presentació 16/17

Us oferim íntegre el text de la roda de premsa amb el qual Lluís Pasqual va presentar la temporada 16/17.

Bona tarda tothom i gràcies per venir a aquesta presentació de la Temporada 16/17.
Una temporada on hi ha moltes coses, al límit de les nostres possibilitats. I és així perquè ens va semblar que la millor manera de  celebrar els quaranta anys del Lliure era fer teatre, produir, ajudar a produir, que ens ajudessin a produir… perquè el 2 de desembre de 2016 farà quaranta anys que el Lliure va obrir per primera vegada les portes del teatre de Gràcia. El primer que hem de fer, doncs, és felicitar-nos perquè el Lliure fa quaranta anys. I la naturalesa específica dels teatres fa que puguin complir 40 anys totes les persones que en formen part, i vosaltres sou l’altra meitat complementària i imprescindible perquè es produeixi allò que anomenem teatre i, per tant, felicitats a tots. Bon aniversari!
No en faré pas la crònica que amb més o menys imprecisions hem explicat moltes vegades i que ja forma part del món Google, però per explicar-me i explicar-vos la temporada vinent necessito fer una mica d’història i parlar, si em permeteu, per uns moments, d’aquesta casa.
El Lliure de de Gràcia es va convertir molt aviat no només en una casa on es podia fer teatre i anar-lo a veure sinó sobretot, el que és més important, en un lloc on s’hi podia tornar. Amb la normalitat d’un país normal. Malgrat els entrebancs, que van ser molts. I el nostre millor premi –ara també ho és però en aquells moments era aclaparador– és que la gent en general no deia “anem a veure tal obra, o tal actor…”, sinó que deien “anem al Lliure”, de vegades sense saber ben bé o gens què hi fèiem. Els espectadors, que anaven creixent amb nosaltres, ens feien confiança, sabien que se sentirien representats en el joc que els proposava la gent d’aquell teatre.
I el joc de teatre que proposava el Lliure a l’espectador tenia dos elements nous, que jo penso que s’han mantingut frescos fins avui. I en els quals la intuïció del Fabià Puigserver hi té molt a veure. El primer és la incorporació de l’espectador a la representació, donant-li un punt de vista diferent cada vegada: des del moment en què es podia canviar la distribució dels seients, i per tant del públic, l’espectador s’integrava en l’espai escènic. Així, l’escenari a la italiana va passar a ser, i és només, una de les possibilitats entre moltes d’altres. El segon element, en part causa del primer, és la proximitat de l’intèrpret: la distància entre l’espectador i l’actor era per primera vegada molt propera, i l’acarament amb l’espectador molt sorprenent. Això demanava una nova manera d’interpretar, un nou tipus d’interpretació. Evidentment, el teatre que es fa avui ja ha assimilat allò que en aquells moments eren dos aspectes nous i que identificaven el Lliure. Avui la llibertat en la distribució dels espais és fins i tot molt més gran. Però, en tot cas, he de dir que la gran majoria de les propostes teatrals que es fan a Occident, es poden plantejar en totes les combinatòries possibles que ens ofereixen les tres sales del Lliure.
Pel que fa a la proximitat, va ser en els nostres inicis, buscant una altra manera d’interpretar menys retòrica, quan la distància entre l’intèrpret i el personatge es va començar a aprimar, la implicació emocional d’aquest intèrpret es va fer molt més gran i el públic es va sentir més enriquit i compensat. Fins avui, en què el teatre contemporani ha assimilat també aquesta proximitat.
Però el Lliure no només s’ha mantingut i ha durat, sinó que, com podem veure, ha crescut. I penso que ha crescut perquè, com a teatre, s’ha esforçat en canviar al mateix temps que la societat canviava, i com a Lliure, perquè les diverses persones que n’han format part, des d’aquells primers entrebancs, han continuat defensant amb tossuderia el valor del teatre com a servei públic. Això, en el nostre cas, vol dir la col·laboració amb diferents institucions en un espai de reflexió compartida, però sempre tenint, tenim, per damunt nostre, un Patronat fet de ciutadans en el sentit més republicà del terme, que són els qui tenen al Lliure la darrera paraula. És el que garanteix el marge de llibertat que va imprès en el nostre nom.
I afegiria encara que el Lliure ha durat i ha crescut també i sobretot per les persones que n’han format i en formen part, a qui vull donar una vegada més les gràcies, justament perquè  aquestes persones han anat practicant i passant-se, potser sense saber-ho, allò que es coneix per “la manera de fer del Lliure” o també “l’esperit del Lliure”, que tothom sembla reconèixer i que es diu que comença pel taquiller o la taquillera i continua en la resta de l’equip fins al darrer tècnic que apaga el darrer llum, i també diuen que quan hi entres, generalment se t’encomana… Jo no sé si sé què és l’esperit del Lliure, més enllà d’una concepció encara profundament artesanal del teatre i una manera també en el fons artesana de relacionar-se amb l’espectador: el que sé és que aquest esperit existeix, i que s’assembla a alguna cosa que té un moviment constant. Per això penso que aquesta temporada número quaranta és el resultat d’aquest esperit que des de fa quaranta anys es perpetua i que es renova al mateix temps, any rere any.
