obra tan immensa».I amb el coneixement, les possibilitats per a noves col·laboracions com la de Coral romput, l'obra més representativa de l'Estellés recitat.

«Jo volia fer –continua Ovidi Montllor– una antologia d'Estellés i vaig trobar que Coral romput era, de fet, una antologia dels seus temes i situacions més tractats. Vaig embolicar-hi la companyia Ariola i, per cert, això em va costar que me'n foteren fora i ja no hi vaig gravar més discos. Coral romput dura una hora i vint-i-cinc minuts, sense parar, i quan el recite, la gent s'emociona. No és un poema, és una història d'una hora i vint-i-cinc minuts! Quan la vaig estrenar ací a Barcelona, al Tinell, jo esperava que alguna gent se n'aniria a poc a poc, però no. No se'n va anar ningú mai. Vicent s'ho emporta tot amb la seua harmonia...».

Per a nosaltres el teatre és, sobretot, text i actors. Per això hem triat per començar Coral romput, una producció que té el fil conductor de la poesia, amb la qual cosa posem un èmfasi especial en el text, i que marca una mica el que volem que sigui EL CANAL. Una producció dirigida per un creador de primera línia com ara Joan Ollé, amb un equip d’intèrprets de primera fila.

Coral romput de Vicent Andrés Estellés ens permet de connectar amb el magnífic poeta valencià i amb la història pròxima del nostre país i retre un discret homenatge, també, a la figura d’Ovidi Montllor. Coral romput no és un recital de poesia, sinó un espectacle teatral de Joan Ollé de gran format en el qual treballen 9 actors, dos músics i que compta a més amb la col·laboració especial d’Ariel García Valdés.

properes produccions d’EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona

53 maneres diferents de matar un capellà, de Carles Santos. Producció EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, amb coproducció del Teatre Lliure. Estrena: 26 i 27 d’abril 2008 al Teatre de Salt.

Pinsans i caderneres, amb textos de Narcís Comadira i direcció de Xavier Albertí. Producció: EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, amb coproducció del Festival Grec de Barcelona. Estrena: 14 de juny 2008 al Teatre Municipal de Girona.

vicent andrés estellés
(l’obra Coral Romput està exhaurida).

Estellés, Vicent Andrés: 69 poemes d´amor, Bullent, 2005.
Estellés, Vicent Andrés: Antología, (castellà), Visor, 2003.
Estellés, Vicent Andrés: Estat d´excepció, Edicions de la Guerra (V. Berenguer)
Estellés, Vicent Andrés: Llibre de Meravelles, Eliseu Climent, 1993.
Estellés, Vicent Andrés: Obra periodística, Editorial Denes, S.L., 2004.

5% de descompte en tots els llibres de dansa amb l¹entrada de l¹espectacle

http://www.escriptors.cat
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/
http://www.uoc.es/lletra/noms/vaestelles/index.html

quatre notes de joan fuster sobre vicent andrés estellés

Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Els poetes de totes les èpoques i de tots els idiomes s'han dedicat a teixir variacions sobre això: sobre l'amor més que res; sobre l'extravagant però obsedida incer­titud que provoca el fet d'haver de morir; i, de tant en tant, sobre la gana socialment implantada, conseqüència de l'explotació de l'home per l'home. La por n'és un derivat, i també hi apareix: al costat de la fam, al costat del sexe, al costat de la mort.

El cas es que l'Estellés «obre els ulls» —tots el sentits— en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam; racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió feraç entorn del pa, de la taula de la infàn­cia, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort: la mort fou aleshores més «mort» que mai: no era solament un home o una dona, una criatura, que morien... (···) Jo no gosaria afirmar que això siga «realisme històric». Ja ho he dit. De més a més, avui ningú no s'interessa pel «realisme històric», i tant se val. Però sí que és un testimoniatge — o un testimoni — de la «realitat». I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. El poeta, ací, no es exactament un coàgul de classe: ni per a bé ni per a mal. Procedeix del magma confús del carrer, abocat al carrer perquè és la sola oportunitat que té, i no pretén res més. No s'erigeix en material de pamflet. Hi diu la seua. Diu: conta, s'exclama, comenta. Ho fa amb un èmfasi irregular, de vegades vertiginós, es repeteix. Però això ha de ser com és: una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinquè pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista. La poesia de Vicent Andrés Estellés respon a febre ambulant, a les esperances conjugals, als sentiments i ais ressentiments de la precarietat perdu­rada. A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en I’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament...

