els alumnes opinen 14/15

Els alumnes de Primer de Batxillerat de l’Escola Santa Teresa-Ganduxer de Barcelona van venir a veure Krum, i ens han enviat aquest comentari:

"Des del meu punt de vista d'estudiant i des de la meva experiència com a fill, l'autor m'ha fet reflexionar molt sobre la importància que té per a una mare la vida del seu fill i la decepció que li pot suposar veure'l fracassar. L'obra també m'ha fet pensar en els petits detalls que poden canviar la vida de la gent, com per exemple decidir no casar-se pel fet d'haver-se enamorat a primera vista d'una noia o arribar a un punt a la vida on un només es mogui per enterraments i casaments. Queda clar que tots els personatges evolucionen de manera clara des que arriba el protagonista fins al final de la representació. Tots excepte en Krum, que no evoluciona de cap manera i que, a més de protagonista, adopta el paper d'espectador dels canvis dels seus amics, que moren, es casen o se'n van, mentre ell no hi pot fer res."
Arnau Belloc Lorite


Els alumnes de Primer de Batxillerat de l’Institut Reguissol de Santa Maria de Palautordera van venir a la funció escolar del dia 15 d’octubre de VICTÒRIA D'ENRIC V. Mireu què els va semblar l'espectacle.

Aquesta obra ens va submergir de ple en l’univers Shakespeare en mans de Pau Carrió. Una història sorprenent, que ens comença introduint en la vida d’un Enric encara príncep, magníficament interpretat per Pol López, que es mou per les classes socials més baixes d’Anglaterra, i a mesura que avança la història veiem la seva transformació en un poderós Enric V. Una de les escenes més comentades entre nosaltres va ser la batalla d’Agincourt. Enric V, abans d’entrar en combat contra el francesos, fa un monòleg motivador a les seves tropes, majestuós. I per la manera com es representa la batalla, aconseguida al màxim, tots vam quedar amb la boca oberta. Al final ens fa reflexionar si, a pesar d’una victòria, val la pena tot allò que guanyem sobre tot allò que perdem. Una obra que recomanaria una vegada i una altra.
Marc


El que més em va agradar d’aquesta obra va ser la complicitat entre els actors i el públic. No havia anat mai a un teatre on estiguéssim tant a prop de l’actuació i sentíssim que formem part d’allò que s’està representant. En més d’una ocasió els actors interactuaven amb el públic i, mirant-nos als ulls, ens transportaven a la història. Trobo que és una manera més vivencial de comprendre uns fets reals. Recomano, a tots els que en tinguin l’oportunitat, que vagin a veure l’obra per tal de gaudir d’aquesta experiència.
Mar


L'obra Victòria d'Enric V m'ha semblat fascinant. S'ha conservat la creativitat i el talent de William Shakespeare, amb actors increïbles que han sabut representar tan bé l'obra que m'he sentit totalment captivada i transportada a la contextualització històrica des del primer instant. Cal destacar allò que intenta i aconsegueix retratar l'obra, tant pel que fa als fets històrics com per la seva conclusió. No només fa passar una estona agradable, sinó que també culturitza tan històricament com moralment. És una obra molt recomanable per a tothom, especialment per a persones amb un gust pel teatre clàssic i moralitzador.
Montse

La representació d’aquesta obra ha estat, des del meu punt de vista, impressionant. La manera com els actors han treballat i representat el text de William Shakespeare, sense deixar-se ni el més mínim detall, interpretant-lo amb molta energia i força, ha estat increïble. El punt del narrador, que ens anava explicant el context de les situacions en moments clau, era de gran ajuda per al públic, tot i que un cop començada l’obra era impossible perdre’n el fil. Pel que fa a l’attrezzo, m’ha encantat el fet de que amb pocs objectes podien recrear i dur a terme milers d’escenes diferents. Sens dubte la tornaria a veure altrae vegada!
Sinéad


Qui m’havia de dir a mi que m’acabaria agradant la història? Victòria d’Enric V ens presenta una obra que no només ens fa passar una bona estona, amb uns actors esplèndids que et fan ser part de l’obra amb una mirada o unes palmadetes a la cuixa, sinó que també ens explica una guerra entre Anglaterra i França. Amb una música en viu que et posa els pèls de punta i uns actors que et presenten l’obra al costat teu, l’estona et passa volant i fins i tot arribes a desitjar quedar-te una estoneta més. Animo tothom a veure l’obra, ja sigui sol, en parella o amb un gran grup d’estudiants, ja que crec que tothom acabarà amb els pèls de punta escoltant com els actors canten, la música sona i el públic aplaudeix.
Marta

L’obra és bastant entretinguda i té punts d’humor. Recomano anar a veure-la, però no amb nens petits de menys de 13 o 14 anys, ja que potser no l’entendran o no els agradarà. Cal comentar els bons efectes acústics i musicals que hi surten i la perfecta manera d’actuar de tots els protagonistes. Allò que menys m’ha agradat ha estat els seients, perquè són molt incòmodes, però la forma com està organitzada la sala és perfecta, ja que vius l’obra de més a prop i els altres espectadors no et tapen. Possiblement tornaria a anar a aquest teatre i a veure una obra si surten els mateixos actors, o la mateixa obra però d’aquí un temps.
Enric


