presentació

GEOGRAFIA HUMANA
Lluís Pasqual

Bon dia,

abans de començar, voldria agrair molt sincerament a tots els equips artístics i tècnics, tant si són presents com si no han pogut venir, que hagin triat aquesta temporada i aquesta casa per poder portar a terme els seus projectes, per provar de dir allò que volen dir. Esperem ajudar-los a poder-ho dir tant alt i clar com desitgin. En nom de tot l’equip del Lliure, els dono la benvinguda. Voldria anomenar-vos tots, els companys d’aquest viatge, però per estalviar-vos molt de temps, perquè afortunadament sou molts, no ho faré. Us podreu llegir projectats en la pantalla que teniu al darrere actors, actrius, directores, directors, teatres, co-productors... i us veureu reflectits, espero, en la constel·lació que és la temporada vinent, de la qual formeu part.

Com que el teatre va de persones, en un moment com el que vivim, quan la sensació de desemparament es fa general i quan les persones només es poden alimentar d'incerteses que no fan més que augmentar la sensació de solitud, hi ha una cosa que pot ser útil, un vell exercici que es pot provar des d’un teatre i que és desplegar un mapa. Aquest exercici és una pràctica comuna entre els especialistes en Geografia Humana, una disciplina antiga, d'arrel romàntica; una disciplina que neix en el moment que Faust li deia al seu criat Wagner: "Allò que anomenes l'esperit dels temps és, en el fons, l'esperit de la gent en qui els temps es reflecteixen". Un mapa ajuda a situar-se, o com a mínim ens pot ajudar a descobrir quan i com de perduts estem. En el mapa podem observar el dibuix d'una geografia que és el reflex bastant precís de la nostra manera de relacionar-nos, de produir, de consumir, d’expandir-nos, de desplaçar-nos; un plànol del nostre model econòmic, social i polític, dels nostres punts febles i forts, de les fronteres reals i les imaginàries. Un paisatge producte de la petjada humana sobre el territori físic i sobre l'abstracte.

En el mapa podem observar els centres de poder i les seves zones d'influència, les guerres i les seves dinàmiques, les barreres aixecades per aturar la diàspora de la desesperació, les taques negres de la misèria vella i nova, les zones fosques de la injustícia, la intolerància, la censura, la violència i les debilitats humanes, col·lectives i individuals.

Per això pot ser útil, i també perquè un mapa conté la fletxa vermella que ens diu "vostè es troba aquí". I, sabent-ho, podem sentir-nos sols però no perduts. I de tots els jocs que ha inventat l’home, el teatre probablement és el més benèfic contra la solitud, i un joc que, de vegades, també ens pot ajudar a situar-nos en aquest territori incert en què vivim. Per això aquesta temporada que presentem és, en el fons, un exercici de cartografia ‒inevitablement parcial‒ per traçar un altre mapa imaginari. Cada títol pot ser un element per guiar-nos entre els múltiples accidents del territori.

En el mapa d’aquesta temporada agafa relleu i s’imposa sobretot una evidència: l’obstinació de la realitat per ficar-se dins de l’art i, específicament, de ficar-se dins els teatres. En un moment de virtualitat potser encara no extrema però sí obsessiva, el fets reals, allò que anomenem la vida, s’han entossudit i ha entrat de dret als escenaris. Per sacsejar-nos i per acompanyar-nos. I per quedar-s’hi.