Tanmateix, la poesia de l'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: «és», a seques. El sexe, la fam i la mort esdevenen, en aquest context no gens ampul·lós, l'entrellat de la «vida», i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l’afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc o escriure versos, ja que «escriure versos» forma part de la vida. En un pam de món, i en un pam d'idioma —també «amb un pam de llengua», de cansament o d'insult—, la poesia s'hi agrumolla, i s'alça. S'alça: pren el perfil de la còlera, o el de la burla, o el de dir les coses com són, que seria dir-Ies amb un recitat de fiscal. La poesia de Vicent Andrés Estellés agrupa i assumeix totes aquestes eventualitats, i, damunt, hi afegeix la rememoració d'una font d'aigua clara, d'un vegetal preciós —una fulla de col o de rosa, un camp de blat, una alfàbrega, uns brins d'espígol—, la línia d'una anatomia jove, una cintura, un pit, una cuixa. Perquè la «vida», fonamentalment, és això: l'aigua clara, el blat, la cuixa...

Sota aquests versos s'amaga i es delata una quantitat considerable i dispersa de seduccions i d'estudi. El poeta té un metabolisme propi, i s'apanya.
I ho fa «des del poble». No «de cara al poble». «Populisme» o «popularisme» són formes de designar una acció literària més aviat il·lusòria: parteixen del supòsit d'una clientela «popular» que, de fet, no existeix. O que existeix per a una altra mena d'escriptura. Periodista de professió, l'Estellés ho sap a través d'unes altres coordenades de comunicació. Més encara: no se li arruga el melic per redactar gasetilles rimades, si va en l’ofici. Això és una altra cosa. Però «des del poble». Tampoc no es tracta d'un «poble» mitificat, com és de costum en determinades explosions d'oratòria «poètica», M'estime més de dir: «la gent». No es una noció sociològicament correcta, «la gent»; però té l'avantatge de no enganyar a ningú. Comporta la referència a un flux de massa humana, barrejat, contradictori, espès. No en surt una «manifestació» unànime. Ben al contrari, la «gent», en la mesura que l'acceptem com a «gent», queda lluny de qualsevol «unanimitat». I l'efervescència de les seves friccions, de l'amistat flotant, de les concupiscències recíproques, del odis matemàtics, de la disgregada vicissitud dels culs i de les butxaques, és la forca de la poesia de I'EstelIés. En el fons, és una poesia balzaquiana, si se'm tolera la fórmula. Es una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac.

la veritable història de willy muñoz

La figura de Toti Soler va una mica més enllà de la de qualsevol guitarrista a l’ús, perquè ha consolidat un so profund, elaborat–a part de la formació clàssica rebuda- a Andalusia i a l’Índia. Immers en l’avantguarda musical dels anys 70 barcelonina també ha compartit escenari amb personalitats tan fortes com la del blues man Taj Majal o la de Léo Ferré. Aquesta trajectòria el converteix en alguna cosa més que un músic acompanyant. Més encara si prenem com a referent els 27 anys d’estreta col·laboració amb Ovidi Montllor.
Portem una estona parlant i qualsevol estímul val per a fer present l’Ovidi. Hem quedat per a fer l’entrevista a l’hora de dinar. Compartim un plat de moixama i me la menjo eixuta, seca, tal i com ens la serveixen. El Toti agafa un setrill d’oli i l’aboca, gairebé tot, damunt la safata: “això ho feia l’Ovidi; m’ho va ensenyar ell”, diu.

Com us vau trobar, tu i l’Ovidi?
Va ser a través del Pi de la Serra, que em va telefonar un dia perquè anés a tocar per uns arreglos que havia fet ell. Em va dir que estava gravant amb un valencià que era molt divertit i que ens ho passaríem bé. I era l’Ovidi, que estava fent el seu primer disc, aquell que hi ha La cançó de les balances i que són quatre temes.