Obra apassionant, vibrant, on la relació de l'actor amb l'espectador és molt pròxima. El paper d'Enric V, interpretat per Pol López, és majestuós. Dóna a l'obra un toc d'ironia, en algunes escenes, força i fa entrar el públic de ple en l'obra. Una altra actriu meravellosa és Mima Riera, en els papers de Lord Scroop i el rei francès. Fa una interpretació dels dos papers que fa sentir a l'espectador una barreja de sentiments, una sensació extraordinària. En resum, és una obra mestra.
David


Aquesta obra m'ha semblat molt interessant. Em va agradar molt el fet que s'interpretés en un escenari que estigués tant a prop dels espectadors, ja que connectes molt més amb l'obra i amb els seus actors perquè els tens a un o dos metres i això et fa sentir com si formessis part de la història. Personalment penso que l'obra té uns grandiosos intèrprets, ja que amb només un banc, una mica de música i poca cosa més aconsegueixen contextualitzar el moment històric en què es representa l'obra. La musicalització d'algunes escenes de l'obra crec que és genial, ja que en alguns moments et posa la pell de gallina i et fa sentir realment el que s'està representant a l'obra. Per exemple, els moments de guerra, tristesa, alegria, etc, els interioritzes molt més gràcies a aquests ritmes i cants. Realment recomano a tothom anar a veure l'obra ja que és una gran experiència.
Joana

Ja que un dels meus hobbies més apassionats és la música i aquesta m’encanta, em veig obligat a fer una valoració i donar la meva opinió d’ella dins l’obra. Primer de tot em va semblar perfecte com els músics intercalaven les peces musicals en el moment oportú i exacte que requeria l’obra. Després, personalment crec que tots i cada un eren d’un nivell considerable, tot i que va haver-hi un aspecte que des del meu punt de vista no em va acabar d’agradar. El que es representava era una obra de teatre, no era ni un concert ni un musical, i crec que la banda sonora formava part de l’obra de manera massa efusiva. Per exemple, en algunes escenes en les quals els actors actuaven sobre l’escenari, el bateria o un altre membre començava a tocar, fins i tot d’una forma exagerada, i per molt que el músic senti la musica molt endins i visqui la professió d’aquesta manera, això provocava que la gent es centrés més en veure l’espectacle que feia el músic que en l’obra en si. De fet, era sorprenent veure que els músics eren situats al mateix escenari, i no com és habitual en altres obres en què són darrera el lloc d’escenificació o en algun lloc més amagat. Però si hagués de qualificar els músics i l’obra en general els posaria un notable alt ja que van estar a un gran nivell en tota ella.
Boris


Que Victòria d’Enric V requereixi d’una posada en escena orgàsmica ja és un fet. Pau Carrió adduïa una melancòlica veu des de bon principi i presentava un gran domini de la guitarra, mentre que, d’altra banda, em va fascinar el ritme frenètic de la bateria. Els actors van estar impecables. Jo, gens decebut. Una gran obra, per cert. I que en Pol López i companyia facin un paper exquisit, només és culpa seva. Potser, ara, el neguit em durà a veure-la un cop més. La bel·ligerant treva entre anglesos i francesos m’ha complagut sorprenentment. I és clar que ho esbombaré!
Pol

El domini de la guitarra i el ritme de la bateria no eren més que dues magnífiques parts d'un gran compendi musical que ens acompanyava durant la història i que barrejava tots els estils possibles amb un so més que excel·lent i que em va deixar bocabadat. Crec que és important mencionar David Verdaguer, un actor força consolidat en el panorama escènic català, que, en ocasions, s'atrevia a donar un toc humorístic a una obra de Shakespeare sense cap mena de por, mentre, juntament amb la resta d'actors, ens embadalia a tots amb una magnificent interpretació. Aconseguiren que aquesta lluita entre anglesos i francesos s'entengués sense necessitar ni un gran teatre, ni grans quantitats de material decoratiu per fer realista l'escena. Jugaren amb la imaginació dels espectadors que hi vàrem assistir, i ho van fer amb escreix, ja que qui no va entendre l'obra només fou aquell que no hi va prestar atenció.
Robert


L'obra Victòria d'Enric V que vaig anar a veure a la sala Gràcia del Teatre Lliure personalment em va agradar molt. Es pot pensar que una obra de teatre, i a més de temàtica històrica, pot avorrir un públic adolescent, però en aquesta obra va ser totalment al contrari: tens ànsies per seguir què està passant, fins i tot en els moments més "relaxats" vols estar atent per no perdre't cap expressió dels actors. Tot i anar vestits amb un vestuari senzill i bàsic, et transporten al lloc de l'acció. Una gran obra protagonitzada per actors encara millors. No dubtaria a tornar-la a veure.
Pol

L'obra anomenada Victòria d'Enric V liderada per Pau Carrió realment fa posar la pell de gallina, fa crear un cercle d'imaginació entre els actors, la història i l'espectador que al final no sap si està mirant l'obra o en forma part. El soroll de pluja, el poc decorat utilitzat, la naturalitat amb què actuen els actors i els moments en què un actor és capaç de posar-se a plorar i que l'espectador ho pugui veure des de menys de 10 metres, provoca que tota persona que estigui mirant l’obra finalment acabi arribant a la mateixa conclusió: aquesta obra és un regal del passat que podem viure en el present.
Francesc