Turn your device to visualize this web

Invernadero

El director d’una institució mig asil mig sanatori toparà amb els seus subordinats arran d’un suposat assassinat que capgirarà l’ordre establert. Una crítica a la burocràcia que és l’inici del teatre més polític de Harold Pinter. Dirigit per Mario Gas.


S’ha escrit molt sobre l’estil de Harold Pinter i les ressonàncies que repiquen als seus textos. Molt, i la major part de les vegades d’una manera molt reduccionista. Davant la sorpresa i la dificultat de classificar-lo, resulta més eloqüent inundar de referències ja assimilades els textos que ens inquieten per col·locar-los així al prestatge d’autors digerits. Ah, sí! Pinter…, és clar: grans influències d’aquest i de l’altre, i alhora un dels autors més influents de la segona meitat del segle xx.
D’acord, sempre busquem un discurs tranquil·litzador que ens permeti enquadrar la qüestió i poder, llavors, començar a dissertar –a pontificar?– d’un autor, de tendències, de territoris i de comprensions. Ara bé, tot deixant un marge de comprensió profunda que només poden gaudir unes elits determinades, que seran les dipositàries del ‘misteri’.
Sempre hi ha qui sap com i de quina manera s’ha d’interpretar l’autor. I apartar-se’n es torna perillós i, per tant, corres el risc de no ser pinterià. La vâche! Però la veritat és que el seu univers teatral s’ha convertit en un lloc personal, únic, demolidor, crític, dissolvent i ideològic. No hi ha un únic Pinter sinó molts, units per un mínim comú denominador: l’home urbà occidental, la seva alienació, la seva dissolució mentre creix un poder occidental pretesament democràtic i radicalment aniquilador.
Dèiem que Pinter conté molts Pinters en la seva dramatúrgia i en l’estil teatral. The Hothouse, Invernadero en l’extraordinària versió que firma l’Eduardo Mendoza, pertany al Pinter de les farses negres, molt negres, dislocades, trepidants, àcides i corrosives com un riu subterrani vidriòlic que desfà i dissol tot allò que troba al seu pas i en el qual treu el nas, pudent i exterminador, el poder, polític i estatal en aquest cas.
L’invernadero, l’establiment de repòs referit per l’autor, és tot el contrari d’allò que sembla o indica la seva pretensió: un indret balsàmic i de rehabilitació. Ben a la inversa, és un espai on s’ha instal·lat l’horror i l’aniquilació psíquica i total, la negligència i el desemparament i, naturalment, l’assassinat, la desaparició impune i el mutisme institucional.
Vosaltres, honrats ciutadans i seguidors de l’ordre establert, podeu cometre algun error, sense saber-ho, i llavors perdreu la identitat: us convertireu en un número, us rentaran el cervell elèctricament i amb brutalitat i no serà difícil fer-vos desaparèixer per sempre...
I aquest mecanisme del poder establert és tan ferotge i voraç que s’acabarà autodevorant en aquest indret asèptic, tranquil, fraternal i que, quan comença l’acció, celebra la festa del Naixement del Senyor.
Alerta! Vigileu… No deixeu que us hi fiquin de cap de les maneres.
Mario Gas

intèrprets Gonzalo de Castro Roote / Javivi Gil Valle Tubb / Carlos Martos Lamb / Ricardo Moya Loob / Isabelle Stoffel Srta. Cutts / Tristán Ulloa Gibbs / Jorge Usón Lush

escenografia Juan Sanz i Miguel Ángel Coso / vestuari Antonio Belart / il·luminació Juan Gómez-Cornejo (a.a.i.) / espai sonor Carlos Martos Wensell

ajudant de direcció Montse Tixé / ajudant d'escenografia Juanjo Reinoso / ajudant de vestuari Clara Echarren / ajudant i tècnic de so Asier Acebo / cap tècnic i maquinària Iñigo Benítez (Armar) / tècnic de llums José Luis Vázquez / producció executiva Paco Pena / distribució Salbi Senante

coproducció Teatro del Invernadero i Teatro de La Abadía

espectacle en castellà
durada 1h. 40' sense pausa

14/02 col·loqui amb la companyia després de la funció

Àgora Lliure – UPF 16/02 a les 18:30h.
L’individu davant el laberint de la burocràcia diàleg amb Miquel Berga Bagué i David Sancho Royo


seguiu #invernadero al twitter

col·laboradors de La Kompanyia Lliure

mitjans patrocinadors

entitat concertada amb

Custom Search 2