Aquell primer disc és de 1968, vau acabar convivint molts anys...
Ens vam entendre de seguida, i això que en principi no teníem res en comú. Ell era de família humil i ho havia deixat tot per venir a Barcelona a fer teatre; jo venia de la burgesieta de Vilassar, però casa meva era una mica la casa de cultura del poble... I malgrat les diferències, de seguida vam connectar. Des d’aleshores, vint-i-set anys tocant junts. Hem compartit moltes coses, vam ser veïns i tot, anàvem al futbol (vam veure jugar el Cruyff!), ens passàvem discos... De tots els discos de l’Ovidi només n’hi ha un que no hi sóc. Va ser al seu primer llarga durada, l’Un entre tants... (1972), perquè estava a Andalusia estudiant guitarra flamenca i no vaig poder venir.

Aquell primer disc de l’Ovidi de què parles és de 1968, i el Coral romput arriba deu anys després, coincidint que Vicent Andrés Estellés acabava de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes...
Ell i l’Estellés ja es coneixien d’abans i eren amics. Jo diria que l’Estellés el va fer popular l’Ovidi, amb el poema de «Els amants», que em penso que apareix al disc A Alcoi (1974). I ja n’havia recitat altres, de poemes de l’Estellés... [mirem el cofre de discos amb l’obra completa de l’Ovidi, Antologia, 13 CD (DAHIZ Produccions. València, 2000) i efectivament l’empremta de Vicent Andrés Estellés ja apareix en el títol del seu primer llarga durada: Un entre tants... També al següent disc que va editar, Crònica d’un temps (1973), apareixen dos poemes més del poeta de Burjassot: «El vi» i «Prediccions i conformitats».] Veus?, però jo diria que el poema que va causar la sensació més gran va ser el de «Els amants». Es coneixien molt i es tenien molt d’afecte, amb l’Estellés. I de rebot diria que també me’n va tenir una mica a mi. Un amic em va mostrar no fa gaire un fragment on es refereix a la meva música, i la descriu com a «llum i de tendresa, de delicadesa, d’aigua». És maco, no?

Salvador Espriu, a qui Estellés dedica el Coral romput, escriu a la presentació del disc que la vostra versió és «d’una aparent però en realitat dificilíssima facilitat». Quin va ser el procés de treball?
Ho vam gravar en un o dos dies... [no m’ho puc creure i miro corrent la contraportada del disc. Hi posa: “enregistrat els dies 17, 18 i 19 de gener de 1979”] ...ah, doncs el tercer dia devia ser per a fer les mescles.

...?!!
És que l’Ovidi ja s’ho preparava abans. Quan decidia de fer un poema ja coneixia l’autor en profunditat, i aleshores tenia molt clar què demanava el poema. Treballàvem com es fa en el cant d’estil valencià, que hi ha el cantaor, que demana als músics un estil i ell hi posa la lletra, doncs nosaltres fèiem com de cantaor i tocaor. Em demanava un ambient i jo l’hi posava. I de seguida sortia.

Però, d’assaigs, en deuríeu fer algun més?
El primer assaig el vam fer en una habitació d’hotel a Berlín, on havíem anat a fer una actuació. Ell em trucava i em deia «Toti, farem això». Primer es llegia tota l’obra d’un autor que li interessava, se l’estudiava a fons, i decidia què era millor perquè fos dit. Aleshores m’ho passava a mi i m’explicava què volia que féssim, ho provàvem i ja està. No vam fer gaires més assajos, no... després d’aquell assaig a Berlín, potser al cap de quinze dies vam tornar a quedar per a mirar-nos-ho, i després una altra vegada i prou.

Al disc hi ha també altres col·laboradors...
No toco jo sol. També hi ha el Toni Xuclà, que ens va acompanyar i també és una miqueta seu el Coral romput. Quan ja ho vam tenir muntat i amb els temes triats, aleshores vam ensenyar-li al Toni i s’hi va afegir per a l’enregistrament, i també de cara a les actuacions. Després hi havia un amic meu percussionista argentí, Edgardo Poceli. Li vaig demanar permís a l’Ovidi per convidar-lo, i en un fragment que parla de la boira, que és molt potent i rítmic, hi vam afegir un bombo legüero que li dóna molta potència.

La música, tal i com tu dius, l’adequàveu a les necessitats del text. Tot i ser un poema molt elaborat, bona part de la música del Coral romput té un to popular.
Sí, hi ha la Muixeranga, o l’Arrivederci Roma, però no els toquem a la manera popular. És clar que són temes populars, però hi fèiem uns arranjaments moderns, que ens ajudaven més a mantenir l’aire que buscàvem. En això, l’Ovidi em deixava molt de marge, jo li proposava i normalment li semblava bé. Després, una vegada ho teníem estructurat fins i tot alguna cosa improvisàvem, però sempre movent-nos dins el marge que ens havíem establert.

