Estimats espectadors

Estimats espectadors,

la temporada 2016/2017 és la temporada número quaranta del Teatre Lliure. Quaranta: “L’età del guerriero”, com diu el Renaixement. El moment més gloriós d’una vida, el cim del coneixement i la vitalitat.
Les temporades anteriors estaven teixides amb una trama de desitjos i intuïcions i amb un ordit de fils temàtics, línies de pensament, que s’anaven creuant fins a teixir una xarxa feta de molts vespres de teatre, molt diferents i, alguns, després d’haver-los viscut, molt emotius. La propera temporada, tot i que sorgeix com les anteriors d’una línia de pensament i d’una mirada múltiple, l’ha alimentada el desig que es trobin durant aquest any, en la mateixa constel·lació artística, un grup el més nombrós possible de persones per a les quals el Lliure hagi estat o/i sigui encara la seva “casa de teatre”.
Lamento que no hi puguin ser tots; uns perquè ja ens han deixat físicament, d’altres perquè, sortosament, som tants després de quaranta anys que no hi cabem. Des d’aquí demano excuses a tots aquells per als quals el Lliure ha estat important en la seva vida teatral i als quals, tot i així, no podrem acollir aquesta temporada.
Però també n’hi ha molts que hi són, molts actors i directors que s’han fet al Lliure (tres dels quals en algun moment hem tingut, o tenim, la responsabilitat de dirigir la casa), escenògrafs, figurinistes, il·luminadors, tècnics, productors... No cal que us en faci la llista. En teniu els noms a les pàgines que segueixen aquestes paraules. Només cal citar-ne un, justament perquè ens pot representar tots a bastament: Fabià Puigserver, que, a més d’acollir-nos cada dia en una sala extraordinària que porta el seu nom, hi serà present –miracles de la memòria i del teatre– amb les Les noces de Fígaro, una obra per la qual sentia una profunda admiració i que emmirallava una bona part de la seva sensibilitat i el seu pensament, que encara ens acompanyen.
Aquesta temporada oferirem 36 produccions, és a dir 566 funcions, i per tant 147.560 butaques, atès que creiem que la millor manera de celebrar aquest 40 aniversari és fent teatre el millor possible i encetant molts fronts.
La temporada conté també uns gestos de més curta durada, alguns dels quals haurien d’anar creixent i no ser excepcions, (ens ho hauríem de poder permetre perquè ens són tan necessaris com l’oxigen) i que volen ser gestos significatius, que despunten com fletxes marcant noves direccions a seguir. Vivim en una societat en plena mutació, que es qüestiona els límits de les pròpies realitats. El teatre també es qüestiona més que mai els seus límits: la frontera entre realitat i ficció s’ha tornat líquida i això demana noves implicacions i nous compromisos, i per tant noves formes que ens permetin anar un pas més enllà en el nostre diàleg amb vosaltres, espectadors i ciutadans.
Si continueu fullejant aquest programa hi trobareu una companyia, que obrirà les portes de la temporada, que trenca i reconverteix els espais –i per tant la mirada de l’espectador– amb un potent llenguatge propi; i un clàssic grec, el més contemporani de tots, l’Orestíada, que ens explica les arrels de la nostra democràcia i que arriba encara amb el perfum de l’amfiteatre romà de Siracusa; i un gegant rus, Dostoievski; i Shakespeare en la seva llengua i en la nostra; i Ramon Llull també en la seva i nostra llengua; i un gran autor català, Josep Maria Benet i Jornet, contemporani nostre i que ja és un dels nostres clàssics; i el gran Gabriel García Márquez; i Bernhard, i Ibsen, i Txékhov i Gil de Biedma, Beaumarchais, Charlotte Brontë, Jennifer Haley, Àlex Serrano, Pau Palacios, Jan Vilanova, Pau Miró, Lali Álvarez... I portes que s’obren cap a mirades noves que les noves companyies aporten a la nostra vida teatral; i una ‘nova companyia jove’ del Lliure que agermanarà, durant tres anys, les vides d’uns intèrprets que fan els primers passos en el teatre; i un món paral·lel (només perquè es fa en un altre horari) dedicat als petits espectadors; i uns temes sensibles a la nostra societat, als quals dedicarem un espai de reflexió (sempre fent teatre, un nou teatre que integra singularitats i col·lectius molt diversos que s’afegeixen al fet artístic des d’unes vivències molt diferents), i una nova col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra, i una nova edició d’Els oficis del teatre, que van fer conèixer de prop el nostre dia a dia a un apassionat grup d’espectadors, i encara...
