Turn your device to visualize this web

L'ànec salvatge

La premsa ha dit 

Quina temporada que estem tenint a Barcelona! Acaba d’arribar al Lliure L’ànec salvatge, un Ibsen grand cuvée que es munta poques vegades, amb un repartiment que funciona al cent per cent, dirigit amb mà mestra per Julio Manrique. (···) L’obra, un melodrama que culmina en puríssima tragèdia, t’aboca a la llàgrima però en surts elevat per tant d’art. Marc Artigau, Cristina Genebat i Manrique mateix firmen una notable versió catalana, que ambienta el text en el present sense grinyolar per enlloc. (···) De vegades no sé qui és més ferotge: Strindberg o Ibsen. Ivan Benet, primeríssim espasa, broda l’impuls, la mediocritat i la bogeria ascendent de Hjalmar. Una imprevista compassió acaba vencent els nostres desitjos de trencar el cap al personatge (···). Fins i tot acabes sentint una certa pena per un tarat tan perjudicial com Gregor, i hem d’agrair a Benet i Derqui que facin aflorar aquests sentiments ambivalents. Però el meu cor és amb els tres personatgs femenins. (···) Laura Conejero ens mostra una dona sense maquillatge, metafòricament parlant, i que toca de peus a terra. Miranda Gas, una actriu cada vegada més brillant (i una cantant fantàstica), ens fa veure una Soerby que és pura i alegre quinta essència de la realitat. Elena Tarrats té 23 anys però encarna a la perfecció un rol infantil. Hedvige (···) És extraordinària la part del seu brutal desamparament, el dolor i la confusió. (···) Lluís Marco revalida el seu domini fent del vell Ekdal. Jordi Llovet té dos papers breus però sucosos, i molt diferents: el servil Petersen i l’embraic i llunàtic Molvik. L’ànec salvatge és una funció tan difícil d’oblidar com la imatge del piano sota la neu, aquella neu que aviat ho taparà tot menys el dolor dels Ekdal. Correu al Lliure.”
Marcos Ordóñez (El país)