Vau fer molts recitals del Coral romput?
No, només quatres o cinc. El vam estrenar aquí a Barcelona, al Saló del Tinell, en presència de l’Estellés. Va quedar molt content. Després el vam fer a Xàtiva, a Mallorca (on em van criticar perquè vaig tocar amb un barret, i no va agradar que no me l’hagués tret), i a Madrid. A Madrid jo tenia el dit trencat i no el vaig poder tocar. Però l’Ovidi va ser molt amable i va dir que vingués també, i el recital el va fer el Xuclà tot sol allà dalt l’escenari, i jo estava a primera fila portant el so i al mateix temps fent de director d’orquestra.. També el vam fer a Sitges, quan l’Ollé dirigia el festival de teatre. Ens hem tornat bojos buscant algun document audiovisual d’aquells recitals, però no hem trobat res més que una crònica d’un telediari, que parla de Sitges i que dura un minut com a màxim... Després, als recitals que fèiem de deu catalans i un rus, no acostumàvem a fer-lo, però si fèiem algun fragment sempre fèiem la segona part, perquè és més breu i més divertida.

Què era deu catalans i un rus?
És com en dèiem amb l’Ovidi dels recitals, perquè venia a ser el repertori. Quan em deia «Ei Toti, que anem a fer deu catalans i un rus a Manresa», volia dir que teníem un recital allà. Assajàvem una mica i de seguida ho teníem. De vegades, al camerino, l’Ovidi assajava sense ni cantar, mig gest mig xiuxiuejat, fent tan sols la mímica del que deia el poema. L’Ovidi sabia molt bé què dir a cada concert, i com dir-ho. He vist teatres plens de gent poc acostumada a escoltar recitals de poesia plorant com a bojos, perquè l’Ovidi transmetia molt bé, sabia emocionar. De vegades fins i tot nosaltres acabàvem plorant al camerino pel que ens havíem emocionat a l’escenari, i fins que no ens passava no deixàvem entrar ningú. També fèiem recitals per a «La Caixa a les escoles» i tenia els nens enganxats sempre, sobretot quan els feia participar. Fèiem Blai Bonet, Josep Maria de Sagarra, Salvat-Papasseit, Pere Quart, que connectaven molt bé amb la gent. I el rus era Maiakovski, però Pere Quart, Blai Bonet i l’Estellés ens agradaven molt.

Al cap de gairebé trenta anys, recupereu aquest Coral romput. Nostàlgia?
Durant molt de temps no podia tocar res de l’Ovidi. M’era impossible. A casa, obres un armari i de seguida t’apareixen partitures seves, o discos, o fotografies. Em va costar molt, sobretot, cantar una cançó que em va dedicar i que es titula «Què et sembla, Toti? » I ara, comencem l’espectacle amb ell... i també l’acaba ell. És clar que fa cosa.

Té algun interès tornar-lo a fer?
Home, és obra cabdal. És un poema sol que, la veritat, no sabia com es podia escenificar, i l’Ollé ha fet un treball dificilíssim. Estic encantat d’estar tocant aquí cada dia, perquè hi ha moments molt emocionants.

Et va costar molt de participar en aquest projecte?
No, perquè tot i que no sabia com es podia fer, ja feia anys que l’Ollé en tenia ganes. Ja m’ho deia quan vam fer l’Oncle Vània, i encara no ho havíem pogut fer. Imagino que la idea ja li deuria rondar pel cap quan ens va veure a Sitges, i és molt maco tornar a fer aquest poema.

És molt diferent, aquesta versió?
És clar que com l’Ovidi ningú no ho pot dir. També perquè allò era un recital, que l’Ovidi els sabia fer molt bé i es comunicava molt bé amb el públic. Però això és una obra de teatre, i hi ha més actors, per començar. El text és el mateix, pràcticament, és clar, i les músiques també, però ara toco bastant menys.