Perquè les mirades canvien. I canvien molt després de quaranta anys: han canviat molt les relacions entre els ciutadans i els codis de comunicació són uns altres. No voler reconèixer-se en aquesta nova mirada pot convertir qualsevol teatre, i aquest també, en un lloc endogàmic. Avui la nostra mirada se’ns ha fet més inquieta, perquè està més plena d’interrogants i d’incerteses. També aleshores teníem una muntanya de dubtes però ens ajudava a avançar una gran fe en el futur, que avui ens mostra un horitzó més imprecís. Per això penso que si l’any 1976 havíem fet caure el mur entre l’escenari i la sala, potser ens toca anar pensant en fer caure un segon mur: el que hi ha entre el teatre i el carrer. Potser és el moment d’assumir una nova responsabilitat, de signar un nou contracte amb l’espectador, d’eliminar fronteres, eixamplar la pròpia idea d’escenari en un món que sembla entestat en tornar a aixecar murs físics i mentals. Necessitem deixar enrere convencions que ja no ens serveixen i acollir moltes i diferents maneres d’entendre aquest ofici. La realitat se’ns ha fet massa present i complexa com per poder-la ignorar o simplificar-la en un únic camí, en una única manera d’entendre el teatre, en allò que fins fa no massa en dèiem “una línia”.
He volgut recordar d’on venim, justament perquè em sembla que l’aire que es desprèn de gairebé tots els espectacles d’aquesta temporada té un perfum que encara recorda el que tenia el Lliure l’any 76: tots contenen el desig de relacionar-se d’una altra manera amb l’espectador. Això no és probablement una decisió raonada, sinó una necessitat intuïda i urgent d’establir un nou diàleg amb el ciutadà, fruit del nou discurs que proposa i ens demana la societat. Continuarem parlant-nos, naturalment, de les mateixes coses, les mateixes alegries i les mateixes pors, però hi ha noves realitats amb nous imaginaris que necessiten noves preguntes i noves maneres de dir. I crec que la gent d‘aquest gremi, en aquest moment, està profundament implicada en trobar aquestes altres maneres i que ho reflecteix en la seva pràctica quan fa teatre. Aquest impuls, el trobem fortament present en els tres espectacles de la companyia Agrupación Señor Serrano, que obriran contemporàniament la temporada a Montjuïc, en els quals la dramatúrgia del relat o de l’espai s’ha trencat i s’han obert portes i finestres noves; o en els de la companyia Ricci/Forte, en què el personatge ha desaparegut, com desapareix el personatge quan ens parla Viggo Mortensen o el grup de nens que els qui som aparentment normals anomenem autistes, i que assajaran La tempesta de Shakespeare amb les actrius i els actors de La Kompanyia Lliure en un projecte amb el British Council i la R.S.C. És el cas també de l’espectacle Dale recuerdos que Didier Ruiz muntarà a Gràcia a partir de les vivències de set persones d’edat avançada, en el qual elles mateixes seran les protagonistes del seu propi relat, a la frontera entre la interpretació i el fet viscut. El trobem ens els personatges de l’Orestiada, l’obra que ens explica el naixement de la democràcia i que, provinent de l’amfiteatre de Siracusa, intenta actualitzar un llenguatge popular que s’adreça per tradició a milers de persones. Aquesta necessitat de canvi és a l’arrel del mateix Fígaro de Les noces de Fígaro que va dirigir el Fabià Puigserver i que reprendrà el qui en va ser protagonista, el Lluís Homar. També hi ha una necessitat de tocar fons i de renéixer en l’Ivànov tal com l’intueix Àlex Rigola, i en el triangle que formen els dos germans de L’ànec salvatge per Julio Manrique, o en el dels germans Karamàzov amb Gerardo Vera i Juan Echanove, i també en el desig de Joan Ollé per Gil de Biedma, o el de Marc Montserrat-Drukker per García Márquez. Traspassar la frontera que va un pas més enllà del que en diem habitualment interpretació per tal de reflectir amb cruesa l’ànima de l’espectador és el que hi ha, des de sempre, al darrera de l’extraordinària feina de Krystian Lupa, que dirigirà el projecte Bernhard que fem junts amb Temporada Alta. Amb en Sunyer ens va semblar que Lupa, treballant amb actors nostres, podia enriquir el nostre paisatge. La Kompanyia Lliure, per part dels nois, haurà d’explicar-se la memòria dels seus avis, que van formar part de la Lleva del Biberó, mirant-la amb ulls nous a In memoriam, que dirigiré jo mateix; i per part de les noies, haurà de trobar una nova vida per a un dels primers textos de Josep Maria Benet i Jornet, abans de reprendre junts Moby Dick de la mà de Juan Carlos Martel i Frederic Amat. Persones que mai no han existit però que ens són tan properes com la Jane Eyre que ens mostrarà Carme Portaceli hauran de trobar una nova manera de viure més enllà d’un imaginari col·lectiu escrit. I el que en diem Llibràlegs, unes lectures inventades per Jordi Prat i