L’adaptació signada per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique és excel∙lent i situa el conflicte en primer pla. El muntatge escampa per la sala Fabià Puigserver una dolça atemporalitat que transforma actors i espectadors en coetanis a la deriva per un mar de calendaris sense data fixa. (···) L’idealista posa la veritat per damunt de tot, independentment de les conseqüències, i el pragmàtic defensa la utilitat de la mentida pietosa. Aquest dilema, tan vigent ara com quan Ibsen el va concebre fa segle i mig, remet a un concepte moral denominat contumèlia. (···) L’extraordinària obsessió escolàstica per classificar totes les conductes morals, desenvolupada a les universitats medievals, va generar una tradició moral que arriba fins a l’actualitat. (···) La lectura que Manrique i companyia fan del drama d’Ibsen és, alhora, atemporal i rabiosament actual.”
Màrius Serra (La Vanguardia)
Quin luxe. El de la versió que ha fet Julio Manique amb un extraordinari equip, en totes les seves àrees, de L’ànec salvatge, obra de Henrik Ibsen, un dels referents de la dramatúrgia moderna, estrenada el 1885. Perquè només amb la primera escena del muntatge, l’espectador de la sala gran del Teatre Lliure ja pot sentir-se recompensat per haver pagat l’entrada. (···) Manrique ja converteix aquest drama psicològic en un festival. Magnètic, elegant, aclaparador, atmosfèric, hi ha ressons del millor teatre europeu que hem vist els últims anys (per exemple, l’amplitud escenogràfica d’Ivo van Hove, estrella dels últims Grec), com n’hi havia de la companyia britànica Complicité en l’aclamat El curiós incident del gos a mitjanit. (···) Manrique porta amb mà mestra una trama amarga en un entorn que no convé remoure pel risc que tot salti pels aires. La peça agafa vol amb els excepcionals Derqui i Benito en uns mà a mà que tallen la respiració. La música del piano de Carles Pedragosa crea l’atmosfera precisa, com les cançons que interpreten el mateix Pedragosa, Miranda Gas o la meravellosa Elena Tarrats, una adolescent que enlluerna des que apareix en escena i roba l’escena a qualsevol. Lluís Marco –com l’entranyable perdedor Ekdal–, un gran Jordi Bosch –el doctor Relling, que aplica la «mentida vital» com a antídot per no afrontar la veritat– i el polivalent Jordi Llovet completen un magnífic repartiment. (···) Un muntatge d’obligada visió i convertit ja en un dels imperdibles d’aquesta temporada.”
Jose Carlos Sorribes (El periódico)
Manrique debuta amb un Ibsen desconegut i és capaç de captivar tothom. Perquè a l’agilitat argumental i escènica d’El curiós incident del gos a mitjanit, ara li suma una densitat complexa en una peça de més de 130 anys. Revela també tenir molt bona mà amb textos de tall clàssic (una dramatúrgia a mida de Cristina Genebat i Marc Artigau que esporga i dona aire). Amb la fragilitat del paper de la filla (volàtil Elena Tarrats), contrasta un univers d’adults aparentment infantils: l’embriac crònic d’en Molvik (Jordi Llovet l’interpreta divertidament patètic) o els fantasiosos Hialmar, el protagonista (Ivan Benet mostra un personatge incapaç d’adaptar-se a la veritat) i el pare (incapaç d’adaptarse a la societat, Lluís Marco); o turmentats: la mare pragmàtica i afectuosa (consistent Laura Conejero) o Gregor (sempre tot un Jeckyll, Pablo Derqui). (···) Tots són ànecs salvatges que es troben fora de lloc, que busquen on refugiarse d’aquest fred que refreda el moll de l’os que és la soledat i l’engany.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)
“Julio Manrique manté el pols de la funció amb bon ritme. Hi ha aportacions notables, com l’oculta naturalesa del subsol, i d’altres de més qüestionables, com l’inexplicable protagonisme del pianista enmig de l’escenari. La direcció d’actors és impecable. Sobresurt Elena Tarrats com a Hedvideg, el metafòric ànec sacrificat. Tarrats és d’una sinceritat i credibilitat absolutes i es fa seva la funció. En el Gregor de Pablo Derqui hi predomina la foscor de la rancúnia per sobre del suposat idealisme que l’empeny. Ivan Benet il·lustra bé la seva condició de víctima i Andreu Benito és un secundari de luxe.”
Santi Fondevila (Ara)
“En el conjunt de la producció realista de l’autor, L’ànec salvatge és de les peces que ofereixen més dificultats per dur-les a escena, una raó per aplaudir els encerts que ha tingut Julio Manrique en el muntatge que ha estrenat al Lliure. (···) El conegut que es planta al mig de la família del vell Ekdal és una bomba que pertorba radicalment els principis i sentiments d’en Hialmar. (···) L’espectacle és excel∙lent, molt ben muntat, dirigit i interpretat.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)
“L’adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique és totalment respectuosa amb l’original i les llicències que es permet, com ara el casament del principi, afavoreixen el llustre i actualització de la història. (···) Sens dubte, la carrera de Julio Manrique com a director fa un salt important amb aquesta peça. (···) El resultat és rotundament excel·lent perquè, com en una maquinària perfectament programada, tots els elements funcionen. (···) La il·luminació de Jaume Ventura és ideal en els canvis d’acte i per reforçar la calidesa d’algunes escenes on els sentiments es disparen. En aquest sentit, la construcció de l’espai sonor i la música en directe de Carles Pedragosa és magnífica, fins el punt de funcionar com un personatge més. (···) Impactant descobriment el de la jove Elena Tarrats que personifica la innocència de forma majúscula, igual que Laura Conejero broda Gina com la dona pràctica que és qui en realitat porta el pes en l’àmbit privat, tant al model clàssic d’opinió pública, al text d’Ibsen i a escena. Tanca el repartiment femení una Miranda Gas que continua prodigiosa en el cant i convincent amb la dona de passat qüestionable en aquella societat.  (···) Pel que fa als personatges masculins la relació entre Pablo Derqui (Gregor) i Ivan Benet (Hialmar) és un dels duels actorals més durs i sincers que hem vist en molt de temps. La manera com Manrique ha interpretat i dosificat els seus tempos, personalitats i reaccions és meravellosa. Encara que el duet s’emporti bona part del protagonisme, hem de fer menció al pletòric Andreu Benito, al ben travat cinisme de Jordi Bosch i a l’Ekdal fràgilment entranyable de Lluís Marco. (···) L’ànec salvatge és dinamita íntima.”
Teresa Ferré (Butxaca)
L'ànec salvatge és un muntatge 100% factoria Julio Manrique. (···) La magnífica escenografia de Lluc Castells ens evoca en certa manera Suècia (colors neutres i aquesta fusta clara predominant), però sense que sigui massa evident. L’escenificació segueix patrons anglosaxons, com ja és habitual: el text que es fon amb una espectacular música de Carles Pedragosa, que signa amb Damien Bazin un espai sonor que fa posar els pèls de punta. Magistral direcció de Julio Manrique, que torna a comptar amb un repartiment de primera, en el qual destaca Ivan Benet, Hialmar, un pare i fotògraf que veu com la tranquil·litat de la seva família es veu alterada per l’arribada d’un antic amic, en Gregor (Pablo Derqui). Però tot i que ells siguin els desencadenadors de l’acció, el pes recau en una extraordinària, Gina (Laura Conejero) i en tot un descobriment, Heda (Elena Tarrats). (···) Ha aconseguit robar-nos l’ànima, amb la contrucció del personatge, innocent, preciosista, delicat i ple de sensibilitat. Les seves escenes són simplement meravelloses. Gairebé tres hores de tensió, de les quals no en sobra ni un segon, d’un muntatge excel·lent. Un cop més, Julio Manrique torna a fer diana.”
Elisa Diez (butaquesisomnis)

 

col·laboradors de La Kompanyia Lliure

mitjans patrocinadors

entitat concertada amb

Custom Search 2