Potser perquè passen moltes coses a l’escenari, amb tanta gent...
És clar, toco menys però ja m’agrada com queda. Tot i que en aquesta versió el Joan vol que faci les versions populars, sense tants arranjaments moderns: que si fem Arrivederci Roma, que sigui Arrivederci Roma sense improvisar tant com feia amb l’Ovidi. Aquí fem molts altres moments de silenci. Les músiques les hem adaptat a les necessitats d’aquesta versió escènica. El Marc Cartes m’hi acompanya i fem altres coses respecte la versió del disc. Allà només deixo de tocar una vegada, quan es diu que a la casa hi ha silenci i que Isabel se n’ha anat a dormir.

Es tracta, doncs, d’una nova lectura, més que d’una recuperació?
Podríem dir que sí. Aquí el Joan ha treballat moltíssim el ritme del vers. Per exemple, quan la Montse Carulla diu allò de la boira, aquí és molt emocionant i està molt mesurat, o també quan el Farelo diu aquell fragment «un genoll, un genoll», que l’Ovidi començava a tirar fort i era molt potent. En aquesta versió anem molt més amb la mètrica. D’això, amb l’Ovidi no en parlàvem. Primer perquè jo d’això no en sabia tant, em dedicava a tocar i a trobar el que em demanés. I perquè l’Ovidi ho feia més des del costat de l’emoció; s’emocionava molt i comunicava més d’aquesta manera, ell.

Cadascú té la formació que té...
Sí, i era curiós perquè jo diria que l’Ovidi s’ho passava més bé fent recitals que fent teatre o, sobretot, cinema. Em va explicar que va decidir-se a recitar després d’haver escoltat un disc del Fernando Fernán Gómez dient poemes. I que en sentir-lo va dir: «jo vull fer això». I a més tenia molt bona veu. Però també havia d’anar fent cinema perquè es clar, havia de pagar una hipoteca.

O sigui que malament no us ho vau passar...
Vam passar moments de tot junts. Però ens agradava molt assajar, perquè xerràvem molt, i també bevíem una mica i fumàvem i tocàvem... Una vegada, estàvem en un estudi de gravació, i com que llavors no hi havia telèfons mòbils i allà dintre estàvem aïllats, de tant en tant entrava el porter de l’edifici i ens deia «fulanito de tal, le llaman por teléfono» i aleshores sortíem a respondre. Un dia va entrar el porter i va dir: «Hay una llamada que pide por Willy Muñoz». Es va aixecar l’Ovidi i va dir: «aquest sóc jo». L’Ovidi Montllor...

vicent andrés estellés
Neix a Burjassot el 4 de setembre de 1924. De jove fa d’ajudant de forner i d’orfebre, entre d’altres feines. Estudia a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1948 comença a col·laborar amb el diari Las provincias, del qual serà redactor en cap a partir del 1958. Amic de Joan Fuster o Manuel Sanchis-Guarner, el 1953 publica el seu primer poemari, Ciutat a cau d’orella. L’enemistat amb les autoritats franquistes li impedeix publicar regularment fins als anys 70. El 1978, rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i ha d’abandonar el diari per motius polítics. El 1984 és Premi de les Lletres Valencianes. Influenciat per Neruda, Eluard, Pavese i també per Carles Riba i Ausiàs March, la seva poesia tracta cruament de la guerra, la mort i el sexe. Escriu també novel·la, teatre, guions de cinema i unes memòries. D’entre els seus llibres, destaquen La clau que obri tots els panys – que conté Coral romput, fruit de la mort d’una filla seva.– (1971), Llibre de meravelles (1971), Recomane tenebres (1972) i Cant temporal (1980). Mor a València el 27 de març de 1993.

ovidi montllor
Neix a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Cantautor i actor, debuta el 1962 amb el grup de teatre d’Alcoi La Cazuela. Als 24 anys arriba a Barcelona, on actua amb diversos grups de teatre independent i amb les companyies Núria Espert i Adrià Gual. El 1968 apareix el seu primer disc, La fera ferotge, en el context de la Nova Cançó. Musica diversos poetes catalans, entre els quals destaquen Pere Quart, Salvador Espriu i, sobretot, Vicent Andrés Estellés. D’entre els seus discs, destaquen Crònica d’un temps (1973), A Alcoi (1974) i Ovidi Montllor diu «Coral Romput» de Vicent Andrés Estellés (1979). Durant els anys 80, relegat per la indústria musical, desenvolupa també una intensa carrera com a actor de cinema i televisió. Mor a Barcelona el 10 de març de 1995.