Coll, que necessiten forçosament produir-se en un biblioteca, també busquen fer-se escoltar en un altre lloc i d’una altra manera. Quin imaginari poden descobrir per primera vegada un grup de nens a través del Llibre de les bèsties de Ramon Llull, serà feina del Marc Rosich i la seva gent, guanyadors de la convocatòria de projectes que va fer el Lliure l’any passat. Com iniciar els molt petits a tenir una primera experiència en col·lectivitat en un teatre ho farà l’Helena Escobar amb La Superbleda. El cicle de companyies que acollim a l’Espai Lliure, la Solitària amb Filla del seu pare d’Ibsen, Aleix Aguilà i Pau Miró, la Tot terreny amb Ragazzo de Lali Álvarez Garriga, la Sixto Paz amb Història de Jan Vilanova, la Ruta 40 amb Cúbit de Josep Maria Miró, el Projecte Galilei amb La maternitat d’Elna de Pablo Ley i Assumpta Montellà, o el Teatro del Barrio amb Masacre d’Alberto San Juan, tots ells busquen noves maneres d’explicar-se i explicar-nos la realitat i, sobretot, la nostra història amb uns textos que, com diu Josep Maria Miró, estan plens de preguntes. Traspassar els propis codis del clown és el que busca la companyia de Rhümia, que ja va començar aquest camí fa dues temporades amb Rhum. Ens beneirà altra vegada Shakespeare, el campió d’explicar velles històries amb paraules noves, i ho farà en català amb Hamlet, que torna a Gràcia, i en anglès amb Complete Works de la mà d’una prodigiosa companyia que representarà Shakespeare, tot Shakespeare, des d’un lloc i una distància que em sembla nova.
I encara dues propostes molt especials: l’espectacle de dansa de Claire Cunningham, una artista immensa que forma part del col·lectiu del que la gent pretesament normal anomenem discapacitats físics. O Five Easy Pieces, a la frontera d’allò que el teatre fins ara s’havia permès. Ara que els nens tenen accés per ells mateixos a tota la informació, què passa si l’afer Dutroux que va commoure Bèlgica és explicat pels propis nens amb plena consciencia de què estan dient? Milo Rau, com podreu comprovar, ho resol amb una admirable intel·ligència.
Crec sincerament que darrera de cada projecte hi ha perill. I això és molt bo per al teatre. Aquesta és la Temporada. Tot això és el que ens proposem fer. Després, les circumstàncies, les humanes, les econòmiques, les del nostre propi país, seran les que seran… però esperem arribar-hi. Per llançar el tret de sortida del nostre aniversari ocuparan el Lliure de Montjuïc i la plaça Margarida Xirgu centenars de criatures de tots els barris de Barcelona, començant pel Poble Sec, que el Lliure amb Joan Font al cap convocaran en una celebració que hem anomenat Camí de festa. M’he deixat probablement de citar molts col·laboradors de la propera temporada, que en sou molts. Des d’aquí us en demano excuses i us dono les gràcies a tots per ser-hi. I també dec haver obviat moltes coses que podeu llegir al programa que teniu a les mans, com per exemple que hi ha dos espectacles del Lliure que neixen al GREC, L’inframón de Jennifer Haley i La note d’à côté, el cabaret d’Alfonso de Vilallonga, que obriran temporada a Gràcia i a l’Espai Lliure; i que farem una nova edició dels oficis del teatre o que continuarem reflexionant al voltant dels espectacles amb els espectadors i amb la Universitat Pompeu Fabra en les activitats que anomenen Àgora… i que amb una colla de dramaturgs, actors i directors provarem de fer un gest teatral solidari amb aquesta immensa vergonya que hem acabat anomenant els refugiats; i que el dia 3 de juny, si el temps i les circumstàncies ho permeten, farem una revetlla a la plaça Margarida Xirgu, amb globus, coets i DJ, que serà la festa per celebrar amb la professió i la ciutadania el nostre aniversari; i encara alguna cosa més que ara no em ve al cap, i alguna cosa nova que pot sorgir pel camí. Però sobretot, no voldria acabar sense dir que serem molt feliços de muntar, a petició del Sr. Joaquim Gubern, president de la Cooperativa La Lleialtat, que celebra aquest any els seus cent vint-i-cinc anys, una lectura dramatitzada d’El ferrer de tall de Frederic Soler ‘Pitarra’: “esmola que esmola, fes dagues, daguer...”.
Abans de respondre les vostres preguntes, vull afegir que, a nivell personal, haver estat una peça d’aquella aventura i trobar-me de nou aquí, tornant a ser una peça de l’aventura actual d’aquest teatre, em produeix una veritable emoció, potser només superada per la d’aquells, molt pocs, el compromís dels quals ha restat inalterable i han continuat a la casa des del primer dia fins avui. Sé que els que en un moment determinat han emprès altres camins en altres llocs poden sentir una emoció semblant a la meva. Altres, probablement, continuarien formant part del Lliure però la mort no ho va voler. Per a tots ells un commogut record. Moltes gràcies.
Lluís Pasqual
director del Teatre Lliure