Mentrestant, ai!, mentrestant... seguirem esperant que els nostres representants es posin d’acord, i sobretot desitjant que passi aquest període que ens ha portat la moda estrambòtica d’anomenar teatre el comportament dels polítics (de la paraula ja se n’havia volgut apropiar, fa uns anys, el futbol), i el context en què es mouen i com es mouen, posada en escena. Hi ha fins i tot algun agosarat que s’atreveix a parlar d’escenografia, anomenant-la en alguns casos –com passa sovint– coreografia... Ja està bé!
Ho diré una vegada més: la diferència entre allò que ells fan i això que fem nosaltres és que ells, quan fingeixen, és perquè volen o pensen que necessiten enganyar. La mentida del teatre (que continua sent una de les Belles Arts) és una mentida pactada: un joc. La gent que veniu al teatre i nosaltres juguem al mateix joc. Els polítics, no! (Vosaltres, polítics, que sou responsables d’una bona part de les nostres vides, no! I amb la gent no s’hi juga, i amb les paraules tampoc!).
Mentre ens esperem, doncs, intentarem acomplir i fer tot allò que hem dit que faríem i que hem imprès en aquest programa que teniu a les mans, que és una manera de signar el nostre compromís: el compromís d’oferir-vos sempre un ull crític i una veu amiga, mantenint –si se’m permet, amb orgull– la nostra divisa de l’any 1976: “teatre d’art per a tothom”. Aquesta vella frase conté encara una utopia i una llum que ha il·luminat i il·lumina el nostre camí encara ara, un camí fet també de paraules com artesania, llibertat d’espais, tossuderia... Un camí compartit amb els altres dos col·lectius que fan i són el Lliure: els artistes i els espectadors; un camí marcat per una llarga línia de petjades que es diu Teatre Públic: una idea de teatre més necessària que mai en un món que s’aboca perillosament a un mercantilisme generador de violència i desencís, quan no d’impotència, ràbia i terror. I tots sabem que el mercat tendeix a premiar l’habilitat més que el talent. El teatre públic, justament perquè és públic, és un lloc de pensament, de solidaritat, de plaer, de democràcia, a l’abast de tothom, a l’abast dels qui l’estimen, a l’abast dels qui el volen descobrir o d’aquells a qui l’educació (ai, l’educació!) ha conduït per algun motiu, alguna vegada, fins a les portes d’un teatre; i d’aquells que han sentit que allò els pertanyia i que els era necessari aquest temple laic, sense altars ni capelles, on troben refugi cada temporada milers de persones; on cada dia arriben homes i dones a retrobar els seus sentiments, els més visibles i els més amagats, en el mirall del teatre.
Perquè això són els teatres: espais buits on es produeixen tempestes, ventades i serenes de sentiments, disposats a manifestar-se i mostrar-se vius en qualsevol moment, com les grans reserves de llavors que alguns responsables de la humanitat, en una rara acció humanista, han creat per preservar la vida de la nostra flora planetària –una sàvia manera de protegir la diversitat. La mateixa que hem de preservar –de vegades, malauradament, defensar– nosaltres en aquests espais, aquests teatres lligats a una col·lectivitat i arrelats a una ciutat, com el Lliure, aplicant-la a les llavors que faran créixer les emocions abans no aconsegueixin (ja s’hi deuen haver posat) que ens tornem tots transgènics d’esperit. Pensant sobretot en això, hem bastit la temporada número 40: una tramuntanada que porti sentiments profunds, nous i diversos. Sense nostàlgia –que és una paraula que el teatre no es pot i no s’ha de permetre– però sabent d’on venim, voldríem poder oferir als espectadors que ens heu portat fins aquí, i als que us afegireu al Lliure per primera vegada, allò que hem intentant sempre: fer-nos nous cada vegada per tal que allò que semblen les nostres històries, en realitat siguin les vostres, i que ara, i fullejant el programa, trobin un primer ressò que esperoni la vostra curiositat, que alimenta la nostra.
Una abraçada fraterna per a cadascú de vosaltres.
Lluís Pasqual
director del Teatre Lliure